Miraré d'escriure mes llargament sobre aquesta relacio tant estreta que hi ha entre lo col.lectiu i lo personal. Una experiencia constant, i la majora de les vegades que transcorrer en silenci, però que revifa , sobre tot, quan  es produiex un fet significatiu( per les persones per a les que la politica es important): la sensació, sentiment de plenitut de satisfacció, d'harmonia que , en un moment donat, es produiex quan les conviccions mes fondes, personals, els valors etics que -d'una o altre manera omplen la vida intima- , troben un reflexe clar en les pancartes al carrer, els slogans, quan en veu alta es pronuncien les paraules que conformen el nostre vocabulari politic intim. ;paruales com llibertat, igualtat, fraternitat, sumades a laicitat, ciutadania,...no sols es mostren en els retols, sino que es criden pels altaveus, estructuren una campanya i recolzen unes eleccions. Allò que ha estat  durant anys amagat , com una pedra inmovible en el fons de la intimitat, ressona a l'exterior, es fa social, es compartit .  Es dignifica al sortir de lo privat i vure's com un bé public que pot guiar les accions col.lectives. De  la mateixa manera que ens omple de tristesa, de setiment de pèrdua, quan es silencien o ataquenaquests valors i ens anem retraient, com animals amagats a les nostres irreductubles intimats, a les rstnces interiors...de la mateixa manera que sentimcreixer la distànciaentre el relat oficil i el nostre,aixi en d'altres moments, sentim  una momentanea armonia amb l'exterior. S'ajunten elements que han estat separats. I es aquesta  una mena de felicitat personal i col.lectiva, que un cop viscuda una vegada , no s'esborra i es pot  tornar a repetir... Tot aixo amb motiu de la victoia de Hollande i d'haver sentit el seu discurs.

Robinson Crusoe i les disfresses del poder.

 “ Tot el que succeïa era real perquè passava en l’espai públic: no hi havia res de misteriós o secret. I , malgrat tot no fou visible  i no era gens fàcil  de percebre…perquè fins el mateix moment en que la  catàstrofe  va caure sobre tothom, va estar amagada, no per les realitst . sino per l’eficiencia del discurs, del llenguatje ambiguo de gaire be totes les repesentacions  oficials que, en  enginyoses explicacions  feien desaparèixer els fets desagradables i la legitima preocupació”  H. Arendt, en el pròleg  de “ Homes en temps d’obscuritat” a l’any 1968. 

Cap acció de govern, a menys que sigui imposada per la força bruta,  es viable sense el  discurs corresponent. Avui correm  el risc de creure’ns  aquell que,  per  tal  d’apaivagar una ciutadania espantada, se’ns mostra tant ben  disfressat que pot arribar no solament a camuflar  la realitat sinó a fer-la  invisible.   El primer i  mes insistent  dels missatges es el que ens repeteix que les mesures que s’estan prenent son les úniques possibles respostes a  esdeveniments fatals i incontrolables  d’origen gaire bé desconegut, Sobre  l’escenari, la representació d’aquesta fatalitat ens arriba disfressada de frases empàtiques que  exhibeixen  una constant i  “dolorosa comprensió” del sacrifici; sacrificis que, , al seu torn, com ens diu A. Grijelmo,  apareixen  camuflats sota  una delicada, preciosa  capa de eufemismes i   pacificadores metàfores trufades de tecnicismes. Per acabar d’amansir-nos tracten també de dir-nos  que la responsabilitat  dels problemes i solucions recau sobre la mateixa ciutadania, que en el fons del fons, la culpa es nostre: hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem demanat masses crèdits... Aquesta, però, es la versió  “light” del discurs. Perqué cada cop mes, com un núvol tòxic i sense cap escrúpol ètic, es va assenyalant, els “ abusos” dels “aprofitats” que , curiosament, una mirada  fixa i severíssima identifica com a  receptors de rendes mínimes, aturats, desnonats  o “ dependents”. Els  mes desvalguts, serien, des d’aquesta òptica,  causants de problemes comuns  i els  responsables  de les seves pròpies desgràcies. No ens ha d’estranyar. Aquest repartiment de culpes, aquesta desviació de  responsabilitats cap als mes   vulnerables s’escau perfectament amb la ideologia que ha fomentat l’ individualisme i la competència com a motor del que  s’ha entès per  “progrés”  Si el benestar d’una persona no  depèn d’altre cosa que  del propi esforç i vàlua, i si els recursos comuns serveixen tant sols per limitar la llibertat,   s’ha d’ acceptar la responsabilitat personal  pel fet de ser pobre o vulnerable.  Responsables únics del nostre benestar, seriem tots una nova versió  de Robinson Crusoe , exclusivament   dependents de la nostra habilitat per sobreviure en  illes desertes, separades,  lluny de cap forma  d’espais comunitari i de responsabilitats col.lectives.... El discurs disfressat pretén amagar les actuals formes de domini, bo i   fomentant la creença en la inutilitat de qualsevol alternativa, mentre descarreguen en els desvalguts la culpa  de  la pròpia dissort. D’aquí a la depressió individual greu hi ha tant sols una passa. Però la realitat desborda el discurs, es filtra i es mostra  per totes les escletxes de la vida quotidiana. Cada cop son mes les persones indignades i propositives. Ens cal. Perquè si  aquests despietats discursos s’enforteixen, alguns col.lectius esdevindran  els bucs expiatoris del malestar  social. . I no hi haurà prou professionals de la Salut Mental en el mon per alleujar tanta malaltia social  convertida  en  malaltia individual.  

Mº Dolors Renau.

Fa una setmana varen començar les Jornades sobre Coeducació, organitzades per FETE UGT  sota  el titol " Aprendre a estimar a l'escola ". Ha estat una alenada de aire fresc que amb tabtes idees i antusiasme, ens han donat energies per a seguir. Hem explorat el valor dels sentiments com a estructuradors de la personalitat, el valor de l'amistat com a protecció contra la violencia i sobre tot,el valor de la coeducacio, ( diferent de l'escolaritzacio mixta)  per perprar els infants a ser ciutadans solidaris, respectuosos i justos. Mes de cent mestres, tallers i debats de primera. Un gust.  Les conclusions penjen al meu facebook  i a Educando en igualdad FETE UGT. Evidentment defensem l'Escola Publica, ara tant  atacada.

Vet aqui que jo creia que viure molts anys, una llarga vida, era quelcom desitjable. I que uns dels  avenços de la Ciencia es manifestava en vides mes llargues..... I a viure'ls de forma mes plena, mes activa. I resulta que no. Que el Fons Monetari clama ,en veu alta, que hi haura problemes l'any 2050... ( `per cert, des de quan els savis economistes  fan previsisons tant a llarg plaç?...) I si les fan ( com pot ser que errin tant, com per no endevinar el que està succent ara???) .. Em tenen escandalitzada.  Cada dia una mica mes...Aviat no es podra ni voler viure uns quans anys mes. Tant sols ho podran fer els rics.... Ja fa temps que aquests calculs, em treuen de polleguera... Si els fan, perquè no fomenten la natalitat? Perqué no milloren la vida de la gent, de les sones? Per qué no monten mes llars d'infants ? Per qué els homes no aprenen a compartir? Per qué  no sáfavoreix l'acces al treball?  Per qué  les dones es puguin realitzar  mentre son mares i els homes  fan de pares? Per qué no faciliten la vida educativa i sanitária? La cura ?
En comptes d'aixo , aquests calculs que es fan en forma de " projeccions objectives" els porten a retallar, limitar prestacions i serveis de tot ordre que afecten la maternitat, la criança, l'educacació i la cura, el treball i en defintiva , fan mes dificil viure. Es que  aviat sera una vergonya arribar a vell? Aixo s'esta convertint amb el mon al revés.

M'envien un article que val la pena copiar.

Mort voluntària i testimonial a Grècia

Publicat el 9 abril 2012 per La Lamentable

Nombrosos ciutadans grecs porten flors a l'indret de la plaça Sintagma on el farmacèutic jubilat es va suïcidar

Josep Clusa
Psiquiatre

9-4-2012 (0:25)
El suïcidi públic del pensionista grec de 77 anys, afectat per una forma greu de càncer, una neoplàsia de pròstata, segons una primera informació, segurament interessada, recollida en un periòdic, constitueix una forma tràgica de testimoniar el destí al qual sembla conduir-nos la gran crisi-fallida del nostre model social. El suïcidi, la mort voluntària avançada, s’ofereix en aquest cas com un acte que vol donar significat i dramatitzar un patiment, una desmoralització, un desconcert, una por i indignació viscudes a nivell individual i col·lectiu.

I la mort, i molt més quan es tracta d’un suïcidi, acostuma a mobilitzar complexos i contagiosos sentiments de culpabilitat. Sentiments que poden arribar a ser tan punyents que tendeixen a ser externalitats i projectats en els demés. Circumstància que coneixen molt bé, i pateixen conflictivament, els que han de prendre cura dels malalts terminals en les unitats de cures pal·liatives.

Arran del suïcidi del pensionista grec he tornat a reflexionar sobre la tendència culpabilitzadora de la ciutadania atiada des de representants polítics governamentals: “tothom ha estirat més el braç que la màniga; tothom va llançar-se a demanar hipoteques; la gent va al metge i li demana medicaments i al més petit símptoma acudeix a les urgències hospitalàries…”. Ignorant, a part de la incitació a hipotecar-se, la progressiva medicalització de la salut potenciada des de la indústria farmacèutica; fins al punt, exemplificat a través de l’aparador televisiu de medicaments, que s’ha arribat a parlar d’una “construcció industrial de malalties”. El cas és no planteixar-se les qüestions estructurals del nostre model social, greument afectat per la fallida de la política consumista i des reguladora causant d’un morbós creixement desvitalitzant i desmoralitzador, d’una mena de creixement neoplàsic a nivell social. Seria aquesta la raó de fer al·lusió indirectament , en alguna de les notes de premsa, a un càncer que hipotèticament patiria i constituiria la motivació del suïcidi del nostre pensionista?.

Les notícies sobre un increment de suïcidis a França per motius vinculats a les exigències d’una elevació de la productivitat difícil d’acomplir, associades al temor a l’acomiadament ; l’increment de suïcidis a Grècia (i a España?), amb la culminació del recent suïcidi del pensionista grec de 77 anys, es produeixen en el curs d’unes dades epidemiològiques alarmants (anteriors fins i tot a l’esclat de la crisi-fallida, que les han fet més greus) pel que es refereix a la previsió d’afectació de trastorns psiquiàtrics per part de la població europea. I així la UE en el seu Llibre Verd sobre la salut mental reconeix que :

> un de cada quatre ciutadans pateix alguna malaltia mental que pot conduir al suïcidi, font d’un número progressivament elevat de morts, també en els adolescents;

> les malalties mentals causen importants pèrdues i càrregues als sistemes econòmics, socials, educatius, penals i judicials;

> persisteixen la estigmatització, la discriminació i la manca de respecte pels drets humans i la dignitat de les persones amb alteracions o discapacitats psíquiques, la qual cosa posa molt en qüestió valors europeus fonamentals;

> en el 2020 els trastorns mentals suposaran la causa més freqüent de la càrrega de discapacitat a Europa per davant de les malalties cardiovasculars i del càncer. S’estima que el seu cost econòmic correspon entre el 3 i el 4% del PNB. Aquestes xifres probablement s’incrementaran en el futur.

El suïcidi del pensionista grec, el seu missatge guardat a la butxaca del seu pantaló (en el qual no fa cap referència al patiment d’un càncer), transmet un crit de desesperació que hauria de donar vida a una reacció esperançada i combativa a la recerca d’aquell altre món possible que esbandís “l’espectre que recorre Europa…”.

Un futur imperfecte.

El futur no està escrit,  es va construint, dia a dia. Tampoc  la desitjada sortida de la crisi, ens tornarà al passat. I potser siga millor així si considerem on ens ha  conduit la cultura de la competència salvatge, del estímul al  consum  i l’individualisme  descontrolat…   Quin pot ser  doncs  el futur d’aquest país nostre  ara tant sotragat, tant espantat que sembla solament ser capaç de  creuar els dits, i esperar que escampi mentre els dirigents consagren que  hi ha tant sols una única manera de sortir del forat? Quan l’horitzó mes esperançador  es resumeix en l’assoliment dels  límits del  deute fixats per la Unió Europea, situat cap el 13 o el 14 i això comptant amb que tots ens portem bé i no protestem gaire? .

 Potser te raó   Edgar . Morin   quan diu   que o bé canviem de direcció a anem  de cap a una catàstrofe de desconegudes  dimensions…També ens diu que “denunciar”  ( cosa que ja s’està produint ) es ben diferent “d’enunciar”, el que implica  poder  formular,  proposar i assajar  noves formes de viure, conviure  i produir, que descansin en altres valors i produeixin canvis  personals i coŀlectius.  Sembla, doncs,  que ha arribat el temps de la ciutadania. Ha d’anar creixent  una nova “presa de consciencia” tant transformadora com la  que, gaire bé  espasmòdicament al llarg del últims segles,  ha anat consolidant els avui tant amenaçats,  Drets  Humans fonamentals

Pero, per avençar cap a aquest futur,  hem d’encarar tres tipus de reptes: en primer lloc  ens cal esdevenir ben descreguts  en front el discurs de la inevitabilitat i la contundència de les dràstiques mesures emprades pels dirigents. En segon lloc es tracta de prendre en les nostres mans aquella part del nostre destí que podem modificar. I finalment hem d’identificar quins son i han estat els trets mes destructius de la nostra  cultura, els que ens han dut fins on som. . Si ho fem els  podrem combatre; d’altre manera, infiltrats com estan en la nostra vida, revestits d’una enganyosa  familiaritat present en el llenguatge, en les representacions  que tots compartim, no podrem  canviar-los. Perquè darrera el que se’ns ofereix com a única i natural realitat, n’hi ha una altre  mes difícil d’evidenciar. Hi ha una  determinada concepció de qui es l’ésser humà i què es el que el mou, el que el motiva..  Segles de historiografia ens expliquen que l’home es un llop per l’home,  i,   la majoria d’interpretacions de les teories de Darwin, serveixen per afirmar amb contundència que  el progrés ( també hi ha molt a dir sobre què s’entén per progrés...), es  resultat de la competència mes brutal que legitima el domini  dels mes forts  Aquest principi impregna, de forma oberta o camuflada la nostra cultura publica i es mostra descaradament i.  n’és  un exemple tant sols, quan un debat polític televisat  queda immediatament traduït. reduït a un guanyador i a un perdedor com si d’un partit de futbol es tractes, mentre s’oblida el contingut de les diverses formes de mostrar opinions que gaire be sempre tenen  varies cares i formes d’expressió. El “rankins”, les competicions, minimitzen el camp del pensament, desdibuixen els  continguts. I.  mes greu encara, dificulten  la possibilitat  de cooperació, de construcció conjunta. I en canvi,  cada cop hi ha mes estudis científics  com els de Genoveva Sastre i Montserrat Moreno que demostren no solament l’existència de capacitats humanes cooperatives,  sinó  la seva importància per a la vida, pel  seu desenvolupament, des de les primeres celludes fins a les formes mes avençades de relacions humanes i grupals. El progrés humà, es fonamentaria, no en la competència, sinó en la cooperació. Alguns exemples ben significatius trobem en l’evolució de la vida  la vida individual i en la dels pobles. Ara faríem bé d’ optar per aprofundir en el sentit humà de la cooperació.. Potser  així, començaríem a concebre un   futur imperfecte, sí,  però  no un futur  catastròfic.