martes, 14 de noviembre de 2017

Una trituradora a la cuina.

Uns quants varen posar en marxa una trituradora, esmicoladora que tallava i encara talla molt finet. L'han anat instal·lant, peça per peça, ben llustrosa i polida, amb colors brillants i estels guia cap al futur.
Primer va triturar, amb altres ingredients i espècies afegides,  Convergència i Unió, després va escapçar un bon tros del Psc que es sempre molt sensible , després Iniciativa , desprès els Comuns.  Tant sols ha deixat sencers els dos aliments mes durs i resistents. Seguint el seu camí va fer a miques les Lleis comunes, , les Institucions catalanes, el Parlament fins arribar als Ajuntaments . I mentre, des de els responsables de la Gran Màquina estaven distrets , no escoltaven el soroll, no veien res o deien que tot plegat era tant sols música celestial d’uns quants arreplegats. .
Però la trituradora seguia fent la seva feina en la vida de la gent. Ha triturat , amistats , familia, converses.... de forma obsessiva, sense parar. Potser per por, desorientació i incredulitat , com una addicció hem anat seguint tots la seva feina i els ensurts i alegries de bona part de la ciutadania.  I quan la Gran Maquina ha volgut intervenir resulta que ho ha fet passejant, com en una processo,  el Sant Cristo Gros, a cops de basto i de presó i ha deixat molta gent molt disgustada. . I la Gran Maquina ha dit que manava ella. I la trituradora,  molt enfadada , ha començat a trinxar als mateixos que l'havien posat en marxa i cada un ha fet el que bonament podia fer en aquest cas: marxar, quedar.se, arrepentir.se, dient que havien fet servir la trituradora sense prou oli ni prou ben assentada en la seva base com per aguantar la sotragada.


I molta gent s'ha quedat bocabadada, desconcertada al veure tanta carn de bona qualitat, tant ben cuita i ben alimentada feta a miques, a punt de convertir.se en croquetes ( barrejant diversos elements que en principi no lliguen) o mandonguilles...
I ara estem aquí, a la cuina . Intentant treure algun aliment comestible del que queda després de que s'hagi triturat gaire be tot lo triturable.

I vist lo vist uns quants que , amb basarda, la veiem moure's sense bons tècnics de control o enginyers capaços , ens preguntem si no hi havia una altre manera de cuinar , encara que fos mes a poc a poc, amb el foc menys abrandat per poder  convidar  a taula als que volguessin, mai obligant .  I servir un menjar bo per tothom, sense presses i  fer-ho , amb estovalles compartides i ben planxades.
II vet aquí que hem de veure com ho fem ara per re-enganxar, soldar , totes les miques i destrosses d'aquesta trituradora que com un tsunami, sua endut tantes cases, amistats, institucions per davant. Es el que ens caldrà fer ara durant una bona temporada.


Millor no emprar trituradores a la cuina política.  Fan  de molt mal manegar, sinó ho fa una persona  o persones molt expertes.. I no se sap fins on arriben


Sant Cugat 14 de novembre 17.

sábado, 11 de noviembre de 2017

Aquest escrit es de fa un any. Han passat moltes coses. A veure si comencem a reparar. 



A favor de la política
Enviat per Maria Dolors Renau el dv., 11/11/2016 - 08:00
Aquest últims dies, sembla que no es parli d’altra cosa. Amb més o menys seny –més menys que més– es parla en els bars, en els taxis, per la ràdio i la tele del que està succeint en aquest assumpte del nou govern a Espanya. El que més em sobta no és que se’n parli; això pot ser un bon senyal, sinó en el com, en el to pujat que s’empra arreu i que es fa més palès en els mitjans de comunicació social i en el mateix Congrés dels Diputats. Com si darrerament anéssim perdent els modus que tant necessaris són arreu, i més en política. Fa la impressió que tothom pot agredir, insultar i, sobretot, establir una diferencia clara entre els meus i els altres, que solen correspondre als bons i dolents de les mes clàssiques pel·lícules de pistolers.
Sé de la duresa de la vida política tal com la practiquem. No és un terreny propici a la amabilitat, a la capacitat de comprensió, malgrat els bons moments que compartir tasques comunes i uns certs principis comporta. Però, mes enllà de les ambicions personals, dels interessos grossos que tots sabem que intenten controlar tot el que és controlable, crec en la necessitat i en la dignitat de la tasca política. Com a fita, la política es planteja els assumptes col·lectius. I com a eines, empra la paraula, el diàleg, el debat de diverses propostes, l’única manera d’evitar respostes violentes i destructives. I no veig per què s'ha d'adjudicar als polítics, com a persones, altres dolenteries, defectes i males intencions que les que animen les conductes de molts homes i dones tinguin o no tinguin poder, sigui en una associació de veïns, en la universitat, en un club de futbol o en un negoci familiar.
Es fàcil i comprensible el desprestigi polític. Massa casos escandalosos de corrupció, de trencament de les regles de joc, de profits il·lícits que com una pluja constant, cauen sobre nosaltres dia si dia també. Però aquest fet que està demanant noves lleis, aplicació rigorosa de les mateixes i una vigilància constant no invalida ni la funció política ni a la majoria els seus representants. La majoria amb conductes ètiques inqüestionables. Hauríem, a més, de saber diferenciar el que son postures diverses enfront de les qüestions comunes i, per tant, discutibles i respectables, de les conductes reprovables. I no generalitzar les desqualificacions globals ni els insults.
Com sovint s’ha dit, la situació política i social arreu és complexa perquè el món està canviant acceleradament i es fa complex. Si es mira des d'aquesta alçada, les conductes lesives personals han de ser reprovades, evidentment. Però la generalització de les desqualificacions constants no solament no és justa amb la realitat sinó que actuen com un verí que pot acabar per ofegar la nostra vida comuna i les institucions que la representen.
Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

jueves, 9 de noviembre de 2017



 Dijous  9 de novembre 2017


 Noves preguntes.

L'espectacle d'ahir es nou: potser correspon a allo  de " "controlar el territori? 
 Que vol dir això d' imposar que no es poden agafar trens, ni circular ni desplaçar.se?
 Es bo que la " gent" prengui el carrer sense control, s'installi a les vies de tren o a les carreteres? . Pero, sobretot, i aixo es el mes sorprenent: on paren els drets dels ciutadans a qui s'els imposa la inmovilitat forçada ? No fa una mica de por aquesta nova manera que interromp, per la força- ,diem.ho tot - anar a treballar si un vol bellugar.se? On paren , en aqueta situacio, els drets humans fonamenals com el de desplaçar.se i anar on vulgui?
De que es tracta ? Jo veig tant sols una nova manera d'imposar. Que es diferent a manifesta.se. Perque no es lliure...
I un risc de resoldre al carrer -  no se be com acabara- , allo que s'ha de resoldre en la negociacio i la politica. Ens diem i amb tota rao que els tribunals i la justicia no han de resoldre els problemes politics.-. De la mateixa manera el carrer i les limitacions imposades a la ciutadania tampoc poden resoldre els probemes politics. O molts pensen que si? I quina democrácia , doncs, es aquesta ?

Protestem tant com calgui pels empresonaments desproporcionats, injustos...com es vulgui. Pero no permetem que en nom d'aixo es vulnerin els drets dels ciutadans que ahir no varen poder fer les coses mes normals del mon: com agafar un trena o circular per la carretera..
Es que , repeteixo, aixo va de " quan pitjor, millor"I no puc de cap manera , estahi d'acord. Lo " pitjor" sovint no fa millorar. I , sovint, es de deificil reparacio...I no es traca de mes drets humans i mes llibertats?
I per acabar, com pot ser que a TV3 no apareixi ningu  realment emprenyat o molest, sino que tots mstren una "comprensio " dubtosa? . Comedia. Por a quedar malament?  O es que en aquest pais nostre, ha baixat JOB  i ens ha alliçonat i amorosit a tots ? 

A que juguem? 

sábado, 4 de noviembre de 2017


Preguntes i mes preguntes
Una primera i senzilla pregunta, que pot semblar tonta, innocent:
Tant malament hem viscut a Catalunya els darrers temps per que ens calgués la DUI i el 155 , i els empresonats i els malestars de tanta gent?
I una segona: no hi havia altre manera, encara que fos mes lenta, pacient i politica de defensar el que una part dels catalans creuen just i uns altres no?
, Calia tant malestar? Bo i sabent qui son els que governen ara a l Estat?, Aquesta es la tercera.
Contestem,sincerament, val la pena ? O es millor buscar altres camins i tornar a conviure sense martirs, empobriments, enfrontaments verbals i divisions socials ?
Fet el recompte, val la pena ? Per qué? Viurem millor ? Hi haura menys atur? Mes i millor serveis publlics per tothom? Mes igualtat i drets per tothom ?O pagaran , com sempre, els mes debils?
Estem en la bona via? l'anrhl O potser n'hem d'anar buscant una altre o altres vistos els resultas ? ..
I finalment: quin paper ha jugat en tota l'explosio social i l'anhel d'independencia , el malestar social de les retallades anteriors, les males solucions als problemes socials i potser la corrupcio? Molts sentiments ferits i malmesos i desesperançats , no han trobat també una forma de reivindicar.se, de prendre forma
sota l'estelada?
Proposo: començar per recomposar relacions, des de les petites a les grans. Activament trucar les amistats que s'han quedat pel cami, omplir de paraules els silencis llargs en les families. Desar banderes.. I tornar a seure junts, bo i demanant que tornin a casa tots, tots els que han marxat.
.
Cada un de nosaltres ho pot fer en el su àmbit.
I el poltics , que treballin millor, per unir i no per separar: partits, ajuntaments, grups d'amics en una proces triturador d'unitats que no s'atura
Per que ens estant separant tant? A qui interessa desfer el nostre païs? Preguntes i mes preguntes en una tarda de tardor trist.

domingo, 22 de octubre de 2017

21 d’ octubre del 17
Al racó de pensar
Ahir, molt bona part de la ciutadania es va espantar de veritat. Aquest 155 anunciat – que no encara aplicat i que el president Sr, Puigdemont pot evitar amb un acte tant democràtic com convocar eleccions - s’ ens ha ajuntat amb la DUI. I la parella que conformen causa terror. I indignació, tristesa i gran desànim . Es possible que algú hi trobi avantatges en aquest matrimoni. Potser aquells que esperen que tot vagi pitjor per després anar millor. Els que estan disposats al sacrifici al estil dels màrtirs antics o dels revolucionaris de fa dos segles: aquests que pensen que quants mes màrtirs , millor. D’altres pensen que cal un cop de puny sobre la taula, l’autoritat patriarcal disfressada de llei suprema arreglarà de cop els desarreglos de fa anys .. Doncs recordo a Bertold Bretch quan diu que malaurat el país que necessita màrtirs o herois . I pobres de nosaltres ens hem de veure estabornits pels cops de puny a la taula perquè ens quedi clar “qui mana aquí“. I estem tristos perquè allò que tant va costar d’obtenir , un estatut d’autonomia ( limitat si, retallat, també.. i una constitució pactada, limitada però útil que també pot ser modificada...), que tot allò, imperfecte, millorable si, però que tant ha servit per conviure en lo quotidià, ara en tres dies se’n pot anar en orris. I es fàcil que passi. Em temo que es una mort anunciada. Perquè la cultura política del diàleg i el pacte ha desaparegut per donar pas al “ a veure qui pot mes” cada un amb les seves raons, recolzaments i forces. Uns a cops de trampes legislatives, de desobeir les pròpies lleis, i valent .se de l’entusiasme de la gent al carrer. I el altres a cops de sordesa, , cops de porra emprats contra la gent i de codis penals aplicats injustament.. I mentre, esperem un mediador que en forma d’àngel ha de baixar d’Europa. On per cert, amb l’alegria dels petits diem que ja hem assolit que es parli de nosaltres, tant cofois ( n’han parlat pels passadissos...) I no faig referencia al malestar obvi i obviat pel que tothom ja sap i diu ( les empreses, el PIB, el malestar entre persones, l’augment de les angoixes etc...)
Que voleu que us digui! Som molts els que no desitgem ni per nosaltres ni pels nostres estimats cap sacrifici mes enllà dels que ja ens porta la vida , ni volem martiri actual per un futur gloriós i llunyà que ho arreglarà tot. Tampoc volem tornar enrere quan – i es un record ben present ens costava tant escriure en català o disposar dels nostres drets ciutadans plens. Som molts. I es per això que demano enviar als mes entusiasmats amb la situació d’un costat i a l’altre i sobre tot als que tenen les altes responsabilitats polítiques que es retirin al racó de pensar . Recordem aquella practica pedagògica que fa uns s’aplicava als nens que es portaven malament. Els nostres dirigents es mereixen una bona estona al racó de pensar. Sobre tot en les conseqüències . S’ho mereixen. Encara hi son a temps: encara es pot parlar, si es deixa de banda aquesta lògica patriarcal de a veure qui guanya , o jo puc mes que tu, o com quedo jo davant la gent?. Em sembla a mi que el be comú ( quina paraula, eh? ) el be general es un be que ha de prevaldre sobre els estils ancestrals de manegar les qüestions polítiques.
Al racó de pensar.
O el pensar anirà a parar al racó

miércoles, 18 de octubre de 2017

Apàtrida
Em resisteixo a parlar de La Cosa,  ja prou que me la trobo arreu. No solament a la televisió , sinó al cafè, a la peixateria, als diaris... i en el rostre preocupat de molta gent . Una amiga m’ha  dit que darrerament no dorm be i es veu que  alguns psicòlegs  i metges asseguren que les consultes per angoixa i petits malestars han anat en augment al mateix ritme que la tensió política. I quan ja creiem que alguna decisió es prendria, bona o dolenta, però alguna resulta que no. Que s’ha proclamat, però  no.  I que quan es pregunta, amb cara seriosa i conseqüències previsibles  si Sì o si NO , es contesa des de aquí que  ... no ben bé, però que ara tenim un a altre pregunta a fer. I Clar, així no hi ha manera de calmar les angoixes dels angoixats, ni de preparar.se psicològica i pràcticament pel que sigui,  ni  temperar l’entusiasme (gaire be fins al martiri, diuen)  dels entusiasmats.  Em dic que  es un cas exemplar  d’aquella màxima feminista- de la que encara no se’n han extret totes les conseqüències i que ens ajudaria a millor  comprendre el mon en que vivim. La màxima diu que  lo personal es polític. I lo polític es personal. I aquí estem . Donant.li voltes al ús abusiu d’algunes paraules clau: com “ poble”( de Catalunya..)on  sense cap pudor  s’empra la part pel  tot....També al nom de la meva terra “Catalunya”, que no es una massa homogènia sinó moltes i variades. I no parlem ja de “democràcia” que es ja una paraula inservible de tant gastada . I què dir-ne d’aquesta  formulació  “Ara o mai”, com si s’acabés el mon? . O potser si que aquesta es encertada. Mentre estem pendents del Si, No, ja veurem, potser- els Coreans del Nord i els EEUU ens poden donar un bon ensurt. I ben a prop crema Galicia perquè hi ha una sequera extra  i perquè s’ha derogat  una llei que prohibia construir quan un bosc es cremava . I segueixen morint gent a al   Mediterrani. I  no ho recordem. I aquí casa nostre  distrets com estem no ens adonem prou de  que aquest  PIB que tant ha crescut estigui beneficiant  a uns pocs i empobrint la majoria del la gent.   I es segueixen matant dones.  I per acabar-ho d’adobar, ara, entre el si i  el no, i el no se sap ben be... moltes empreses marxen.  I quan es parla d’aquest problemes amb alguna persona que suposes preocupada per la justícia social, la igualtat, els serveis públics, la infància etc. etc.et contesten que tot s’arreglarà quan siguem independents. I que la culpa tota sencera es del Estat ( una altre paraula sobre utilitzada o mal emprada i dels espanyols)...que resulten ser gent com tothom...
L’independentisme actual, tal com s’està conduint s’ha convertit en una gran “ capa que todo lo tapa”- Tapa, recull, dona nom a molts malestars socials  que no havien estat  atesos. A molts problemes que hem deixat de banda.  Una opció legitima , discutible, raonable  s’ha convertit gracies a la decidia i mals modus del Govern central i al poc respecte a les regles de joc comunes i al malestar social que s’ha generat  en una mena d’escalada sense aturador. I em pregunto, qui serà que rebrà les conseqüències d’una situació tant desestabilitzadora i empobridora ? Molt em temo que els de sempre, els mes dèbils  de la nostra societat..
Doncs si. He acabat parlant de La Cosa I d’aquesta,  em sembla que el millor que es pot fer es declarar.se apàtrida. O internacionalista mundial.  Perquè això de la Pàtria i dels ardors que aixeca, i dels màrtirs per ella,  fa una mica, bastanta  por. I el que es realment important es el benestar de les persones, lluitar contra la pobresa, acollir els que fugen de les guerres, la justícia social i l’educació i el benestar dels grans etc.. Aquestes haurien de ser les prioritats. I no sembla que ho siguin.  No veig enlloc quina es la Catalunya que es vol construir. I com . O també es  això de si però no, però ja veurem

martes, 17 de octubre de 2017

 Parlem, si. ( Reflexions sobre els últims dies) .
Constato un peculiar progressió  en la dinàmica dels assumptes col·lectius. En primer lloc  es polaritzen les postures polítiques, es fa difícil l’acord i no diguem ja el diàleg sobre qüestions fonamentals allà on s’hauria de produir : en seu parlamentària. Després es polaritzen  les actituds socials i la gent surt molt al carrer a manifestar.se. Això s’acompanya de la dificultat de mantenir converses entre amics o familiars que semblen haver.se impregnat  dels desacords polítics. Amb una excepció: quan el grup humà al que es pertany o amb el que es comparteix un tros de vida, esta plena i totalment d’acord amb els mateixos plantejaments. Sense dubtes. I per tant hom se sent confortat i confortable.  Però es en aquest moments quan comencen a aparèixer els dimonis: en forma de desqualificació del que no pertany al grup corresponent prèviament etiquetat , en forma de noticies tergiversades o parcials. Res de nou; de  dimonis n’ hi ha sigut sempre, però controlats, amb la boca tapada , sotmesos a determinades regles. I constato que quan mes alta es la polarització , mes lliures se senten els dimonis: deixen anar foc per la boca  i caldegen  tot l’aire. Paraules ben gruixudes: d’una banda referencies a la guerra , de l’altre presos polítics...  paraules que conviuen amb d’altres mes freqüents  però tant gastades que ja han  perdut  tota la seva substància. Què vol dir ara democràcia ?  i com es fa servir abusivament  la paraula “ poble”? el nom de Catalunya ? i  d’Espanya ?  El desgast de les paraules  es directament proporcional a la polarització, a la agressivitat  latent. Que corre sempre el risc de convertir.se en oberta-
I vet aquí, que dins aquest enrenou es van colant disbarats, clares mentides .A tall d’exemple ant sols : la mes recent que he escoltat es la de que aquí s’educa, des de ben petits per odiar Espanya. I  es margina l’ensenyança del castellà: un desastre que prepara  a nous separatistes. Cal dir que  això es un gran mentida ...Des de on es varen impulsar  amb mes fora els moviments de renovació pedagògic que tant calia ? En uns anys ben difícils l’escola va començar a canviar a molt millor. I l’ús del català  ha servit per assolir un nivell d’integració social  que mai s’hauria assolit  d una altre manera. Un nivell que fa que avui als carres, als metros es parli, sense cap dificultat en una o altre llengua . Perquè s’ ha ensenyat el castellà..  Odi a Espanya ? impossible si no es fomenta . Mes de la meitat dels catalans te pares, avis o parents de diverses parts d’Espanya i els vincles es mantenen. Molt bojos hem d’estar tots plegats per – amb una o altre  tendència- trencar  una convivència i uns afectes que han estat i son un dels millors patrimonis d’aquest terr . I una font constant de creativitat a tots els nivells.
Però, esta dit: quan es polaritzen les situacions, quan es forcen decisions que  no se sap si son  majoritàriament acceptades, surten dimonis amagats. I persones de bona fe que no viuen la nostra realitat quotidiana, acaben creient.se tanta mentida. Quan els conflictes polítics surten dels seus àmbit de debat i s’escampen pels  carrers i sobre tot,  quan toquen  directament els sentiments mes elementals de les persones, les torna en enemigues i destrossa un patrimoni de tots que es diu convivència en la pluralitat..
Tornem als dimonis dels extremismes al seu cau  i no es deixem sortir per cap dels costats. Compte amb les paraules. Es urgent recomposar el diàleg polític al lloc  que correspon. I tant o mes, ho  es recosir el teixit social esquinçat, curar ferides i  retrobar la forma de conviure amb  orígens, pensaments, postures i arrels que tant  ha enriquit el nostre país. I ha generat  un benestar que ja comencen a enyorar
 Si us plau, parlem

. Mª Dolors Renau i Manen