viernes, 22 de agosto de 2014

viernes, 20 de junio de 2014

Dones sàvies

 Dones sàvies

  Hi ha moltes maneres d’enfortir la democràcia, Una de les mes efectives i menys practicades consisteix en   donar la veu a persones i col.lectius que rarament  tenen l’oportunitat –d’expressar el seu parer sobre els assumptes que afecten la  vida comuna, Des de quins marges  parlen?  En aquest cas, dels que  estableix l’edat, el  sexe i la condició social. Parlem  de  dones grans,  dones  treballadores , que viuen en barris o pobles petits. La majoria  son  mes deixebles de la vida que de les aules universitàries. Dones  grans i treballadores, que han passat la seva  vida  en un escarràs entre la cura de la vida quotidiana i l seva , sovint, doble o triple feina, experimentant en pròpia carn les conseqüències quotidianes de decisions preses  ben lluny de casa i del barri. Procedent dels “marges”  dels nuclis de poders, la seva escassa  paraula pública ha estat oïda  de forma distreta i superficial.  I, en canvi, tenen molt a dir sobre  com s’hauria d’organitzar la vida  en les nostres comunitats, 
Però vet aquí que hi ha qui les ha escoltades i les escolta. Dels  marges han sortit i surten propostes, idees,  iniciatives arrelades en la quotidianitat i l’experiència directa que assenyalen, com un dit, mancances importants i ofereixen solucions, mentre elles exerceixen el seus drets de ciutadanes. . Fa  ben pocs dies, es varen reunir a Begues,   en una trobada  del procés pre-congressual de Dones del Baix Llobregat gaire be un centenar de dones  per posar en comú les seves experiències en tant que  membres dels  “Consells de Dones sàvies” de diversos indrets del Baix Llobregat. Ben  endreçades, arreglades i rialleres, aquestes dones- que per definició i per tal de poder  ser membres dels Consells , han de tenir mes de seixanta anys, varen aportar tantes reflexions i idees que  confirmen aquest nom que tant els escau: Consell de dones s’avies que,   segons elles mateixes,  conjuguen  sovint amb el de dones àvies.. Aquesta petita gran, experiència  va començar  ja fa uns anys a  Begues de la ma de Margarida Camprubí, una experta en participació  ciutadana, amb el suport de  la  Regidora i després  alcaldessa de Begues, per tal  de col.laborar a definir com volien que funciones el seu poble. Les persones que ho varen  potenciar  varen saber veure tota la saviesa  d’aquestes dones grans .I se’ls hi va preguntar : que t’agrada del teu poble, que no t’agrada, com voldries que fos? I tantes altres preguntes....
I  el model no  solament ha tingut  la virtut de durar fins avui sinó que s’ha estès a d’altres municipis de la comarca , a Corbera, a  Sant Cosme del Prat i Sant Vicens dels Horts. Son dones grans , molt bregades en la vida i poc en títols acadèmics.  El mes interessant d’aquests Consells,  es  que expressen  la veu de la vida quotidiana, del que passa al dia a dia, de les conseqüències  de  decisions que sovint  es prenen sense pensar prou en els seus efectes sobre les persones. - En algun poble, han estat elles les que han anat a escoles i instituts i han preguntat, escoltat  i explicat. ….En d’altres llocs treballen per recuperar camins i una font emblemàtica i  en d’altres, son co-protagonistes de les millores dels barris:  M’agrada on visc, hi estic bé, diuen .
Mai la vida diària, la cura de la casa i la família, el barri , la doble o triple feina havien trobat un espai proper i alhora públic, on dir.se, unes orelles per escoltar, unes mans per prendre’n nota i un lloc on ser rebudes  i donar resposta …
 Les  experiències que es transformen en acció cívica, converteixen aquestes dones grans i sàvies  en subjectes polítics, en ciutadanes de ple dret,  en persones capaces de gestionar- mes enllà del lloc on la vida les ha  dutes - la seva vida i la del seu entorn.   Noves-velles ciutadanes  que ajuden a aprofundir una democràcia que necessita urgentment altes dosis de proximitat,  realisme i sentit comú
 Son dones grans que diuen i repeteixen,contentes, convençudes,  que aquest també es el seu temps.

Mª Dolors Renau.




martes, 10 de junio de 2014

Arruges



¿Es bella la arruga?.

Con el declive   del modelo patriarcal de familia y el brutal avance de los deshumanizados modelos económicos   basados en la competitividad global  e individual,  las personas mayores han ido perdiendo el lugar que ocupaban  tanto en la vida  familiar como  en  el reconocimiento social.  Están desapareciendo  el traro deferente, el respeto por la sabiduría y el trabajo acumulados utilizando para ello  dos tipos de discurso que, aunque distintos, van   invisibilizando valores profundamente humanos. El filósofo Reyes Mate en el prólogo  de  unos de  sus estupendos libros y  refiriéndose a una  respuesta de la administración  al inevitable paso del tiempo, dice haberse sentido  “descatalogado.” No es un caso único. La desvalorización social se expresa de forma cotidiana,  de mil formas distintas. Desde los estamentos oficiales, por un lado, y es tan solo un ejemplo,  se exhiben machacones cálculos sobre el coste de las pensiones actuales e incluso en una  fría operación matemática se calcula lo que va a representar mantenerlas dentro de cincuenta años. Se sueltan las cifras con la contundencia de lo  científicamente  incontestable, como si no hubiera otra forma  de priorizar ni calcular. Se hace, además, cuando nadie sensato es capaz de prever lo que va a ser de este mundo dentro de cincuenta años.  Otras  formas de ocultamiento de la existencia de mayores,  van apareciendo, algunas mejor intencionadas que otras. El benevolente olvido de su existencia  se acompaña a menudo de específicos fenómenos de negación.   Algunos nos recuerdan aquella época en que se negaban los efectos de la menopausia sobre las mujeres atribuyendo  su  malestar estrictamente a causas psicológicas y sociales. En este caso  es frecuente  toparse con escritos y trabajos que  tienden a trivializar  y alegremente desdramatizar las diferencias que establece el paso del tiempo en los cuerpos y las mentes de  hombres y mujeres, negación que podría  simbólicamente resumirse en aquel afortunado eslogan “ la arruga es bella…”. Pero a la vez, se expande un potente mercado que ofrece ocultar el paso del tiempo y sus consecuencias mediante operaciones estéticas, cremas milagrosas, autoayudas varios etc. etc.  Lo cierto  es que, las personas mayores resultan  socialmente poco relevantes como seres humanos completos y  se les suele ver  frecuentemente, como farragoso objeto de  gasto o también  en tanto objeto de un ávido mercado.   De vez en  cuando, sin embargo, aparecen discursos tan sensatos como los que .expone  Phyllis Korkky en un articulo reciente.. Basándose en una serie de estudios nos dice que un cerebro anciano es más lento pero también mas sabio y utiliza su saber acumulado para responder mejor en  muchas situaciones, Sabiduría que consta de tres ingredientes clave: conocimiento, reflexión y compasión, La vejez, es una etapa mas de la vida, según Eric Ericsson: la ultima, cierto, con sus problemas…. Pero ¿no tiene sus problemas ser niño? ¿O joven? ¿O adulto responsable?
¿Y las mujeres? Viven más que los hombres, tal como confirman las estadísticas.   A menudo disponen de una jugosa experiencia: están acostumbradas a cuidar de la vida, mantener la casa, ocuparse de múltiples  exigencias fundamentales para que los hijos crezcan, se hagan fuertes y buenas personas….  Su sabiduría es amplia, aunque anónima, enraizada en la cotidianidad  de la vida,  próxima a los avatares del cuerpo que en ellas se transforma muchas veces a lo largo de los años. Muy  a menudo, compaginan o han compaginado estas actividades con trabajos remunerados en un difícil  y costoso equilibrio.   La “naturalidad” con la que se acepta su trabajosa doble y a veces triple tarea se acompaña de demasiado  silencio publico. La sabiduría múltiple de la mujer mayor  carece  de un relato articulado,  audible, e influyente en lo público y en el ámbito cercano.   
Tanto para ellos como para ellas lo importante es  llegar a , decidir sobre  la propia vida.  Se trata de llegar a un pacto entre  las limitaciones de cada momento y  el esfuerzo por mantenerse libre y gozar del vivir. Eso resulta más difícil para ellas,
 Las mujeres sabias deben unirse, crear  un lenguaje articulado y potente  de forma que incidan con su saber en este mundo que es el suyo y que tan necesitado está de sensatez..


Mº Dolors Renau i Manent.. .

lunes, 9 de junio de 2014

Arrugues?

  Fa mesos que he abandonat el bloc- des de gener, pel que veig. Malgrat que he anat escribint els meus articls a El Punt, pròlegs a algun llibre, esquemes de conferencia i he ccol.laborat a la xarxa  dones enxarxa en tant que opinadora . Però sembla que el facebook resulta mes fàcil. Fins que m'he adonat de que es bo seguir en aquesta mena de monòleg que es el bloc, on pots extendr't mes i millor o sigui que torno.
I d'entrada vodria copiar el contingut 'un articles escrit per a dones en xarxai que , soposo, sortirà demà a Catalunya plural, que es la versió nostrada de el Diario.es. A veure si sabre - o recordar`- com introduir-ho.

lunes, 10 de febrero de 2014



El  saber econòmic  del Sr. Gallardon.

 Ens diu el Sr. Gallardon que la seva llei prohibitiva del avortament  serà mol útil per a  la economia, donat  que naixeran mes infants i això  es cosa bona per un país. Ningú pot discutir aquesta ultima, genèrica afirmació...Suposo que l’excel·lentíssim Gallardon ha tingut en compte aquells càlculs que es varen esbombar, fa un temps,  sobre els dèficits futurs  de la Seguretat social  bo i dient, que d’aquí uns  50 anys, si seguíem amb tants pocs  naixements com els actuals, no hi haurà en aquest futur llunyà suficients treballadors i cotitzants a   la seguretat social de manera a poder seguir finançant els seus serveis.  Val la pena obrir uns quants interrogants sobre aquest afirmació que sembla destinada a fer-nos encara una mica mes temorosos sobre la  capacitat de les finances publiques per fer-se càrrec  i administrar els fruits col·lectius del treball. La primera. Com, en un mon tant canviant , es pot saber què passarà d’aquí 50 anys?  I suposant que fos encertat el càlcul, què te a veure to plegat amb la política?. Res a veure amb el rebuig  als nou vinguts- que resulten ser els que mes infants han tingut? ... amb les dificultats que els hi hem posat, amb l’atur, els desnonaments, la inestabilitat laboral, la reducció constant dels salaris per a tots? ... res  a veure amb  la precarietat, l’explotació i el sobre esforç exigit a les dones?  Es pot deixar de banda tot això?  Perquè hi ha una altre qüestió tant o mes important i que , sembla, que el Sr. Gallardon i els autors d’aquest estudi- potser immersos en un tipus de pensament màgic-  no han tingut en consideració.  El problema es que, un cop nascuts, el infants han d’alimentar-se, estar calentets, ser cuidats amb  entrega i cura , han d’anar a escola, disposar de serveis sanitaris adequats quan es posen malalts,  que es prou sovint... I tenint en compte tot aquesta realitats , perquè no s’estimula el naixement de criatures tenint present totes i cada de es circumstàncies que determinaran les seves vides i la de les seves famílies? Que tinguin present tot el que passa un cop nascuts ? Es que, per art de màgia, un cop nascuts, els nens creixen com plantes del bosc nodrint-se de l’aire ? Qui vol o pot tenir criatures ara, amb l’atur galopant, amb treballs precaris, amb retallades als serveis , amb lleis de dependència que s’esmicolen ? Potser tant sols aquest  1  %  de la població que  ho te tot, pot permetre’s el luxe de tenir molts fills.  I que passa amb els nens que naixeran, segons diu Gallardon- amb alguna minusvàlua o  dificultat? Els atendran els atabalats metges dels ambulatori públics cada cop mes precaris ? Els centres especialitzats? Tindran ajusts específics perquè – com hem proposat  tota la vida,  s’integrin en la mesura del possible en l’escolaritat normal, que ja prou feina te a acollir els nens  de famílies que – ens ho han dit van molts a l’escola-passen gana... Qui els cuidarà ? Se suposa que les mares... Qué  passarà amb aquest infants, si a mes, com vol el PP,   els Ajuntaments tenen menys competències i recursos per  ocupar-se dels mes petits, en el cas- hipotètic- de que les mares trobin feina o els pares- que en la seva majoria,  encara no han fet la seva pròpia revolució de gènere?.
En definitiva, es miri com es miri, aquest senyor no esta solament prohibint les dones ser mestresses del seu propi cos que es la raó principal de la protesta que la llei ha desvetllat amb força, sinó que te una actitud  obcecada,  cega  i sorda gaire bé sàdica sobre el futur de es dones, un futur que les pot comprometre a viure pendent d’uns fills  que no  rebran ajuts de la societat. No  s’ha assabentat, excel·lentíssim ,  del que esta fent el seu Partit, el PP, amb els Serveis a les persones?  La seva anima ben pensant,   per què no practica  la caritat cristiana de comprendre què els passa de veritat al nostre pròxim,  les dones? I perquè no lluita perquè les que triïn seguir endavant amb l’embaràs tinguin totes les possibilitats de criar-los en bones condicions i no en un mon que es hi gira la cara? Perquè dimonis, en comptes de ser una carrera d’obstacles, no les mimen? Per justificar allò que no es pot dir - segurament un mandat religiós integrista i atalibanat -  aquest senyor, busca raons que no tenen a veure  amb la mínima racionalitat política ,  i sosté  una persistent actitud d’ ignorància, dels desastres socials que esta generant el seu propi partits i la feixuga carrega de malestar i sofriments que esta posant sobre les dones.
M ª Dolors Renau.