domingo, 17 de diciembre de 2017

Xarxes? Si, però..

En un dels actes, d’aquesta anòmala campanya que arrossega feixugament el greu pes de tot  el que ens ha passat els darrers mesos i el que encara esta passant, un orador va dir quelcom que val la pena recordar: avui en dia, la campanya de veritat ja no es fa en els mítings es fa en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials. I aquesta  encertada frase fa pensar en la petita, minúscula si es vol, part de responsabilitat personal que tots tenim en el moment d’emprar les xarxes socials. Sigui twitter, facebook, wasaps , mails o el que sigui, des de fa ja uns quants mesos   - aquests que ens pesen com lloses, tant col·lectiva com  personalment-   les xarxes s’han convertit en protagonistes. Responsables de  contactes i des-contactes, de proclames, mentides i veritats, de noticies i fabulacions, de records actualitzats del passat i de pronòstics catastrofistes que alerten i arriben a fer por a uns i altres. Però el que  amoïna mes es la lleugeresa amb que gent assenyada ( i potser tots plegats) ajudem i fen circular  informacions , comentaris de tot tipus. No sembla que tinguem prou consciencia de que – en un sentit o altre- estem col·laborant a  la confusió, i la desconfiança- Com si no fóssim responsables  de la nostra veu. Potser no diríem o reproduirem lo mateix en veu alta, donant la cara, potser  es massa fàcil fer “ clic”? , potser confiem massa en el que ens arriba, sobre tot si esta d’acord amb el que pensem i sentim?  Potser no som prou conscients que   contribuïm a difondre alguna falsedat? Hem pensat en que es una responsabilitat personal també això de produir o reproduir missatges, imatges...? Malauradament sabem ara ja que hi ha molts experts en crear falsedats, mentides, exageracions, confusions... Es veu que a molts els interessa. I es aquí quan  penso que es bo prendre algunes mesures abans de produir o reproduir missatges.
Cada un de nosaltres es responsables del que fa i diu. I es per  això  que  faig tres propostes per aquells que  volen exercir la seva ciutadania de forma ètica-
En primer lloc: cal evitar insultar o menystenir.  Fonamental. Oi que això no ho faríem, en principi, davant la persona concreta a qui li dirigim l’insult ?
En segon lloc, cal  aturar.se a conèixer l’origen de la noticia o el missatge i la seva actualitat. Sovint es donen com a actuals noticies de fa anys, maquillades i posades al dia.
 En tercer lloc, pels que pensem que la política esta necessitada de diàleg, paraules i respecte, pensar i decidir si una comunicació determinada ajuda o no a construir política en el seu sentit mes noble. Si ajuda a dialogar o   es fa servir com un roc mes que va a la cara de l’altre;  si col·labora a construir o a destruir. Si va aixecant murs i crispació entre la ciutadania o si be obra camins per  a poder solucionar una situació tant complex i difícil  com la que estem vivint.
I si no , sempre queda una solució:: esborrar.se i escoltar Bach o Mozart.

Mª Dolors Renau



miércoles, 13 de diciembre de 2017

Potser hem de començar a pensar , cada un o una de nosaltres i col.lectivament qué fer en les xarxes socals, en els wasaps, en el face, i twits i mails etc. Perque resulta que rebo comunicacions sovint esfereidores sobre el futur, sobre trampes possibles en les eleccions, simplificacions que semblen mentides. I alguns insults que ningu gosaria dir.me a la cara.
I jo em pregunto: quan rebem un missatge, que fem? tendim a trametre'l si esta d'acord amb com pensem, sense calibrar si es veritat o no? No en fem cas? Esborrem la persona de la nostra llista? Males solucions totes
Ens cal fer.nos càrrec,individual, personal i eticament d'allo que trametem. Com fem amb la nostr paraula dita, verbal. I per aixo hem de valorar : primer si es una informacio veridica, actual i objectiva. I segon , si creiem que col.labora a solucionar problemes de convivència, si afavoreix el dialeg , construiex ponts, o mes aviat enverina l'ambient, augmenta la tensio i esta destinada a i construir l'enemic.
Molta bona gent tramet el que rep sense adornar.se que fa ma
escampant- perdeu la paraula- merda.
La veritat s'ha de saber. I tolerar encaras que no ens plagui. Pero en aquests moments aixo sembla poc important ficats com estem en un cumul deetrategies passionals.

Com que jo vull dialeg, politica de suma de denominadors comuns i no d'enfrontments innecesaris i destructius , voldria aturar aquest corrent que s'ens enport a tots.

lunes, 11 de diciembre de 2017

Què en sabia jo, Mare, del sacseig del terra
del tremolor dels mobles, de l’aire espessit de pols,
dels xisclants camins de trons i bombes
pels carrers del barri?

Trenta set, trenta vuit, trenta nou:
al racó mes resclosit de casa , quatre infants
amb ulls i orelles cobertes de braços i plors.

Jo no en sabia res , Mare.

Ho vaig aprendre al buscar-te, assedegada .
en el pou gelat i quiet dels teus ulls grisos
Al buscar .te en llavis prims de ratlla pinçada,
i en les mans fredes sense cap escalfor de tacte..

Aquell arrelat dolor negre, de nafra enquistada
t’havia devorat, a poc a poc, tota l’anima

I jo , que en sabia de tot això, Mare?

domingo, 26 de noviembre de 2017

Que es digui el mon.
Que es digui l’ona brivant de les pedres.
la força i la gravitat de la terra,
el giravolt dels astres.
I el mur fosc del límit de l’univers
on la llum topa i s’hi apaga

Que es digui el temps.
El seu batec i la seva fondària.
quan entre els dits del mati i el fi de la tarda
es desgasta com la sorra a la platja
i es renova com un primer crit.

Que es digui l’aigua del torrent
l’ arbre i l’herba i el cargol
i la rosella i el piular d’ocells petits de matinada

Que es digui el secret mes humit dels cossos.-
Que hi peti la llum de la paraula i els despulli
dient-nos allò que mai ens han dit.

Que les paraules vagin dient el mon
i pastin un tros mes ample d’ anima. nostre

domingo, 19 de noviembre de 2017

La meva mare creia en deu
i no estimava els cossos.

La meva filla creu en l’esperit
i n'estima uns quants i el seu

Cossos, deu i esperit
han navegat sota ponts anònims
els meus confosos torrents,
tempestes, mars i rius.


Sant Cugat, 19 novbre 2017

martes, 14 de noviembre de 2017

Una trituradora a la cuina.

Uns quants varen posar en marxa una trituradora, esmicoladora que tallava i encara talla molt finet. L'han anat instal·lant, peça per peça, ben llustrosa i polida, amb colors brillants i estels guia cap al futur.
Primer va triturar, amb altres ingredients i espècies afegides,  Convergència i Unió, després va escapçar un bon tros del Psc que es sempre molt sensible , després Iniciativa , desprès els Comuns.  Tant sols ha deixat sencers els dos aliments mes durs i resistents. Seguint el seu camí va fer a miques les Lleis comunes, , les Institucions catalanes, el Parlament fins arribar als Ajuntaments . I mentre, des de els responsables de la Gran Màquina estaven distrets , no escoltaven el soroll, no veien res o deien que tot plegat era tant sols música celestial d’uns quants arreplegats. .
Però la trituradora seguia fent la seva feina en la vida de la gent. Ha triturat , amistats , familia, converses.... de forma obsessiva, sense parar. Potser per por, desorientació i incredulitat , com una addicció hem anat seguint tots la seva feina i els ensurts i alegries de bona part de la ciutadania.  I quan la Gran Maquina ha volgut intervenir resulta que ho ha fet passejant, com en una processo,  el Sant Cristo Gros, a cops de basto i de presó i ha deixat molta gent molt disgustada. . I la Gran Maquina ha dit que manava ella. I la trituradora,  molt enfadada , ha començat a trinxar als mateixos que l'havien posat en marxa i cada un ha fet el que bonament podia fer en aquest cas: marxar, quedar.se, arrepentir.se, dient que havien fet servir la trituradora sense prou oli ni prou ben assentada en la seva base com per aguantar la sotragada.


I molta gent s'ha quedat bocabadada, desconcertada al veure tanta carn de bona qualitat, tant ben cuita i ben alimentada feta a miques, a punt de convertir.se en croquetes ( barrejant diversos elements que en principi no lliguen) o mandonguilles...
I ara estem aquí, a la cuina . Intentant treure algun aliment comestible del que queda després de que s'hagi triturat gaire be tot lo triturable.

I vist lo vist uns quants que , amb basarda, la veiem moure's sense bons tècnics de control o enginyers capaços , ens preguntem si no hi havia una altre manera de cuinar , encara que fos mes a poc a poc, amb el foc menys abrandat per poder  convidar  a taula als que volguessin, mai obligant .  I servir un menjar bo per tothom, sense presses i  fer-ho , amb estovalles compartides i ben planxades.
II vet aquí que hem de veure com ho fem ara per re-enganxar, soldar , totes les miques i destrosses d'aquesta trituradora que com un tsunami, sua endut tantes cases, amistats, institucions per davant. Es el que ens caldrà fer ara durant una bona temporada.


Millor no emprar trituradores a la cuina política.  Fan  de molt mal manegar, sinó ho fa una persona  o persones molt expertes.. I no se sap fins on arriben


Sant Cugat 14 de novembre 17.

sábado, 11 de noviembre de 2017

Aquest escrit es de fa un any. Han passat moltes coses. A veure si comencem a reparar. 



A favor de la política
Enviat per Maria Dolors Renau el dv., 11/11/2016 - 08:00
Aquest últims dies, sembla que no es parli d’altra cosa. Amb més o menys seny –més menys que més– es parla en els bars, en els taxis, per la ràdio i la tele del que està succeint en aquest assumpte del nou govern a Espanya. El que més em sobta no és que se’n parli; això pot ser un bon senyal, sinó en el com, en el to pujat que s’empra arreu i que es fa més palès en els mitjans de comunicació social i en el mateix Congrés dels Diputats. Com si darrerament anéssim perdent els modus que tant necessaris són arreu, i més en política. Fa la impressió que tothom pot agredir, insultar i, sobretot, establir una diferencia clara entre els meus i els altres, que solen correspondre als bons i dolents de les mes clàssiques pel·lícules de pistolers.
Sé de la duresa de la vida política tal com la practiquem. No és un terreny propici a la amabilitat, a la capacitat de comprensió, malgrat els bons moments que compartir tasques comunes i uns certs principis comporta. Però, mes enllà de les ambicions personals, dels interessos grossos que tots sabem que intenten controlar tot el que és controlable, crec en la necessitat i en la dignitat de la tasca política. Com a fita, la política es planteja els assumptes col·lectius. I com a eines, empra la paraula, el diàleg, el debat de diverses propostes, l’única manera d’evitar respostes violentes i destructives. I no veig per què s'ha d'adjudicar als polítics, com a persones, altres dolenteries, defectes i males intencions que les que animen les conductes de molts homes i dones tinguin o no tinguin poder, sigui en una associació de veïns, en la universitat, en un club de futbol o en un negoci familiar.
Es fàcil i comprensible el desprestigi polític. Massa casos escandalosos de corrupció, de trencament de les regles de joc, de profits il·lícits que com una pluja constant, cauen sobre nosaltres dia si dia també. Però aquest fet que està demanant noves lleis, aplicació rigorosa de les mateixes i una vigilància constant no invalida ni la funció política ni a la majoria els seus representants. La majoria amb conductes ètiques inqüestionables. Hauríem, a més, de saber diferenciar el que son postures diverses enfront de les qüestions comunes i, per tant, discutibles i respectables, de les conductes reprovables. I no generalitzar les desqualificacions globals ni els insults.
Com sovint s’ha dit, la situació política i social arreu és complexa perquè el món està canviant acceleradament i es fa complex. Si es mira des d'aquesta alçada, les conductes lesives personals han de ser reprovades, evidentment. Però la generalització de les desqualificacions constants no solament no és justa amb la realitat sinó que actuen com un verí que pot acabar per ofegar la nostra vida comuna i les institucions que la representen.
Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política