El setembre congelat

El setembre,  aquest mes que amb les primeres pluges  ens retorna als  horaris ordenats, al xivarri dels primers dies d’escola...Aquest mes a  mig construir  entre  la Diada i la Mercé,  se’ns presenta, enguany,  com un mes “congelat” per dalt i “ardent”,  en plena combustió, per baix.  Mentre el discurs públic no fa altre cosa que parlar monotemàticament de deutes i  retallades  dins un discurs d’on ha desaparegut la política, la ciutadania es remou  inquieta,  sotmesa a amenaces hàbilment dosificades que  generen tanta por com indignació. Una indignació, però,  que no acaba de trobar el   camí  per incidir  directament en les decisions polítiques. Aquest es, sobretot, el mes del retorn dels infants i joves a les escoles. Que   disposaran de mes nens i menys mestres,   menys recursos i tutories,  menys beques de menjador (malgrat que  ens informen de que cada cop hi ha mes infants mal nodrits...)...  menys  llars d’infants i preus mes cars a les Universitats. Les conseqüències d’aquestes mesures, però,  no es limiten als nous obstacles per disposar d’una educació com la que ara ens cal mes que mai. Cada  acció de govern tramet, mes enllà de les mesures concretes, un  determinat missatge moral a la ciutadania. Malauradament prendre  consciencia d’aquest missatge i sospesar-ne les conseqüències presents i futures  no sembla formar part de  les preocupacions   ni ocupacions dels  seus autors. Decisions aparentment innocents   han fomentat sospites sobre l’honradesa dels mes desvalguts mitjançant meticuloses,  mesquines formes de control  sobre l’ús dels recursos emprats. Sospites que estigmatitzen  els coŀlectius mes febles mentre deixen en l’ombra, fora de tota sospita els grans responsables dels problemes.   En el mateix sentit,  l’actual  política social i educativa destrueix la creença en la justícia d’un sistema   que fa pagar als mes febles els disbarats comesos pels mes forts mentre va  corroint la confiança en la possibilitat d’una certa  millora  en la convivència  i en la integració social tant necessària en moments de crisi com l’actual. Perquè,  malgrat el llenguatge ornamental, s’està complint,  fil per randa, una ja  experimentada recepta per mantenir i augmentar  el poder econòmic i social dels que ja en disposen.  Consisteix, en primer lloc,  en dividir i separar la ciutadania, (els rics o benestants dels altres, i potser, entre d’altres,  també a les escoles als nens de les nenes...). Per, en segon  lloc,  aplicar  un etiquetatge  que  atribueix  característiques humanes  diferents  als diversos col.lectius. Sobre  aquesta base, es justifiquen  tant les diferencies de status social pels mèrits individuals, com  l’ús de recursos i  atenció publica diferents. Així,  el principi de igualtat, tant fonamental per la construcció d’una ciutadania  basada  en els Drets Humans no  interfereix en el manteniment i progrés dels pocs privilegiats: millor anar  esquinçant  el teixit social a trosset.  On no  hi ha igualtat no hi llibertat mes que per uns pocs

 Que fer, doncs? Ben perillosa es la distància existent   entre la manera congelada d’emprar els recursos públics  i l’ardent   malestar de la ciutadania. Com passar de la protesta a la construcció d’alternatives viables?

 Es possible que, tal com s’ha fet en altres èpoques,  haguem de refer una  certa vida comunitària, que  en l’àmbit concret de la educació comprometi mares, pares, mestres, alumnes,  associacions de veïns, professionals, entitats properes.... Es possible  construir, en l’espai concret d’un barri , sobre el terreny i  amb  mitjans  modestos formes de  diàleg, pactes i  aliances per aturar  les segregacions, facilitar la integració i   millorar, amb l’esforç conjunt,   aquest preciós instrument de ciutadania i  cohesió social que es la nostra Escola publica.

Mª Dolors Renau