Pancartes, preguntes.

 La vida política  de Catalunya s’està accelerant els darrers  temps. .Es  produeixen manifestacions ciutadanes  que expressen  anhels i preocupacions diverses: unes, moltes, assenyalen el malestar per la progressiva destrucció d’institucions destinades a garantir  el benestar social i la igualtat d’oportunitats per a una ample majoria, de manera a garantir drets fonamentals a tota persona..., D’altres,  sobretot la de la Diada, agombolada darrera la gran pancarta  de la “Independencia” reclama no solament el dret a decidir, sinó canvis dràstic en la relació  amb l’Estat espanyol. Curiosament i per primer cop en els últims temps,  ningú  ha discutit el nombre d’assistents, com en un inèdit acord,  mentre que en totes les altres manifestacions la guerra de xifres resulta ser  el primer motiu de debat. . D’altre banda,  la resposta institucional, la del govern i la dels partits que el suporten,  ha estat  radicalment diferent en un i altre cas. Això fa pensar. Mentre les moltes manifestacions en pro dels  drets de les persones - a la sanitat, l’educació i la protecció als mes desvalguts, a un treball, a la cultura- no han   o han fet  bellugar ni un pam  el camí del  Govern,  les destinades a proposar una separació del estat espanyol, han  dut l’Executiu,  a moure’s, a saltar entusiasmat, a fer pròpia la pancarta, Una pancarta que diu molt. Però explica poc. Seductora  en la seva simplicitat, impactant en la seva contundència,  canalitza  sentiments, malestars de diversos ordres, expectatives, projectes…Però  també tapa  totes les vergonyes. I  amaga  la sordesa que les manifestacions  socials han rebut i reben com a resposta.  I,  a menys de que es cregui en l’existència de la màgia, darrera les pancartes que proposen la independència, resta una colla de preguntes que,  de moment.  no tenen resposta. No  ens expliquen, els  responsables institucionals que s’hi han sumat amb tanta decisió,  quina Catalunya independent volen.  Ni quin serà el procés, quin el camí, quines les dificultats, quin  el preu.   Hi haurà víctimes?  Jugarem a bons i dolents?  El procés ens fera millors persones, mes solidàries i dialogants o ens tornarà a tots plegats mes desconfiats envers els que no pensen com nosaltres?  Tendirem més a  donar sempre tota la culpa als altres? . Mes endavant,  com serà la nova Catalunya?  Serà dividida i  despietada? Quan siguem lliures, recolzarem l’escola publica? Tornarem a disposar d’una Sanitat decent i efectiva?. Atendrem als minusvàlids i als dependents com es mereixen? Donarem assistència als immigrats o bé, com alguns  que aguanten  pancartes, creurem que els que venen de fora no tenen els mateixos Drets  Humans que els d’aquí?  Son preguntes  pertinents sobre tot quan no s’escolta el clam dels  que defensen els drets humans socials, els que saben que la justícia social fa als països  mes igualitaris,  mes pròspers, mes cohesionats, mes inteŀligents. Països on  fa de mes  bon viure.  I no tracta d’això, la política?  Sí. Hi  ha pocs recursos econòmics. Però savis economistes diuen  que  hi ha maneres altres, moltes,  de distribuir els escassos recursos;  que  existeixen criteris i valors diferents per fer polítiques diferents. Quina Catalunya construirem si ara  acceptem destruir  bona  part del teixit social  que  ens ha fet créixer humanament?  Dues  paraules ben triades no poden substituir propostes polítiques explicites . Fora  bo que  la Catalunya  mantingués,  intacte  la seva enriquidora pluralitat cultural,  la seva creativa barreja  humana, la seva capacitat de diàleg.

A menys que, enlluernats per la brillantor de l’espectacle,  comencem a creure en un futur dibuixat  a cops de vareta màgica.

 .