21 d’ octubre del 17
Al racó de pensar
Ahir, molt bona part de la ciutadania es va espantar de veritat. Aquest 155 anunciat – que no encara aplicat i que el president Sr, Puigdemont pot evitar amb un acte tant democràtic com convocar eleccions - s’ ens ha ajuntat amb la DUI. I la parella que conformen causa terror. I indignació, tristesa i gran desànim . Es possible que algú hi trobi avantatges en aquest matrimoni. Potser aquells que esperen que tot vagi pitjor per després anar millor. Els que estan disposats al sacrifici al estil dels màrtirs antics o dels revolucionaris de fa dos segles: aquests que pensen que quants mes màrtirs , millor. D’altres pensen que cal un cop de puny sobre la taula, l’autoritat patriarcal disfressada de llei suprema arreglarà de cop els desarreglos de fa anys .. Doncs recordo a Bertold Bretch quan diu que malaurat el país que necessita màrtirs o herois . I pobres de nosaltres ens hem de veure estabornits pels cops de puny a la taula perquè ens quedi clar “qui mana aquí“. I estem tristos perquè allò que tant va costar d’obtenir , un estatut d’autonomia ( limitat si, retallat, també.. i una constitució pactada, limitada però útil que també pot ser modificada...), que tot allò, imperfecte, millorable si, però que tant ha servit per conviure en lo quotidià, ara en tres dies se’n pot anar en orris. I es fàcil que passi. Em temo que es una mort anunciada. Perquè la cultura política del diàleg i el pacte ha desaparegut per donar pas al “ a veure qui pot mes” cada un amb les seves raons, recolzaments i forces. Uns a cops de trampes legislatives, de desobeir les pròpies lleis, i valent .se de l’entusiasme de la gent al carrer. I el altres a cops de sordesa, , cops de porra emprats contra la gent i de codis penals aplicats injustament.. I mentre, esperem un mediador que en forma d’àngel ha de baixar d’Europa. On per cert, amb l’alegria dels petits diem que ja hem assolit que es parli de nosaltres, tant cofois ( n’han parlat pels passadissos...) I no faig referencia al malestar obvi i obviat pel que tothom ja sap i diu ( les empreses, el PIB, el malestar entre persones, l’augment de les angoixes etc...)
Que voleu que us digui! Som molts els que no desitgem ni per nosaltres ni pels nostres estimats cap sacrifici mes enllà dels que ja ens porta la vida , ni volem martiri actual per un futur gloriós i llunyà que ho arreglarà tot. Tampoc volem tornar enrere quan – i es un record ben present ens costava tant escriure en català o disposar dels nostres drets ciutadans plens. Som molts. I es per això que demano enviar als mes entusiasmats amb la situació d’un costat i a l’altre i sobre tot als que tenen les altes responsabilitats polítiques que es retirin al racó de pensar . Recordem aquella practica pedagògica que fa uns s’aplicava als nens que es portaven malament. Els nostres dirigents es mereixen una bona estona al racó de pensar. Sobre tot en les conseqüències . S’ho mereixen. Encara hi son a temps: encara es pot parlar, si es deixa de banda aquesta lògica patriarcal de a veure qui guanya , o jo puc mes que tu, o com quedo jo davant la gent?. Em sembla a mi que el be comú ( quina paraula, eh? ) el be general es un be que ha de prevaldre sobre els estils ancestrals de manegar les qüestions polítiques.
Al racó de pensar.
O el pensar anirà a parar al racó
Al racó de pensar
Ahir, molt bona part de la ciutadania es va espantar de veritat. Aquest 155 anunciat – que no encara aplicat i que el president Sr, Puigdemont pot evitar amb un acte tant democràtic com convocar eleccions - s’ ens ha ajuntat amb la DUI. I la parella que conformen causa terror. I indignació, tristesa i gran desànim . Es possible que algú hi trobi avantatges en aquest matrimoni. Potser aquells que esperen que tot vagi pitjor per després anar millor. Els que estan disposats al sacrifici al estil dels màrtirs antics o dels revolucionaris de fa dos segles: aquests que pensen que quants mes màrtirs , millor. D’altres pensen que cal un cop de puny sobre la taula, l’autoritat patriarcal disfressada de llei suprema arreglarà de cop els desarreglos de fa anys .. Doncs recordo a Bertold Bretch quan diu que malaurat el país que necessita màrtirs o herois . I pobres de nosaltres ens hem de veure estabornits pels cops de puny a la taula perquè ens quedi clar “qui mana aquí“. I estem tristos perquè allò que tant va costar d’obtenir , un estatut d’autonomia ( limitat si, retallat, també.. i una constitució pactada, limitada però útil que també pot ser modificada...), que tot allò, imperfecte, millorable si, però que tant ha servit per conviure en lo quotidià, ara en tres dies se’n pot anar en orris. I es fàcil que passi. Em temo que es una mort anunciada. Perquè la cultura política del diàleg i el pacte ha desaparegut per donar pas al “ a veure qui pot mes” cada un amb les seves raons, recolzaments i forces. Uns a cops de trampes legislatives, de desobeir les pròpies lleis, i valent .se de l’entusiasme de la gent al carrer. I el altres a cops de sordesa, , cops de porra emprats contra la gent i de codis penals aplicats injustament.. I mentre, esperem un mediador que en forma d’àngel ha de baixar d’Europa. On per cert, amb l’alegria dels petits diem que ja hem assolit que es parli de nosaltres, tant cofois ( n’han parlat pels passadissos...) I no faig referencia al malestar obvi i obviat pel que tothom ja sap i diu ( les empreses, el PIB, el malestar entre persones, l’augment de les angoixes etc...)
Que voleu que us digui! Som molts els que no desitgem ni per nosaltres ni pels nostres estimats cap sacrifici mes enllà dels que ja ens porta la vida , ni volem martiri actual per un futur gloriós i llunyà que ho arreglarà tot. Tampoc volem tornar enrere quan – i es un record ben present ens costava tant escriure en català o disposar dels nostres drets ciutadans plens. Som molts. I es per això que demano enviar als mes entusiasmats amb la situació d’un costat i a l’altre i sobre tot als que tenen les altes responsabilitats polítiques que es retirin al racó de pensar . Recordem aquella practica pedagògica que fa uns s’aplicava als nens que es portaven malament. Els nostres dirigents es mereixen una bona estona al racó de pensar. Sobre tot en les conseqüències . S’ho mereixen. Encara hi son a temps: encara es pot parlar, si es deixa de banda aquesta lògica patriarcal de a veure qui guanya , o jo puc mes que tu, o com quedo jo davant la gent?. Em sembla a mi que el be comú ( quina paraula, eh? ) el be general es un be que ha de prevaldre sobre els estils ancestrals de manegar les qüestions polítiques.
Al racó de pensar.
O el pensar anirà a parar al racó
1 comentario:
Pensar en les conseqüències...Per a Catalunya,igual que els jueus que es van rebelar al guetto de Varsòvia,la derrota no canviarà res,perquè tot estava ja programat de feia temps.Dificultats per a projectar-se al món,limitacions absurdes en les infraestrutures,drenatge financer,humiliacions petites però constants,etc.Què li he de dir si Vostè és socialista i per tant sap més bé que jo les finalitats de tants greuges que ens frenen com a societat?Per al seu partit,la situació di que canvia i molt.Ha quedat clar que formaven part del muntatge de l'atado y bien atado.Es veun obligats a manifestar-se al carrer de costat amb personatges sinistres experts en glossar la División Azul,amenaçar de forma esgarrifosa per internet o mentir barroerament sobre els atacs violents que població indefensa patia davant les càmeres.Si més no han caigut les carotes.El rei del conte va despullat i ja es pot dir.El muntatge ha quedat al descobert, com aquell diari progre de Madrid que va inventar el tardo-franquisme per a controlar alternatives (ara ja es pot dir que Cebrian era de missa al Valle de los Caídos).Si vostè es permet enviar al racó de pensar als que assumeixen sacrificis,jo l'envio a Vostè a algun consell d'administració,que ja s'ho ha guanyat.Així no li arribaran els esquitxos de sang que uns irresponsables han rebut per haver obligat "a hacer lo que no quiero hacer".Què còmode deu ser una vida sense vergonya....
Publicar un comentario