jueves, 26 de abril de 2012
Fa una setmana varen començar les Jornades sobre Coeducació, organitzades per FETE UGT sota el titol " Aprendre a estimar a l'escola ". Ha estat una alenada de aire fresc que amb tabtes idees i antusiasme, ens han donat energies per a seguir. Hem explorat el valor dels sentiments com a estructuradors de la personalitat, el valor de l'amistat com a protecció contra la violencia i sobre tot,el valor de la coeducacio, ( diferent de l'escolaritzacio mixta) per perprar els infants a ser ciutadans solidaris, respectuosos i justos. Mes de cent mestres, tallers i debats de primera. Un gust. Les conclusions penjen al meu facebook i a Educando en igualdad FETE UGT. Evidentment defensem l'Escola Publica, ara tant atacada.
miércoles, 11 de abril de 2012
Vet aqui que jo creia que viure molts anys, una llarga vida, era quelcom desitjable. I que uns dels avenços de la Ciencia es manifestava en vides mes llargues..... I a viure'ls de forma mes plena, mes activa. I resulta que no. Que el Fons Monetari clama ,en veu alta, que hi haura problemes l'any 2050... ( `per cert, des de quan els savis economistes fan previsisons tant a llarg plaç?...) I si les fan ( com pot ser que errin tant, com per no endevinar el que està succent ara???) .. Em tenen escandalitzada. Cada dia una mica mes...Aviat no es podra ni voler viure uns quans anys mes. Tant sols ho podran fer els rics.... Ja fa temps que aquests calculs, em treuen de polleguera... Si els fan, perquè no fomenten la natalitat? Perqué no milloren la vida de la gent, de les sones? Per qué no monten mes llars d'infants ? Per qué els homes no aprenen a compartir? Per qué no sáfavoreix l'acces al treball? Per qué les dones es puguin realitzar mentre son mares i els homes fan de pares? Per qué no faciliten la vida educativa i sanitária? La cura ?
En comptes d'aixo , aquests calculs que es fan en forma de " projeccions objectives" els porten a retallar, limitar prestacions i serveis de tot ordre que afecten la maternitat, la criança, l'educacació i la cura, el treball i en defintiva , fan mes dificil viure. Es que aviat sera una vergonya arribar a vell? Aixo s'esta convertint amb el mon al revés.
En comptes d'aixo , aquests calculs que es fan en forma de " projeccions objectives" els porten a retallar, limitar prestacions i serveis de tot ordre que afecten la maternitat, la criança, l'educacació i la cura, el treball i en defintiva , fan mes dificil viure. Es que aviat sera una vergonya arribar a vell? Aixo s'esta convertint amb el mon al revés.
martes, 10 de abril de 2012
M'envien un article que val la pena copiar.
Mort voluntària i testimonial a Grècia
Nombrosos
ciutadans grecs porten flors a l'indret de la plaça Sintagma on el farmacèutic
jubilat es va suïcidar
Josep Clusa
Psiquiatre
Psiquiatre
9-4-2012 (0:25)
El suïcidi públic del pensionista grec de 77 anys, afectat per una forma greu de càncer, una neoplàsia de pròstata, segons una primera informació, segurament interessada, recollida en un periòdic, constitueix una forma tràgica de testimoniar el destí al qual sembla conduir-nos la gran crisi-fallida del nostre model social. El suïcidi, la mort voluntària avançada, s’ofereix en aquest cas com un acte que vol donar significat i dramatitzar un patiment, una desmoralització, un desconcert, una por i indignació viscudes a nivell individual i col·lectiu.
El suïcidi públic del pensionista grec de 77 anys, afectat per una forma greu de càncer, una neoplàsia de pròstata, segons una primera informació, segurament interessada, recollida en un periòdic, constitueix una forma tràgica de testimoniar el destí al qual sembla conduir-nos la gran crisi-fallida del nostre model social. El suïcidi, la mort voluntària avançada, s’ofereix en aquest cas com un acte que vol donar significat i dramatitzar un patiment, una desmoralització, un desconcert, una por i indignació viscudes a nivell individual i col·lectiu.
I la mort, i molt més quan es tracta d’un suïcidi,
acostuma a mobilitzar complexos i contagiosos sentiments de culpabilitat.
Sentiments que poden arribar a ser tan punyents que tendeixen a ser
externalitats i projectats en els demés. Circumstància que coneixen molt bé, i
pateixen conflictivament, els que han de prendre cura dels malalts terminals en
les unitats de cures pal·liatives.
Arran del suïcidi del pensionista grec he tornat a
reflexionar sobre la tendència culpabilitzadora de la ciutadania atiada des de
representants polítics governamentals: “tothom ha estirat més el braç que la
màniga; tothom va llançar-se a demanar hipoteques; la gent va al metge i li
demana medicaments i al més petit símptoma acudeix a les urgències
hospitalàries…”. Ignorant, a part de la incitació a hipotecar-se, la
progressiva medicalització de la salut potenciada des de la indústria
farmacèutica; fins al punt, exemplificat a través de l’aparador televisiu de
medicaments, que s’ha arribat a parlar d’una “construcció industrial de
malalties”. El cas és no planteixar-se les qüestions estructurals del nostre
model social, greument afectat per la fallida de la política consumista i des
reguladora causant d’un morbós creixement desvitalitzant i desmoralitzador,
d’una mena de creixement neoplàsic a nivell social. Seria aquesta la raó de fer
al·lusió indirectament , en alguna de les notes de premsa, a un càncer que
hipotèticament patiria i constituiria la motivació del suïcidi del nostre
pensionista?.
Les notícies sobre un increment de suïcidis a França per
motius vinculats a les exigències d’una elevació de la productivitat difícil
d’acomplir, associades al temor a l’acomiadament ; l’increment de suïcidis a
Grècia (i a España?), amb la culminació del recent suïcidi del pensionista grec
de 77 anys, es produeixen en el curs d’unes dades epidemiològiques alarmants
(anteriors fins i tot a l’esclat de la crisi-fallida, que les han fet més
greus) pel que es refereix a la previsió d’afectació de trastorns psiquiàtrics
per part de la població europea. I així la UE en el seu Llibre Verd sobre la
salut mental reconeix que :
> un de cada quatre ciutadans pateix alguna malaltia
mental que pot conduir al suïcidi, font d’un número progressivament elevat de
morts, també en els adolescents;
> les malalties mentals causen importants pèrdues i
càrregues als sistemes econòmics, socials, educatius, penals i judicials;
> persisteixen la estigmatització, la discriminació i
la manca de respecte pels drets humans i la dignitat de les persones amb
alteracions o discapacitats psíquiques, la qual cosa posa molt en qüestió valors
europeus fonamentals;
> en el 2020 els trastorns mentals suposaran la causa
més freqüent de la càrrega de discapacitat a Europa per davant de les malalties
cardiovasculars i del càncer. S’estima que el seu cost econòmic correspon entre
el 3 i el 4% del PNB. Aquestes xifres probablement s’incrementaran en el futur.
El suïcidi del pensionista grec, el seu missatge guardat
a la butxaca del seu pantaló (en el qual no fa cap referència al patiment d’un
càncer), transmet un crit de desesperació que hauria de donar vida a una
reacció esperançada i combativa a la recerca d’aquell altre món possible que
esbandís “l’espectre que recorre Europa…”.
jueves, 5 de abril de 2012
Un futur imperfecte.
El futur no està escrit, es va
construint, dia a dia. Tampoc la
desitjada sortida de la crisi, ens tornarà al passat. I potser siga millor així
si considerem on ens ha conduit la
cultura de la competència salvatge, del estímul al consum
i l’individualisme descontrolat… Quin pot ser doncs
el futur d’aquest país nostre ara
tant sotragat, tant espantat que sembla solament ser capaç de creuar els dits, i esperar que escampi mentre
els dirigents consagren que hi ha tant
sols una única manera de sortir del forat? Quan l’horitzó mes esperançador es resumeix en l’assoliment dels límits del deute fixats per la Unió Europea, situat cap el 13
o el 14 i això comptant amb que tots ens portem bé i no protestem gaire? .
Potser te raó Edgar . Morin quan diu
que o bé canviem de direcció a
anem de cap a una catàstrofe de desconegudes
dimensions…També ens diu que “denunciar” ( cosa que ja s’està produint ) es ben diferent
“d’enunciar”, el que implica
poder formular, proposar i assajar noves formes de viure, conviure i produir, que descansin en altres valors i
produeixin canvis personals i coŀlectius.
Sembla, doncs, que ha arribat el temps de la ciutadania. Ha
d’anar creixent una nova “presa de
consciencia” tant transformadora com la que, gaire bé
espasmòdicament al llarg del últims segles, ha anat consolidant els avui tant amenaçats, Drets
Humans fonamentals
Pero, per avençar cap a aquest futur,
hem d’encarar tres tipus de reptes: en primer lloc ens cal esdevenir ben descreguts en front el discurs de la inevitabilitat i la contundència
de les dràstiques mesures emprades pels dirigents. En segon lloc es tracta de
prendre en les nostres mans aquella part del nostre destí que podem modificar.
I finalment hem d’identificar quins son i han estat els trets mes destructius de
la nostra cultura, els que ens han dut
fins on som. . Si ho fem els podrem combatre;
d’altre manera, infiltrats com estan en la nostra vida, revestits d’una
enganyosa familiaritat present en el llenguatge,
en les representacions que tots
compartim, no podrem canviar-los. Perquè
darrera el que se’ns ofereix com a única i natural realitat, n’hi ha una altre mes difícil d’evidenciar. Hi ha una determinada concepció de qui es l’ésser humà
i què es el que el mou, el que el motiva..
Segles de historiografia ens expliquen que l’home es un llop per l’home,
i,
la majoria d’interpretacions de les teories de Darwin, serveixen per
afirmar amb contundència que el progrés
( també hi ha molt a dir sobre què s’entén per progrés...), es resultat de la competència mes brutal que legitima
el domini dels mes forts Aquest principi impregna, de forma oberta o
camuflada la nostra cultura publica i es mostra descaradament i. n’és un
exemple tant sols, quan un debat polític televisat queda immediatament traduït. reduït a un
guanyador i a un perdedor com si d’un partit de futbol es tractes, mentre s’oblida
el contingut de les diverses formes de mostrar opinions que gaire be sempre tenen
varies cares i formes d’expressió. El “rankins”,
les competicions, minimitzen el camp del pensament, desdibuixen els continguts. I. mes greu encara, dificulten la possibilitat de cooperació, de construcció conjunta. I en
canvi, cada cop hi ha mes estudis científics
com els de Genoveva Sastre i Montserrat
Moreno que demostren no solament l’existència de capacitats humanes
cooperatives, sinó la seva importància per a la vida, pel seu desenvolupament, des de les primeres celludes
fins a les formes mes avençades de relacions humanes i grupals. El progrés
humà, es fonamentaria, no en la competència, sinó en la cooperació. Alguns exemples
ben significatius trobem en l’evolució de la vida la vida individual i en la dels pobles. Ara faríem
bé d’ optar per aprofundir en el sentit humà de la cooperació.. Potser així, començaríem a concebre un futur imperfecte, sí, però no un futur
catastròfic.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)