Aquest article va apareixer a El Punt Avui el dia 27 de  gener del 014

Macro i  micro.

En aquests moments de commocions vàries, semblen conviure  dos tipus de discurs que expressen, amb diversos llenguatge i des de diferents distàncies respecte a les persones,  la necessitat comuna de comprendre i posar algun remei al  malestar causat per  decisions    que depassen, en molt, els referents vital i quotidians de la majoria  de la ciutadania. Sovintegen  trobades, articles, llibres i  debats  que responent  a la necessitat d’analitzar i comprendre  les causes dels actuals desastres econòmics i polítics , discursos que mostren una clara tendència a pivotar sobre qüestions complexes,  “ macro”, valorades a l’engròs,  com a vista d’ocell: amb xifres a la ma,  les anàlisis i valoracions serveixen, sens dubte,  per il·luminar-nos en el  coneixement dels orígens dels mals actuals ( bancs, corrupcions, espolis, lobbis i interessos ocults...) però alhora pot produir desànim en front de la força dels  poders i la íntima, trista,  convicció  de que no podem fer res per incidir en una tant aclaparadora realitat . Aquest “ pessimisme il·lustrat “aclareix la ment però  pot  minvar  l’energia  necessària per col·laborar a  transformar-la encara que sigui modestament . Alhora les  grans decisions “ macros” incideixen intensament en la vida individual i sovint  intima  de la majoria  de  les persones.. I el discurs  “ micro” sembla aquí tenir un ampli espai on desenvolupar-se. Perquè  les conseqüències de lo “ macro” es viuen i expressen com a desgracies individuals o familiars,    malalties  i ineptituds,   viscuts sovint com a fracassos generadors d’un profund  - aquest cop- “pessimisme  existencial” . En aquest relat “ micro” les causes  estructurals i polítiques del  sofriment humà resten silenciades. El problema col·lectiu queda reduït  a malaurada anècdota que, això si , es capaç  de desvetllar   sentiments, fugissers o no, de  solidaritat i propiciar  benvingudes activitats destinades a millorar la situació personal dels mes desvalguts.   

Un pregon silenci públic separa la casuística de les  poderoses  raons que la fan possible. Hi ha un   gran buit, una enorme distància entre el discurs de grans  dimensions   sobre el   sistemes espoliadors i els seus resultats concrets sobre la ciutadania. Omplir aquest buit implica construir i propiciar un relat explicatiu que uneixi l’experiència viscuda amb les causes de l mateixa, de manera  que  les persones puguin anar abandonant el sofert  pessimisme paralitzant  per transformar-lo en acció  política, fent bona aquella frase del feminisme que ens diu que lo personal es polític..   Hi ha ponts, camins a construir entre el discurs de lo “ macro” que  ens pot esclafar de pessimisme il·lustrat  i  el relat personal, orfe de referents polítics. . Alguns exemples ho demostren, com es el cas dels implicats en la PAH contra els desnonaments. Han estat capaços de  transformar el malestar personal en acció col·lectiva, el  maltractament rebut en activitat  social i política  de tal manera que comencen a modificar-se  algunes de les  condicions que han fet possible tants desastres humanitaris. I això perquè han sabut construir un  discurs  eficaç i integrador. Les persones compromeses en  aquesta activitat  col·lectiva son raonablement consciencia del seu poder i els seus drets bo i  recuperant una dignitat que els havia estat presa  amb l’habitatge

 Ens cal, mes que mai, un discurs  capaç de relacionar de forma entenedora els trets del salvatge  capitalisme actual amb la identificació de les seves conseqüències quotidianes de tal manera que ajudi  a transformar una ciutadania soferta i desanimada en  protagonista  de la seva vida individual i col·lectiva.

Mª Dolors Renau