lunes, 25 de septiembre de 2017

 Un No  article

 Resulta que em proposo escriure un article  o  una opinió  per elcugatenc.cat  i em quedo paralitzada. Busco i rebusco una temàtica prou significativa i interessant per a mi i pels que llegeixen aquest diari digital, i no en trobo. Tots el que se’m ocorren  em semblen fats , avorrits i descolorits ,  menys aquells que  directa o indirectament  estan  relacionat amb el  gran tripijoc social i polític que estem vivint. No trobo res que,  en aquests moments que  pugui escriure pensant que interessarà algú,(  exagero, això es una mica retòric..) a menys de que faci referencia o toqui directament el cor del gran monotema que ens ocupa i  preocupa des de fa temps, però que s’ha erigit pràcticament  en El Tema ( per simplificar jo li dic “La Cosa..) , en la única qüestió que ens mereix no solament atenció, sinó que desperta autentiques passions.   I no es que el mon  s’hagi aturat, no.  No es que el mon  s’hagi convertit en una bassa d’oli. Ben al reves.  Si  ens desplacem mentalment des del  mes llunyà  en la geografia fins arribar a  la porta de casa o al  veïnat,   podem fer un recorregut del que NO parlem gairebé mes que de passada,  en les teles i els diaris nostres. Resulta que mentre ens anem discutint o callant estem  amenaçats no solament pels terroristes yidaistes que fa tant poc temps tant mal ens han fet i que semblem haver oblidat.... Sinó que tenim a dos homes que es creuen mascles superherois , ben bojos i egòlatres,  jugant amb paraules i amenaces, però també amb míssils carregats de bombes nuclears. I recordem, mes a prop de casa, que  millers  de humans moren ofegats en el nostre mar tant blau i desitjat per vacances. I la civilitzada Europa alça fronteres cada dia i pacte amb règims ben  sospitosos que no els deixin passar. I nosaltres hem acollit  un deu per cent  d’aquests humans desvalguts bo i trencant els compromisos  que vàrem prendre. I encara mes a prop, a la cantonada de casa, molts  joves continuen buscant feina. I hi escoles publiques que han començat el curs en  barracons i  les llistes d’espera als hospitals no milloren. I , molts depenents   han mort esperant que els  arribi el torn. I  moren dones assassinades... Però el que es greu i em deixa muda es que tot plegat sembla ara poc important;   ha desaparegut del mapa engolit per la Gran Cosa que ens diuen que  ho arreglarà tot.  De moment però tapa amb una gran capa de silenci  tots a els problemes que  viuen moltíssimes persones. I l’aire entre les amistats properes s’ha enrarit, i s’ha d’anar en compte a no trencar relacions, perquè la vida emocional esta desfermada. I  queda poc espai per escoltar, contenir, obrir.se cap enfora
I  un article, un escrit , una opinió s’ escriu tenint present el  batec de la societat en la que vius. I buscant paraules que puguin ser  rebudes, escoltades i contestades si convé. I avui de la Cosa no em vull parlar mes. Segurament n’hem parlat massa i malament. I estem saturats- No se quan tornarem a mirar al nostre voltant i recomposarem les converses tranquil·les. Ara estem en el terreny de les passions i no de les paraules..
Per això  escric aquest No article.

I faig silenci.

A l' hora del café.

 Avui , que ja estem a 25 de setembre no he anat al meu cafe de sempre. Al Novell. Un amic em diu que han penjat un SI  a dins. No ho havia vist i va ser a sortir que ell m'ho va comunicar. Ja vaig soportar l'entrega dels Premis Bertrana a Girona i penso que cada cop em sento mes invadida per aquesta exaltacio patriotica que no comparteixo gens. I respecto que pensin diferent. Però no que vagin  envahint la meva vida mes intima: lo de les cançons de Raimon, i Mª del Mar Bonet com a reivindicacio pel referendum , em varen fer sentir malament. No saben el que es una dictadura de veritat. Era com una prositucio. 
No vull entrar en el cafe , que en pricipi es per totho, on es fa propaganda politica.  I tinc ganes de tenir temps per escriure el conte de la maquina trituradora. Convergéncia i Unio, el PSC i Mes, els Comuns que no s'aclaren, es liders sindicals, el Parlament, els juristes, els amics ( com dic a la carta a Puigdemont) el silencis a les families, els Mosoos d'esquadra i els guardies civils, l'Associacio de veins ,. I per dins, internament, com l'obligacio d'haver de triar entre dues postures irracionals i enfrontades que sembl una lluita de galls. Quanta cutura politica masclista estem soportant? .

sábado, 23 de septiembre de 2017

Mes apunts  sobre paraules. ( aquest es el segon article per Elpunt avui sobre "Les paraules". Surt el diumenge 24 de setembre

 Quan mes ens dominen les emocions mes ràpidament ens surten, com d’estampida o com coets,  les  paraules.  Aquell sentiment  viu que teníem en un racó, contingut  sovint per d’altres com l’ afecte , la solidaritat o l’interès, salta en un moment donat,  ocupa tot l’espai psíquic i explota en forma de llenguatge parlat.  Passa en les relacions tant interpersonals com en  les  col·lectives. I de   la mateixa manera poden despertar  respostes col·lectives constructives o fer-ho de forma destructiva.  Es tornen destructives quan, en primer lloc,  serveixen per posar etiquetes, classificar persones;  la majoria dels humans  no se  sent còmode  sota una definició que l’encapsula  ja que la capsula es dispensa carregada d’un significat social positiu o negatiu segons  moment i circumstàncies. Les etiquetes agrupen sota una sola paraula persones diverses, identitats sovint  complexes  .. En segon lloc, no parlem ja de com se sent  tota persona  objecte d’insults que  a la seva vegada desperten  respostes emocionalment defensives. Quan això s’escampa i es fa freqüent es quan apareix un  malestar  social de baixa intensitat, que cal vigilar per tal de que no es torni  d’alta intensitat. Un  altre aspecte a considerar es el de quines son  les paraules que, en un moment donat,  semblen dominar  els discursos i relats socials i polítics  Un exemple: en aquests moments , la presencia de la paraula “ democràcia  s’ha multiplicat per mil. Emprada  com un roc contra l’adversari serveix per atacar  postures divergents. Una pena devaluar una paraula tan noble. Acabarà tant gastada que pot quedar buida. I  de paraules buides i gastades  ja  n’hi ha masses. D’altres  semblen oblidades: dreta, esquerra, on heu anat a parar?
Pel  be de la vida comuna  aniria bé col·locar les paraules en un lloc on  puguin ser sospesades i gestionades: en  el punt de la consciencia on es   calibren  les  reaccions que poden generar i si  aquestes son desitjables, constructives. O no. Convé recordar que la paraula es necessària,  es   vehicle del diàleg i això significa  escoltar  l ‘altre.  I en la vida política com també en la personal cal  intentar trobar els mínims denominadors comuns que permetin la convivència en la pluralitat  Un  cop mes recordem  Hanna  Arendt, quan  ens diu que tant sols la violència es muda. Quan ella arriba, s’acaben les paraules i s’entra en el terreny de les emociones mes primitives.

 Potser sona tot plegat a un sermó d’aquells anomenats “ bonistes”: aquest es un qualificatiu aparentment neutral, però carregat de males intencions. Un altre dia en parlarem.

jueves, 14 de septiembre de 2017


M'han demanat de ElPunt avui que escrigui una carta de 1300 caracters al President Puigdemont. I he enviat aixo.

Carta al President Puigdemont.


Li diria: President, l’informo del  malestar  que la situació política actual  esta  produint sovint en  la convivència entre amics, en  les relacions dins les  famílies de   bona part de la ciutadania.  La divisió te  política esta impregnant el nucli mateix de la convivència , fent bona aquella frase de “lo personal es polític i lo polític es personal” Un malestar que s’expressa en l’exaltació d’uns i la reserva i el silenci dels altres. Molts  catalans  callen bo i sentir  que els separen  i classifiquen.  Coneixem les arrels d’aquesta situació que darrerament s’ha escenificat  en el Parlament. La  polarització recent   que deixa poc espai a la paraula i   a la negociació,  porta a un enfrontament que no sabem com acabarà i posa en risc vincles fonamentals  per  viure i conviure. Vostès no haurien de parlar en nom del poble, sinó d’una part d’aquest poble. Vostè es  el President de tots, també dels molts que comencen a sentir-se com “ els altres “ perquè pensen o senten diferent. I tampoc  vostès  han  explicat els trets reals d’aquesta Catalunya nova..  Passi el que passi el dia 1 octubre , com reconstruirà el teixit  de les relacions,  afectes i vincles ferits? Aturi aquesta dinàmica, doni temps a  rumiar, a fer pedagogia, a  renegociar  un  procés que tal com va no pot acabar be. Hi ha altres vies. No vull  que ningú haguí de callar   en  família, ni pensar  on prendre el cafè  del  mati.
Mº Dolors Renau


lunes, 11 de septiembre de 2017

Moments de confusio.

Penso que la millor forma d ajudar a recomposar relacions i la vida collectiva, , a part del que es faci en la vida .politica,  passa just en aquests moments per un altre eix: hem de resistir.nos, individual, personalment , a la destruccio de vincles personals,familiars i emotius per aquesta causa que te la virtut d anar triturant tots els col.lectius. Resistir.se es ara col.laborar a recomposar una societat ferida. I aixo.implica vigilar el llenguatge, pensar , admetre errors, ser educats i tractar be. Res a veure amb ser tontos o fluixos. Aquests son criteris masclistes que mai he acceptat.
Es una mena de manament, precepte personal. No vull deixar.me.envahir pel.veri que hi ha en l aire. Fa mal col.lectiu. Pero tambe a qui s hi abandona.

Amics: he dit.

domingo, 10 de septiembre de 2017



 I avui, 10 de setembre 2017, copio un  poema antic, escrit fa anys i pensant en les nostres reunions clandestines.

Les ocultes reunions de transcendents motius
I solemnes noms
eren, pell endins, raó per apropar te'm .

La serena discussió: una barrera al desig.
Les paraules: filtres d’or pel corrent de la mirada.

Per això
quan em conten com es convertiren en Història aquells actes,
m’estranyen els noms que hi posen,  me’n estranya la heroica imatge, .
no en reconec els perfils, ni em ressonen les paraules.


Tot plegat no era per a mi mes que l’imprecís escenari
envoltant la rotunda presencia
d’aquell a qui jo estimava

Reflexions desordenades

Notes per moments de tristesa i desànim. 8 de setembre 2017

Tal dia com avui, 8 de setembre després  del bany de televisió on he contemplat-com en un serial – el que ha passat al Parlament.
Anoto, desordenadament, observacions sobre la conducta  personal, individual . I la col·lectiva. Es podria escriure un conte centrat en el Cafè de cada dia, el lloc on he vist , cada mati la cara de la gent coneguda de fa temps . I on es produeixen sempre comentaris. I bromes..
La primera persona que em va fer arribar un toc d’alarma va ser l’ I. No se com va sortir això que jo anomeno “ la  cosa”  I ell va saltar , realment saltar, com un esperitat. Amb una vehemència que , al meu entendre no estava justificada pels meus comentaris.. Fa ja un temps d’això.
Després va ser la meva germana, totalment entregada , convençuda . Tant sols llegeix un diari i mira una televisió. Amb el mateix to tancat em va contestar. I exaltat mes enllà de les raons. . Es com si es llencessin al mar, passi el que passi. M’ha estranyat que una persona raonable com ella, perdés la capacitat de pensar en la societat en el seu conjunt. I veies tant sols una idea una solució. Un únic camí, com una gran revenja.
L’ús , constant del que ha fet malament  l’altre, com  resposta de frontó ,  rebot a la paret.
La exaltació: es com si tinguessin bula per ajuntar la idealització, sempre simplificada , amb una agressivitat amagada que ara es permet. I es deixa al costat la cordura. Em pregunto: quant desencís personal, quantes altres raons hi ha ? per exemple , econòmiques, de malestar social etc. Es com si recollissin el malestar personal i trobessin un camí de sortida en una idea col·lectiva.  Descarrega emocional.  Personal. I col·lectiva que no es dirigeix al vertader objectiu .
Al mati següent de l esperpèntica aprovació de la Llei del Referendum, exactament ahir mati, jo esperava que  El  Gerard  estigues exultant. Ell i l’Humet que el dia anterior es va riure quan va veure que mirava el Periodico- que ha caigut en desgràcia... Paro la cafeteria estava mig buida, i silenciosa. En comptes  d’alegria  vaig veure silenci  i distancia ...Com certa pesantor. I vaig pensar: els que se suposa que han guanyat, no poden estar contents. Perquè no eta content qui guanya de mala manera. I l’espectacle va ser de lo mes penso.
I ahir també.  No poden estar contents amb aquella foto del Parlament  buida a la mitat  en el moment de aprovar una llei  , d’aquella manera...
I no veig alegria. I es que , veig ira, decepció...saben que no ho han fet be , malgrat diguin que no els quedava mes remei...que la culpa es....

Es una proposta Trituradora.
Fem el recompte.
Comença per dividir  Els socialistes.
Convergència i UNio
Podem i les seves diferents versions.
I darrerament, els últims dies, el propi Parlament : Consell de Garanties / Ple.
Ho tritura tot .
Fins arribar als amics, les famílies. I el moment de cafè del mati. Hi seguiré anant jo al Novell? amb el Gerard? Parlarem  amb llibertat amb la família o callaré per evitar conflictes ?
Com a fenomen social digne de ser estudiat.  Populisme  pur com deia el Santi Guillen. Es canalitzen els malestars per aquí: Bonic, lluny, ho arreglarem  tot.  I la culpa sempre es dels altres...

Quina destrossa!!!!
.