Experiències ja  viscudes: re- sentint el passat.

Des de fa un temps,  potser  el mateix que hem trigat a comprendre  que aquesta crisi es una crisi estructural, de valors,  política i econòmica, tot sembla portar-nos, a les persones grans,  a reviure, a ressentir experiències ja viscudes, ja experimentades. Ser grans te alguna avantatge:  la d’haver viscut temporades de grans dificultats de tot ordre, i malgrat les limitacions i mancances de les solucions col.lectives- haver trobar camins de convivència i certa equitat .Moltes persones, grans i joves, moltes mes del que expressen les veus publiques...( potser per por a ser titllades d’ingenuïtat, optimisme inconscient, o com se li vulgui dir...), moltes no solament confien en la capacitat de reacció, de creació d’alternatives factibles i  possibles Ens retorna el passat perquè malgrat  les evidents diferencies, alguna cosa hi ha en l’aire, en la deriva del nostre moment que ens apropa o ens retorna tant al sentiment d’injustícia d’aquells anys com a la capacitat  de resistència, a la necessitat vital de  treballar per un mon diferent, per un altre futur ben diferent del que sembla abocar-nos el que està succeint ara.  Com si en el passat podéssim trobar algunes claus, alguns  referents que ens facilitessin una millor comprensió del moment present. Els grans   tornem a experimentar  sentiments i impulsos a actuar que  recorden a moments anteriors de la nostra experiència personal i col.lectiva.   En poc temps hem  reconegut la dictadura . Hem apres  que es tracta, un cop mes, d’oposar-s’hi , mlgrt prengui avui una forma  gaire bé  fantasmal  i alhora “ objectiva “ i quantificable , però que no deixa de mostrar-nos  els mateixos trets d’opressió, domini i mesures despietades  que la que varem viure sota Franco tants anys. I s’actualitza la revolta quan veiem l’arriscat desti de  moltes  de les conquestes en drets humans, socials i personals,  en risc de ser devorats per’aquesta pseudo-economia  en que s’ha convertit la política. Se’ns desvetlla un cop mes l’escàndol davant fets  que no podem acceptar: que hi hagi infants a Grècia que es desmaïn a les escoles perquè estan mal nodrits, que creixi el nombre de pobres, que s’escurcin i retallin els fonamentals serveis educatius, sanitaris, socials... Tot el que succeeix ara en l’àmbit de lo públic- des de les retallades en serveis fonamentals fins al luxe creient d’uns pocs i l’augment de les distàncies socials... com diem coŀloquialment “ ens sona”. De  fet  ens “ re-sona.  I potser no  es  per atzar que ara ens descobrim a nosaltres mateixos escolant amb plaer emocionat  amb  “re-coneixement” algunes   de les cançons que sentíem amb passió durant l’ ultima època del franquisme,  durant els malestars i incerteses de la transició  i els primers anys de la democràcia…, No es per atzar, que  tornem a sentir que aquestes cançons ens expressen, quan ja les havien donat per “ amortitzades” ( tant ocupats estàvem fent, construint que les paraules del clam, del rebuig o queixa en front d’una situació tant opressiva,  varen quedar arraconades. La  actual revifalla intima  ens diu   molt sobre la vigència somorta, la latència arraconada, però vigent de determinades actituds  vitals, de determinats valors que han tornat a presentar-se, com vells coneguts, a la nostra consciència i que han desvetllat  la capacitat de resistir, d’oposar-se, de dir que no...Una resistència que ha estat part de la nostra educació, no escolar ni acadèmica, sinó vital; educació, digerida, incorporada i transformada per nosaltres mateixos en temps de grans obscuritats. I  La indignació , com abans,  troba una via d’expressió  en paraules cantades  tantes vegades, que esdevenen altre cop les nostres. :, Diguem No, L’estaca, Solo le pido a Dios que el dolor no me sea indiferente … I alhora per acompanyar aquesta força que s’oposa, amb la força  que ens ve del cant a la Vida Paraules d’’amor…Veles  e vents,  Gracias a la Vida La força de la vida i l’amor per la mateixa i la voluntat que aquesta estigui lligada al destí de les persones, de la solidaritat i els drets, de la dignitat de tothom…Pot ser que aquesta barreja d’actituds sembli  ingènua. Però respon  a motius  humans,  sòlids i  sobretot eficaços per canviar les coses. Sense esperança, confiança en la possibilitat humana de transformació, ens quedem sense aire, sotmesos a tots els poders, sigui quin siguin  els seus orígens i la forma d’exercir-lo. Correm el risc de tornar a ser súbdits en comptes de ciutadans .  Es tracta de confiar o no en la força e la vida, de les persones i dels principis que en han anat fent millor, malgrat tot al llarg de la història i en mig de grans desastres ha anat construint referents en forma de drets humans, de formes de cooperació que han anat vencent dictadures tant o mes sinistres que aquesta nova en a que ens trobem ara i que ens ha costat de identificar com a tal.  La  coneixem, la reconeixem. Alhora reconeixem la nostra confiança en la capacitat humana per transformar.