Fa uns anys , vaig visitar Sarajevo i part de Bosnia Herzegovina. La visita i el que vaig veure em va deixar recorda que no puc oblidar. I el dolor que em va produir, esta, encara que modestament expressat, en aquest poema, que avui dia recordo i copio

Sarajevo

Rímel negre a les pestanyes.

Ulls opacs com  pous sense aigua.

Crits de guerra  en llavis  rojos.  

Somrís  grec  de  quieta estàtua  .

Vestit  morat balder i  flonjo.

Collet blanc,   punta  esquinçada   

massa cops emmidonada

Camina talons difícils.

Mans  d’ungles vermelles    

que assenyalen,  dits en flames,

un espai  minso de terra,   

una creu petita i blanca

amb una data: seixanta  set – noranta quatre

sota un  ramell  de flors   tendres .

Una  creu petita i blanca  

com cents d’altres

en el  camp de festa i futbol  

de quan la ciutat jugava.

De quan el  mercat

 venia  fruita i  verdura fresca

i els forns coïen pastissos

i cada mati,  el seu pa tendre.

I els firaires cridaven.

I  els infants reien  tres llengües

I molts resaven

I d’altres no ho feien.

Si els franctiradors disparen, que disparin

La dona  morena  d’ungles vermelles

Es vesteix a poc a poc, peça a peça:

Em poso el  vestit brillant  de  tanta   planxa freda

M’encenc el llavis  amb   color de  la   sang  tendra

I perfilo els  ulls guerrers  amb  el dol del  llapis negre

I em calço sabata alta.

No vull córrer, ni amagar-me , ni mirar enrere.

Si els franctiradors disparen, que disparin

Estesa a terra serè mes bella.

I

 .