Un No  article

 Resulta que em proposo escriure un article  o  una opinió  per elcugatenc.cat  i em quedo paralitzada. Busco i rebusco una temàtica prou significativa i interessant per a mi i pels que llegeixen aquest diari digital, i no en trobo. Tots el que se’m ocorren  em semblen fats , avorrits i descolorits ,  menys aquells que  directa o indirectament  estan  relacionat amb el  gran tripijoc social i polític que estem vivint. No trobo res que,  en aquests moments que  pugui escriure pensant que interessarà algú,(  exagero, això es una mica retòric..) a menys de que faci referencia o toqui directament el cor del gran monotema que ens ocupa i  preocupa des de fa temps, però que s’ha erigit pràcticament  en El Tema ( per simplificar jo li dic “La Cosa..) , en la única qüestió que ens mereix no solament atenció, sinó que desperta autentiques passions.   I no es que el mon  s’hagi aturat, no.  No es que el mon  s’hagi convertit en una bassa d’oli. Ben al reves.  Si  ens desplacem mentalment des del  mes llunyà  en la geografia fins arribar a  la porta de casa o al  veïnat,   podem fer un recorregut del que NO parlem gairebé mes que de passada,  en les teles i els diaris nostres. Resulta que mentre ens anem discutint o callant estem  amenaçats no solament pels terroristes yidaistes que fa tant poc temps tant mal ens han fet i que semblem haver oblidat.... Sinó que tenim a dos homes que es creuen mascles superherois , ben bojos i egòlatres,  jugant amb paraules i amenaces, però també amb míssils carregats de bombes nuclears. I recordem, mes a prop de casa, que  millers  de humans moren ofegats en el nostre mar tant blau i desitjat per vacances. I la civilitzada Europa alça fronteres cada dia i pacte amb règims ben  sospitosos que no els deixin passar. I nosaltres hem acollit  un deu per cent  d’aquests humans desvalguts bo i trencant els compromisos  que vàrem prendre. I encara mes a prop, a la cantonada de casa, molts  joves continuen buscant feina. I hi escoles publiques que han començat el curs en  barracons i  les llistes d’espera als hospitals no milloren. I , molts depenents   han mort esperant que els  arribi el torn. I  moren dones assassinades... Però el que es greu i em deixa muda es que tot plegat sembla ara poc important;   ha desaparegut del mapa engolit per la Gran Cosa que ens diuen que  ho arreglarà tot.  De moment però tapa amb una gran capa de silenci  tots a els problemes que  viuen moltíssimes persones. I l’aire entre les amistats properes s’ha enrarit, i s’ha d’anar en compte a no trencar relacions, perquè la vida emocional esta desfermada. I  queda poc espai per escoltar, contenir, obrir.se cap enfora

I  un article, un escrit , una opinió s’ escriu tenint present el  batec de la societat en la que vius. I buscant paraules que puguin ser  rebudes, escoltades i contestades si convé. I avui de la Cosa no em vull parlar mes. Segurament n’hem parlat massa i malament. I estem saturats- No se quan tornarem a mirar al nostre voltant i recomposarem les converses tranquil·les. Ara estem en el terreny de les passions i no de les paraules..

Per això  escric aquest No article.

I faig silenci.