Malgrat
que no es l’època de l’any en què més es parla –potser pel fred– no
deixen d’aparèixer notícies i debats relacionats amb la roba que portem
les dones. Les més curioses varen aparèixer a l’estiu quan es parlava
dels burquini. Massa tapades. I fa poc varen
aparèixer noticies provinents de l’Índia en què s’aconsella les dones no
passejar amb faldilla curta. I a casa nostra, algun bisbe es dedica a
renyar les pròpies de dones de les agressions que reben. En aquest cas
per massa destapades...
Ai,
el cos de la dona: sempre objecte d’atenció i d’aïllament. Sempre
valorat, mesurat, com quelcom separat de l’ésser humà que ella és, que
conté i acompanya. El cos de la dona és i ha estat objecte de culte, i
d’agressió, de cobejança i d’idealització, de mercantilització i de
refugi afectiu... El trist del cas és que ella no és vista mai del tot
“sencera”. En això que anomenem cultura dominant (aquesta invisible,
persistent, natural manera que tenim de calibrar les coses) ella no sol
ser vista com un ésser humà complert. I la gran paradoxa és que aquesta
cultura patriarcal i misògina que identifica l’ésser humà veritable amb
el baró ignora que ells, en tant que gènere, són ser humans ben
incomplerts. Que tenen grans mancances. I que el seu paper de definidors
i protagonistes de les realitats , que les seves anàlisis són parcials i
no representen més que una part de la visió i les vivències que tenim
el conjunt dels humans. Amb la diferencia que sempre han tingut el
poder. I que en el nostre món i per diferents vies, més subtils, mes
impregnades en l’inconscient col·lectiu el continuen tenint. I és des
d’aquí que ens diuen que cal que les dones vigilem a no caminar per
determinats llocs a determinades hores, que val més que no ensenyem les
cames, que ens toca a nosaltres prevenir, vigilar, no provocar, no
posar-se en situació de risc, tapar-se molt o sovint destapar-se molt en
segons quines circumstancies..
I
vet aquí que em pregunto per què no girem la truita al revés. Aquesta
part de la cultura derivada del llarg poder dels homes i la historia, no
s’hauria de modificar? Ja que és tant parcial i falocèntrica que arriba a ignorar la seva pròpia procedència i els seus propis límits i condicionaments?
El
que s’ha de fer és deixar a les dones en pau que prou feina tenim per
defensar qüestions bàsiques com la feina, els fills, el dret al
respecte, la cura dels propers. I centrar-nos en la reeducació
masculina. Ens cal una assignatura, per dir-ho d’alguna manera, que es
tituli Educació per a ser homes cabals. Per què, si el 95%
dels actes violents (estadístiques en mà) estan protagonitzats per
homes , no ha de ser aquest un motiu de reeducació? Sexe i violència:
dues grans assignatures pendents per ficar en aquest pla reeducatiu,
explícit, sense embuts que cal. Mentre anem advertint a les possibles
víctimes dels perills, les anem espantant o busquem sistemes de
protecció. I no mirem a fons quins són els actors de tantes violències
de tots els estils, de tantes agressions, desprecis, oblits, negacions;
no avençarem.
Proposo,
molt seriosament, que s’instauri una línia educativa que no es limiti a
la coeducació, a la igualtat formal –condicions sine qua non–.
Sinó una línia educativa dirigida directament a civilitzar aquest
impulsos siguin agressius o sexuals que sembla que no poden, saben o
volen canalitzar adequadament com es la tasca de tota educació. Que
deixin de mirar-nos, culpar-nos, aconsellar-nos. Perquè les dones no som
el problema. El problema, com veuen cada cop més una colla d’homes ben
intel·ligents, és com es construeix això que es diu virilitat. Quins
costos té per a la societat, per a les dones i el que no acaben de
veure... per a ells mateixos.
Moltes
coses canviarien si ells comencessin de debò a estudiar què els fa ser
tant fàcilment i permissivament violents. I a intentar, explícitament i
clara, a reeducar els mals hàbits que viuen sota l’aparença de la
normalitat. Menys quan es desborda. I potser descobriran una nova forma
de viure molt més lliure en què no estan obligats a mostrar res. I,
sobretot, descobriran aspectes humans que hi són, que per sort a poc a
poc van apareixent, però que necessiten una bona empenta per
normalitzar-se del tot.
I
deixar en pau la roba de les dones, els cossos de les dones. I que les
contemplin com a éssers humans complerts i incomplerts. Com ells
mateixos.
Mª Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política
