martes, 20 de febrero de 2018

Malgrat que no es l’època de l’any en què més es parla –potser pel fred– no deixen d’aparèixer notícies i debats relacionats amb la roba que portem les dones. Les més curioses varen aparèixer a l’estiu quan es parlava dels burquini. Massa tapades. I fa poc varen aparèixer noticies provinents de l’Índia en què s’aconsella les dones no passejar amb faldilla curta. I a casa nostra, algun bisbe es dedica a renyar les pròpies de dones de les agressions que reben. En aquest cas per massa destapades...
Ai, el cos de la dona: sempre objecte d’atenció i d’aïllament. Sempre valorat, mesurat, com quelcom separat de l’ésser humà que ella és, que conté i acompanya. El cos de la dona és i ha estat objecte de culte, i d’agressió, de cobejança i d’idealització, de mercantilització i de refugi afectiu... El trist del cas és que ella no és vista mai del tot “sencera”. En això que anomenem cultura dominant (aquesta invisible, persistent, natural manera que tenim de calibrar les coses) ella no sol ser vista com un ésser humà complert. I la gran paradoxa és que aquesta cultura patriarcal i misògina que identifica l’ésser humà veritable amb el baró ignora que ells, en tant que gènere, són ser humans ben incomplerts. Que tenen grans mancances. I que el seu paper de definidors i protagonistes de les realitats , que les seves anàlisis són parcials i no representen més que una part de la visió i les vivències que tenim el conjunt dels humans. Amb la diferencia que sempre han tingut el poder. I que en el nostre món i per diferents vies, més subtils, mes impregnades en l’inconscient col·lectiu el continuen tenint. I és des d’aquí que ens diuen que cal que les dones vigilem a no caminar per determinats llocs a determinades hores, que val més que no ensenyem les cames, que ens toca a nosaltres prevenir, vigilar, no provocar, no posar-se en situació de risc, tapar-se molt o sovint destapar-se molt en segons quines circumstancies..
I vet aquí que em pregunto per què no girem la truita al revés. Aquesta part de la cultura derivada del llarg poder dels homes i la historia, no s’hauria de modificar? Ja que és tant parcial i falocèntrica que arriba a ignorar la seva pròpia procedència i els seus propis límits i condicionaments?
El que s’ha de fer és deixar a les dones en pau que prou feina tenim per defensar qüestions bàsiques com la feina, els fills, el dret al respecte, la cura dels propers. I centrar-nos en la reeducació masculina. Ens cal una assignatura, per dir-ho d’alguna manera, que es tituli Educació per a ser homes cabals. Per què, si el 95% dels actes violents (estadístiques en mà) estan protagonitzats per homes , no ha de ser aquest un motiu de reeducació? Sexe i violència: dues grans assignatures pendents per ficar en aquest pla reeducatiu, explícit, sense embuts que cal. Mentre anem advertint a les possibles víctimes dels perills, les anem espantant o busquem sistemes de protecció. I no mirem a fons quins són els actors de tantes violències de tots els estils, de tantes agressions, desprecis, oblits, negacions; no avençarem.
Proposo, molt seriosament, que s’instauri una línia educativa que no es limiti a la coeducació, a la igualtat formal –condicions sine qua non–. Sinó una línia educativa dirigida directament a civilitzar aquest impulsos siguin agressius o sexuals que sembla que no poden, saben o volen canalitzar adequadament com es la tasca de tota educació. Que deixin de mirar-nos, culpar-nos, aconsellar-nos. Perquè les dones no som el problema. El problema, com veuen cada cop més una colla d’homes ben intel·ligents, és com es construeix això que es diu virilitat. Quins costos té per a la societat, per a les dones i el que no acaben de veure... per a ells mateixos.
Moltes coses canviarien si ells comencessin de debò a estudiar què els fa ser tant fàcilment i permissivament violents. I a intentar, explícitament i clara, a reeducar els mals hàbits que viuen sota l’aparença de la normalitat. Menys quan es desborda. I potser descobriran una nova forma de viure molt més lliure en què no estan obligats a mostrar res. I, sobretot, descobriran aspectes humans que hi són, que per sort a poc a poc van apareixent, però que necessiten una bona empenta per normalitzar-se del tot.
I deixar en pau la roba de les dones, els cossos de les dones. I que les contemplin com a éssers humans complerts i incomplerts. Com ells mateixos.

Mª Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política
i ha una gran trampa darrera l'allau de noticies dolentes que acaben essent "noticia", que es consideren que val la pena divulgar. Sembla com si es tractes de que tots plegats perdem tota esperança i aixi som mes facils de dominar, sobre tot en epoques de crisi.
M'agradaria que ens dediquessim a donar bones noticies. Que existeixen. Cada dia hi ha gent que venc, que fa coses pels altres, que ajuda a viure, que crea... Petites ? No arreglen, el mon? Son fruit d'aquest "bonisme" del que tant malament s'ha parlat? Hi ha molta gent comodament instal.lada en el pesimisme, ben raonat o inclus il.lustrat. Mentre amb tota mena de raons t'expliquen lo l malament que esta tot, viuen Mes o menys be, però viuen en aquest mon desastros. I riuen, i mengen i veuen la tele, i crien fills i llegeixen i veuen futbol dia si dia no
Res a dir. . ...
Pero jo em pregunto fins on aquest es un tret de poca humilitat. Es un tret patriarcal: si jo no ho puc arreglar tot, no puc arreglar res.Lo universal o res.
Les dones rondinem, protestem, som massa obedients o massa poc. Pero, entretant ens ocupem de la vida , de que no falti res, del dia a dia, de la cura...I es mes dificil que decretem la fi del mon i el desastre general. Algunes si, pero no la majoria que esta massa ocupada en que el mon vagi girant i es mengi cada dia...
I mentre es declara gairebe la fi del mon, s'intenta acabar amb l'esperança . I aquesta es justament el motor que belluga tot el canvi. Casual, oi?
Doncs em declaro esperançada. I si hi ha un pesimisme il.lustrat o no , enim dret a tenir un optimisme il.lustrat o no . Ens cal per ajudar.nos a viure.
I a canviar, potser no tot el mon de cop, pero si una mica cada dia.
Bonisme ? A mi plim.

domingo, 17 de diciembre de 2017

Xarxes? Si, però..

En un dels actes, d’aquesta anòmala campanya que arrossega feixugament el greu pes de tot  el que ens ha passat els darrers mesos i el que encara esta passant, un orador va dir quelcom que val la pena recordar: avui en dia, la campanya de veritat ja no es fa en els mítings es fa en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials. I aquesta  encertada frase fa pensar en la petita, minúscula si es vol, part de responsabilitat personal que tots tenim en el moment d’emprar les xarxes socials. Sigui twitter, facebook, wasaps , mails o el que sigui, des de fa ja uns quants mesos   - aquests que ens pesen com lloses, tant col·lectiva com  personalment-   les xarxes s’han convertit en protagonistes. Responsables de  contactes i des-contactes, de proclames, mentides i veritats, de noticies i fabulacions, de records actualitzats del passat i de pronòstics catastrofistes que alerten i arriben a fer por a uns i altres. Però el que  amoïna mes es la lleugeresa amb que gent assenyada ( i potser tots plegats) ajudem i fen circular  informacions , comentaris de tot tipus. No sembla que tinguem prou consciencia de que – en un sentit o altre- estem col·laborant a  la confusió, i la desconfiança- Com si no fóssim responsables  de la nostra veu. Potser no diríem o reproduirem lo mateix en veu alta, donant la cara, potser  es massa fàcil fer “ clic”? , potser confiem massa en el que ens arriba, sobre tot si esta d’acord amb el que pensem i sentim?  Potser no som prou conscients que   contribuïm a difondre alguna falsedat? Hem pensat en que es una responsabilitat personal també això de produir o reproduir missatges, imatges...? Malauradament sabem ara ja que hi ha molts experts en crear falsedats, mentides, exageracions, confusions... Es veu que a molts els interessa. I es aquí quan  penso que es bo prendre algunes mesures abans de produir o reproduir missatges.
Cada un de nosaltres es responsables del que fa i diu. I es per  això  que  faig tres propostes per aquells que  volen exercir la seva ciutadania de forma ètica-
En primer lloc: cal evitar insultar o menystenir.  Fonamental. Oi que això no ho faríem, en principi, davant la persona concreta a qui li dirigim l’insult ?
En segon lloc, cal  aturar.se a conèixer l’origen de la noticia o el missatge i la seva actualitat. Sovint es donen com a actuals noticies de fa anys, maquillades i posades al dia.
 En tercer lloc, pels que pensem que la política esta necessitada de diàleg, paraules i respecte, pensar i decidir si una comunicació determinada ajuda o no a construir política en el seu sentit mes noble. Si ajuda a dialogar o   es fa servir com un roc mes que va a la cara de l’altre;  si col·labora a construir o a destruir. Si va aixecant murs i crispació entre la ciutadania o si be obra camins per  a poder solucionar una situació tant complex i difícil  com la que estem vivint.
I si no , sempre queda una solució:: esborrar.se i escoltar Bach o Mozart.

Mª Dolors Renau



miércoles, 13 de diciembre de 2017

Potser hem de començar a pensar , cada un o una de nosaltres i col.lectivament qué fer en les xarxes socals, en els wasaps, en el face, i twits i mails etc. Perque resulta que rebo comunicacions sovint esfereidores sobre el futur, sobre trampes possibles en les eleccions, simplificacions que semblen mentides. I alguns insults que ningu gosaria dir.me a la cara.
I jo em pregunto: quan rebem un missatge, que fem? tendim a trametre'l si esta d'acord amb com pensem, sense calibrar si es veritat o no? No en fem cas? Esborrem la persona de la nostra llista? Males solucions totes
Ens cal fer.nos càrrec,individual, personal i eticament d'allo que trametem. Com fem amb la nostr paraula dita, verbal. I per aixo hem de valorar : primer si es una informacio veridica, actual i objectiva. I segon , si creiem que col.labora a solucionar problemes de convivència, si afavoreix el dialeg , construiex ponts, o mes aviat enverina l'ambient, augmenta la tensio i esta destinada a i construir l'enemic.
Molta bona gent tramet el que rep sense adornar.se que fa ma
escampant- perdeu la paraula- merda.
La veritat s'ha de saber. I tolerar encaras que no ens plagui. Pero en aquests moments aixo sembla poc important ficats com estem en un cumul deetrategies passionals.

Com que jo vull dialeg, politica de suma de denominadors comuns i no d'enfrontments innecesaris i destructius , voldria aturar aquest corrent que s'ens enport a tots.

lunes, 11 de diciembre de 2017

Què en sabia jo, Mare, del sacseig del terra
del tremolor dels mobles, de l’aire espessit de pols,
dels xisclants camins de trons i bombes
pels carrers del barri?

Trenta set, trenta vuit, trenta nou:
al racó mes resclosit de casa , quatre infants
amb ulls i orelles cobertes de braços i plors.

Jo no en sabia res , Mare.

Ho vaig aprendre al buscar-te, assedegada .
en el pou gelat i quiet dels teus ulls grisos
Al buscar .te en llavis prims de ratlla pinçada,
i en les mans fredes sense cap escalfor de tacte..

Aquell arrelat dolor negre, de nafra enquistada
t’havia devorat, a poc a poc, tota l’anima

I jo , que en sabia de tot això, Mare?

domingo, 26 de noviembre de 2017

Que es digui el mon.
Que es digui l’ona brivant de les pedres.
la força i la gravitat de la terra,
el giravolt dels astres.
I el mur fosc del límit de l’univers
on la llum topa i s’hi apaga

Que es digui el temps.
El seu batec i la seva fondària.
quan entre els dits del mati i el fi de la tarda
es desgasta com la sorra a la platja
i es renova com un primer crit.

Que es digui l’aigua del torrent
l’ arbre i l’herba i el cargol
i la rosella i el piular d’ocells petits de matinada

Que es digui el secret mes humit dels cossos.-
Que hi peti la llum de la paraula i els despulli
dient-nos allò que mai ens han dit.

Que les paraules vagin dient el mon
i pastin un tros mes ample d’ anima. nostre

domingo, 19 de noviembre de 2017

La meva mare creia en deu
i no estimava els cossos.

La meva filla creu en l’esperit
i n'estima uns quants i el seu

Cossos, deu i esperit
han navegat sota ponts anònims
els meus confosos torrents,
tempestes, mars i rius.


Sant Cugat, 19 novbre 2017