Mort voluntària i testimonial a Grècia
Nombrosos
ciutadans grecs porten flors a l'indret de la plaça Sintagma on el farmacèutic
jubilat es va suïcidar
Josep Clusa
Psiquiatre
Psiquiatre
9-4-2012 (0:25)
El suïcidi públic del pensionista grec de 77 anys, afectat per una forma greu de càncer, una neoplàsia de pròstata, segons una primera informació, segurament interessada, recollida en un periòdic, constitueix una forma tràgica de testimoniar el destí al qual sembla conduir-nos la gran crisi-fallida del nostre model social. El suïcidi, la mort voluntària avançada, s’ofereix en aquest cas com un acte que vol donar significat i dramatitzar un patiment, una desmoralització, un desconcert, una por i indignació viscudes a nivell individual i col·lectiu.
El suïcidi públic del pensionista grec de 77 anys, afectat per una forma greu de càncer, una neoplàsia de pròstata, segons una primera informació, segurament interessada, recollida en un periòdic, constitueix una forma tràgica de testimoniar el destí al qual sembla conduir-nos la gran crisi-fallida del nostre model social. El suïcidi, la mort voluntària avançada, s’ofereix en aquest cas com un acte que vol donar significat i dramatitzar un patiment, una desmoralització, un desconcert, una por i indignació viscudes a nivell individual i col·lectiu.
I la mort, i molt més quan es tracta d’un suïcidi,
acostuma a mobilitzar complexos i contagiosos sentiments de culpabilitat.
Sentiments que poden arribar a ser tan punyents que tendeixen a ser
externalitats i projectats en els demés. Circumstància que coneixen molt bé, i
pateixen conflictivament, els que han de prendre cura dels malalts terminals en
les unitats de cures pal·liatives.
Arran del suïcidi del pensionista grec he tornat a
reflexionar sobre la tendència culpabilitzadora de la ciutadania atiada des de
representants polítics governamentals: “tothom ha estirat més el braç que la
màniga; tothom va llançar-se a demanar hipoteques; la gent va al metge i li
demana medicaments i al més petit símptoma acudeix a les urgències
hospitalàries…”. Ignorant, a part de la incitació a hipotecar-se, la
progressiva medicalització de la salut potenciada des de la indústria
farmacèutica; fins al punt, exemplificat a través de l’aparador televisiu de
medicaments, que s’ha arribat a parlar d’una “construcció industrial de
malalties”. El cas és no planteixar-se les qüestions estructurals del nostre
model social, greument afectat per la fallida de la política consumista i des
reguladora causant d’un morbós creixement desvitalitzant i desmoralitzador,
d’una mena de creixement neoplàsic a nivell social. Seria aquesta la raó de fer
al·lusió indirectament , en alguna de les notes de premsa, a un càncer que
hipotèticament patiria i constituiria la motivació del suïcidi del nostre
pensionista?.
Les notícies sobre un increment de suïcidis a França per
motius vinculats a les exigències d’una elevació de la productivitat difícil
d’acomplir, associades al temor a l’acomiadament ; l’increment de suïcidis a
Grècia (i a España?), amb la culminació del recent suïcidi del pensionista grec
de 77 anys, es produeixen en el curs d’unes dades epidemiològiques alarmants
(anteriors fins i tot a l’esclat de la crisi-fallida, que les han fet més
greus) pel que es refereix a la previsió d’afectació de trastorns psiquiàtrics
per part de la població europea. I així la UE en el seu Llibre Verd sobre la
salut mental reconeix que :
> un de cada quatre ciutadans pateix alguna malaltia
mental que pot conduir al suïcidi, font d’un número progressivament elevat de
morts, també en els adolescents;
> les malalties mentals causen importants pèrdues i
càrregues als sistemes econòmics, socials, educatius, penals i judicials;
> persisteixen la estigmatització, la discriminació i
la manca de respecte pels drets humans i la dignitat de les persones amb
alteracions o discapacitats psíquiques, la qual cosa posa molt en qüestió valors
europeus fonamentals;
> en el 2020 els trastorns mentals suposaran la causa
més freqüent de la càrrega de discapacitat a Europa per davant de les malalties
cardiovasculars i del càncer. S’estima que el seu cost econòmic correspon entre
el 3 i el 4% del PNB. Aquestes xifres probablement s’incrementaran en el futur.
El suïcidi del pensionista grec, el seu missatge guardat
a la butxaca del seu pantaló (en el qual no fa cap referència al patiment d’un
càncer), transmet un crit de desesperació que hauria de donar vida a una
reacció esperançada i combativa a la recerca d’aquell altre món possible que
esbandís “l’espectre que recorre Europa…”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario