Miraré d'escriure mes llargament sobre aquesta relacio tant estreta que hi ha entre lo col.lectiu i lo personal. Una experiencia constant, i la majora de les vegades que transcorrer en silenci, però que revifa , sobre tot, quan  es produiex un fet significatiu( per les persones per a les que la politica es important): la sensació, sentiment de plenitut de satisfacció, d'harmonia que , en un moment donat, es produiex quan les conviccions mes fondes, personals, els valors etics que -d'una o altre manera omplen la vida intima- , troben un reflexe clar en les pancartes al carrer, els slogans, quan en veu alta es pronuncien les paraules que conformen el nostre vocabulari politic intim. ;paruales com llibertat, igualtat, fraternitat, sumades a laicitat, ciutadania,...no sols es mostren en els retols, sino que es criden pels altaveus, estructuren una campanya i recolzen unes eleccions. Allò que ha estat  durant anys amagat , com una pedra inmovible en el fons de la intimitat, ressona a l'exterior, es fa social, es compartit .  Es dignifica al sortir de lo privat i vure's com un bé public que pot guiar les accions col.lectives. De  la mateixa manera que ens omple de tristesa, de setiment de pèrdua, quan es silencien o ataquenaquests valors i ens anem retraient, com animals amagats a les nostres irreductubles intimats, a les rstnces interiors...de la mateixa manera que sentimcreixer la distànciaentre el relat oficil i el nostre,aixi en d'altres moments, sentim  una momentanea armonia amb l'exterior. S'ajunten elements que han estat separats. I es aquesta  una mena de felicitat personal i col.lectiva, que un cop viscuda una vegada , no s'esborra i es pot  tornar a repetir... Tot aixo amb motiu de la victoia de Hollande i d'haver sentit el seu discurs.