Retallar i Tallar.

Retallar i Tallar. ( Article aparegut a El Punt Avui, 11 desembre )

“ Il y a  des cas où il faut  être personnel par modestie”  (Albert Camus a Carnets.

Aquest es un escrit “ personal”. No pretén més  que expressar la  gran  vergonya que sento, en tant que ciutadana  d’un país europeu fronterer i d’aquest nostre , en concret, quan veig imatges de tanques metàl·liques trenades farcides  de fulles afilades, de petits ganivets, per on s’enfilen homes, necessàriament joves i forts.  Aquestes imatges n’esborren d’altres que, malgrat la seva gravetat aportaven  un cert consol:  les de membres de la Creu Roja proporcionant flassades i begudes als rescatats de pasteres, als  infants d’ulls esbatanats, o a tremoloses dones embarassades- Almenys  no tindran fred, dormiran sota un sostre, les veurà un metge, he pensat mes d’un cop. Però les darreres  noticies i les imatges de les “ concertines”  mostren, amb tota cruesa,  el què  significa rebutjar brutalment a esser humans que  tan sols pretenen  fugir de guerres i misèries. I ens  diu el Ministre, amb  cara de circumstàncies, que si troben un sistema mes “eficaç” per dissuadir  els que  volen entrar, potser s´ho repensaran. Dins d’aquesta concepció de l’eficàcia se li poden suggerir altres sistemes. Per exemple, deixar que s’enfonsin les petites embarcacions i morin tots ofegat com a Lampedusa. O  simplement allunyar-los a trets. O, encara millor,  llençar-los olles d’aigua bullint com es feia des de les torres dels castells  a  l’edat mitjana.. Escandalitza l’ús de tanta i tant  primitiva repressió corporal, que , plàsticament,   ensenya les vergonyes d’un sistema  que  ataca  sistemàticament els  Drets Humans Fonamentals.. I no  s’hi val a dir que aquest mètode barbar fou instaurat pel govern socialista, que  prou vergonya fa recordar-ho. Ni que, en d’altres fronteres es de ús sovintejat. Perquè aquí i ara, hi ha responsables del assumpte,  mentre han disminuït, fins gaire be desaparèixer, els ajuts al desenvolupament, justament quan  haurien d’augmentar  perquè la gent pogués viure decentment  a la seva terra; ara, quan  es restringeix l’atenció sanitària a molts dels que ja eren aquí, i  darrerament inclús es culpa als escolars vinguts de fora del fet que el discutible Informe Pissa  pinti els nostres resultats  escolar amb tons grisosos . L’eficàcia que reclama el ministre no te res a veure amb els filferros ni amb la sang a les mans. Te a veure amb polítiques, amb pactes diplomàtics, amb persecució de màfies,  amb ajuts al desenvolupament....

El procediment actual es senzill i lineal i correspon perfectament a una manera  determinada de fer, com si una única, obsessiva,  passió  inspires tota mesura política: es tracta de retallar i si es possible, tallar.  Es retallen prestacions sanitàries, sous de mestres,  recursos per les escoles, pels  dependents...I en front de les protestes es pretén ara retallar les veus d’una ciutadania que reclama. I pels mes desvalguts, solucions  encara mes senzilles: es tracta de tallar “ eficaçment”  mans,  cames o altres parts  mes delicades del cos. A veure si així Europa i aquest país nostre fronterer viu amb mes silenci i ordre.

La regressió política i moral esta  servida: ja hem arribat als  cossos

Mª Dolors Renau..-

Escriure, llegir, pintar  els Drets Humans.

En una primera ullada pot semblar que  als responsables polítics els hi es permès d’ asfixiar  la vida cultural i artística sense  haver  de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l’escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al mon de la cultura i les arts , mentre ho justifiquen en la necessitat d’atendre  prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem mes d’a prop, però,  veurem que les autèntiques urgències humanes (l’habitatge, l’alimentació, l’educació,  l’atenció als mes  vulnerables, la sanitat per a tothom, es a dir: els Drets Humans Universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i porten camí de convertir- se en  bens escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l’asfixia de la cultura, les arts i no diguem ja de   l’educació.  Sembla,  al contrari, que es tracta de deixar intactes i  tant a l’ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien al petit grup dels poderosos. D’altre banda, darrera l’escàs valor atribuït  a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica  i elitista  que exclou tant  la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores  de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar  que la necessitat d’expressió artística ha  acompanyat els humans des dels inicis  de la seva història impulsada pel  desig de transcendir  la quotidianitat i de conèixer i  imaginar altres  mons desconeguts. Es la mateixa necessitat que avui en dia experimenta molta gent  que sovint,   sense avals  acadèmics ni títols oficials,  es  capaç de gaudir  de Bach, comprendre  Tolstoi  i captar  la vigència  de les tragèdies que des de  Sofocles  donen paraules a drames  actuals.  Recordem,  a més, que,   tal com diu  Freud, una vessant  de la cultura està directament relacionada   amb l’organització de  la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com,  cultura  i arts han col·laborat a transformar el mon en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels Drets Humans. Un exemple:  la capacitat d’escriure,  narrar i llegir, han jugat un paper fonamental  en la sensibilització de milions de persones envers d’altres sers humans “diferents”, invisibilitats, durant segles, darrera les creences imperants.  El reconeixement de l’altre  en tant que esser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gracies al desvetllament d’una nova sensibilitat. I aquesta    s’ha anat  traduïnt en normes, lleis, proclamacions publiques, acords entre estats, tribunals etc.  Lynn Hunt  en un llibre apassionant  “ La invención de los Derechos Humano “, ens explica com moltes narracions escrites o protagonitzades per  dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers  un sofriment silenciat darrera l’etiqueta de “natural” durant segles.  També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels Drets dels Infants, ( tant temps considerats  una possessió més  del “pater  familias”)  les narracions de  Dikens.   I sense La cabana del Tio Tom, o Beloved , hauríem entès la brutalitat  del esclavatge, duran segles tingut per “ normal”?  Cada avenç en la direcció dels Drets Humans Universals te darrera anys de lluites i desobediències, de revoltes i castics. I també una llarga tasca  d’escriptura, de creació d’imatges,  de música, d’obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística  d’una comunitat estan  cultivant la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen  en  perill l’existència i l’avenç dels Drets Humans,  fomenten tota mena  de desigualtats i posen  en risc la  convivència dels pobles. Afavoreixen l’ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.

Mª Dolors Renau.

Ja ets una dona !

En un moment determinat de la nostra infància, vàrem escoltar la veu de les nostres mares (emocionades de vegades, temoroses   d’altres ...) dient-nos que acabàvem de convertir-nos en “ dones”.  Als tretze , deu,  onze anys?... De fet  érem encara ben nenes . Però ja sagnàvem. Un cop al mes. I vàrem haver d’aprendre  moltes coses en poc temps: a anar netes, a no fer olor, a suportar  un neguit especial els dies previs mentre seguíem tenint,  això, onze deu, dotze anys...

Actualment sembla que a  les nenes no els hi arribi la “ visita”, la menstruació. Potser se’n parla en família, però persisteix un gran silenci públic sobre un fet que  afecta, en un moment donat, la meitat de la població infantil i pre-adolescent. A elles els passen moltes coses, moltes peripècies que semblen no existir en els llocs  on aprenen a viure amb les iguals i els diferents: a les escoles. Sembla que el que  passa a la meitat del alumnat d’una aula – aquest fer-se dona- es considerat molt menys important que els resultats dels  partits de futbol que es juguen, (i que de  de fet, envaeixen gaire bé  tot l’espai dels patis ). Però els passen moltes coses. Hi ha  moltes nenes que baixen en el seu rendiment escolar ja des d’una temporada abans  de tenir la seva primera menstruació, d’altres  estan neguitoses, desorientades;  el canvis hormonals , tan escandalosos a aquesta edat , fàcilment les fan irritables, inestables..

No  entenc bé quines son les raons que ens han portat a dissimular col·lectivament  les moltes contradiccions i complexes experiències que viuen les nenes en aquest període, que no es tradueixen en  paraules públiques, en cap atenció especial, ni en tenir-ho en compte, mes enllà  de les explicacions que una educació sexual, amb gravats de  caire anatòmic els hi proporcionem a les aules. Per què es fa com que  no passes res, quan tantes coses succeeixen a la meitat del alumnat?  Quines raons expliquen aquest silenci els adults responsables com si es voles amagar un  esdeveniment  tant decisiu per a les nenes? O be les deixem soles amb les seves espesses angoixes, o permetem que s’arreglin entre elles en un xiuxiueix que es forma en cercles, en els racons dels patis entre rialles incomodes. Sembla alhora que tota la societat s’impacienti, no les hi doni temps  i les empenyi  a cercar una identitat  eròtica prematura , que es va avançant en el tems , que es  disfressa amb els  primers maquillatges, les faldilles curtes i exhibicionistes , de vegades des dels vuit, nou anys .... I em pregunto el perquè  hi ha aspectes vitals de la vida de les nenes, de les futures dones, potser els mes específic , que no em sabut encara tractar col·lectivament amb tot el respecte, la naturalitat i el rigor que calen. Aspectes de la vida femenina que haurien de formar part del nucli dur de l’educació de nens i nenes  i que es tracten com d’incògnit, mentre perdem la ocasió d’ensenyar a respectar la igualtat  , si, però també  les diferencies existents, que ens fan justament mes complerts com a essers humans.

Quina es la nostra responsabilitat com a dones que hem lluitat per la igualtat? Temem generar burles  en un mon que encara avui en dia mesura  el valor dels fets mitjançant  criteris misògins? ?

M’ho pregunto. I ho pregunto a tota persona interessada en educar per una societat mes igualitària i alhora mes plural i diversa, que valori les capacitats i experiències femenines com a art dels trets humans necessaris per a la convivència i el creixement humà. I per això, les mes delicades d’aquestes experiències existents han de tenir un nom, un espai  en el pensament i en la practica educativa  de nens i nenes, els homes i dones del demà.

Mª Dolors Renau i Manent

Mª Dolors Renau

 Pancartes, preguntes.

 La vida política  de Catalunya s’està accelerant els darrers  temps. .Es  produeixen manifestacions ciutadanes  que expressen  anhels i preocupacions diverses: unes, moltes, assenyalen el malestar per la progressiva destrucció d’institucions destinades a garantir  el benestar social i la igualtat d’oportunitats per a una ample majoria, de manera a garantir drets fonamentals a tota persona..., D’altres,  sobretot la de la Diada, agombolada darrera la gran pancarta  de la “Independencia” reclama no solament el dret a decidir, sinó canvis dràstic en la relació  amb l’Estat espanyol. Curiosament i per primer cop en els últims temps,  ningú  ha discutit el nombre d’assistents, com en un inèdit acord,  mentre que en totes les altres manifestacions la guerra de xifres resulta ser  el primer motiu de debat. . D’altre banda,  la resposta institucional, la del govern i la dels partits que el suporten,  ha estat  radicalment diferent en un i altre cas. Això fa pensar. Mentre les moltes manifestacions en pro dels  drets de les persones - a la sanitat, l’educació i la protecció als mes desvalguts, a un treball, a la cultura- no han   o han fet  bellugar ni un pam  el camí del  Govern,  les destinades a proposar una separació del estat espanyol, han  dut l’Executiu,  a moure’s, a saltar entusiasmat, a fer pròpia la pancarta, Una pancarta que diu molt. Però explica poc. Seductora  en la seva simplicitat, impactant en la seva contundència,  canalitza  sentiments, malestars de diversos ordres, expectatives, projectes…Però  també tapa  totes les vergonyes. I  amaga  la sordesa que les manifestacions  socials han rebut i reben com a resposta.  I,  a menys de que es cregui en l’existència de la màgia, darrera les pancartes que proposen la independència, resta una colla de preguntes que,  de moment.  no tenen resposta. No  ens expliquen, els  responsables institucionals que s’hi han sumat amb tanta decisió,  quina Catalunya independent volen.  Ni quin serà el procés, quin el camí, quines les dificultats, quin  el preu.   Hi haurà víctimes?  Jugarem a bons i dolents?  El procés ens fera millors persones, mes solidàries i dialogants o ens tornarà a tots plegats mes desconfiats envers els que no pensen com nosaltres?  Tendirem més a  donar sempre tota la culpa als altres? . Mes endavant,  com serà la nova Catalunya?  Serà dividida i  despietada? Quan siguem lliures, recolzarem l’escola publica? Tornarem a disposar d’una Sanitat decent i efectiva?. Atendrem als minusvàlids i als dependents com es mereixen? Donarem assistència als immigrats o bé, com alguns  que aguanten  pancartes, creurem que els que venen de fora no tenen els mateixos Drets  Humans que els d’aquí?  Son preguntes  pertinents sobre tot quan no s’escolta el clam dels  que defensen els drets humans socials, els que saben que la justícia social fa als països  mes igualitaris,  mes pròspers, mes cohesionats, mes inteŀligents. Països on  fa de mes  bon viure.  I no tracta d’això, la política?  Sí. Hi  ha pocs recursos econòmics. Però savis economistes diuen  que  hi ha maneres altres, moltes,  de distribuir els escassos recursos;  que  existeixen criteris i valors diferents per fer polítiques diferents. Quina Catalunya construirem si ara  acceptem destruir  bona  part del teixit social  que  ens ha fet créixer humanament?  Dues  paraules ben triades no poden substituir propostes polítiques explicites . Fora  bo que  la Catalunya  mantingués,  intacte  la seva enriquidora pluralitat cultural,  la seva creativa barreja  humana, la seva capacitat de diàleg.

A menys que, enlluernats per la brillantor de l’espectacle,  comencem a creure en un futur dibuixat  a cops de vareta màgica.

 . 

    El setembre congelat

El setembre,  aquest mes que amb les primeres pluges  ens retorna als  horaris ordenats, al xivarri dels primers dies d’escola...Aquest mes a  mig construir  entre  la Diada i la Mercé,  se’ns presenta, enguany,  com un mes “congelat” per dalt i “ardent”,  en plena combustió, per baix.  Mentre el discurs públic no fa altre cosa que parlar monotemàticament de deutes i  retallades  dins un discurs d’on ha desaparegut la política, la ciutadania es remou  inquieta,  sotmesa a amenaces hàbilment dosificades que  generen tanta por com indignació. Una indignació, però,  que no acaba de trobar el   camí  per incidir  directament en les decisions polítiques. Aquest es, sobretot, el mes del retorn dels infants i joves a les escoles. Que   disposaran de mes nens i menys mestres,   menys recursos i tutories,  menys beques de menjador (malgrat que  ens informen de que cada cop hi ha mes infants mal nodrits...)...  menys  llars d’infants i preus mes cars a les Universitats. Les conseqüències d’aquestes mesures, però,  no es limiten als nous obstacles per disposar d’una educació com la que ara ens cal mes que mai. Cada  acció de govern tramet, mes enllà de les mesures concretes, un  determinat missatge moral a la ciutadania. Malauradament prendre  consciencia d’aquest missatge i sospesar-ne les conseqüències presents i futures  no sembla formar part de  les preocupacions   ni ocupacions dels  seus autors. Decisions aparentment innocents   han fomentat sospites sobre l’honradesa dels mes desvalguts mitjançant meticuloses,  mesquines formes de control  sobre l’ús dels recursos emprats. Sospites que estigmatitzen  els coŀlectius mes febles mentre deixen en l’ombra, fora de tota sospita els grans responsables dels problemes.   En el mateix sentit,  l’actual  política social i educativa destrueix la creença en la justícia d’un sistema   que fa pagar als mes febles els disbarats comesos pels mes forts mentre va  corroint la confiança en la possibilitat d’una certa  millora  en la convivència  i en la integració social tant necessària en moments de crisi com l’actual. Perquè,  malgrat el llenguatge ornamental, s’està complint,  fil per randa, una ja  experimentada recepta per mantenir i augmentar  el poder econòmic i social dels que ja en disposen.  Consisteix, en primer lloc,  en dividir i separar la ciutadania, (els rics o benestants dels altres, i potser, entre d’altres,  també a les escoles als nens de les nenes...). Per, en segon  lloc,  aplicar  un etiquetatge  que  atribueix  característiques humanes  diferents  als diversos col.lectius. Sobre  aquesta base, es justifiquen  tant les diferencies de status social pels mèrits individuals, com  l’ús de recursos i  atenció publica diferents. Així,  el principi de igualtat, tant fonamental per la construcció d’una ciutadania  basada  en els Drets Humans no  interfereix en el manteniment i progrés dels pocs privilegiats: millor anar  esquinçant  el teixit social a trosset.  On no  hi ha igualtat no hi llibertat mes que per uns pocs

 Que fer, doncs? Ben perillosa es la distància existent   entre la manera congelada d’emprar els recursos públics  i l’ardent   malestar de la ciutadania. Com passar de la protesta a la construcció d’alternatives viables?

 Es possible que, tal com s’ha fet en altres èpoques,  haguem de refer una  certa vida comunitària, que  en l’àmbit concret de la educació comprometi mares, pares, mestres, alumnes,  associacions de veïns, professionals, entitats properes.... Es possible  construir, en l’espai concret d’un barri , sobre el terreny i  amb  mitjans  modestos formes de  diàleg, pactes i  aliances per aturar  les segregacions, facilitar la integració i   millorar, amb l’esforç conjunt,   aquest preciós instrument de ciutadania i  cohesió social que es la nostra Escola publica.

Mª Dolors Renau

Article que va apareixer fa  pocs dies a El Punt Avui.

La dignitat dels cossos       

  

El domini d’uns pocs  éssers humans  sobre   la majoria dels altres ha estat un tret persistent de la nostra història col.lectiva. Alhora  la revolta contra aquest domini  ha anat construint  la història de la dignitat humana i dels seus  drets, en  una  tensió col.lectiva que mai s’acaba. L’expressió mes contundent, del domini   s’ha expressat a traves de la possessió total dels cossos sota  mil formes variades: la aniquilació física, l’esclavatge,  les tortures disfressades  de religió o d’alts interessos polítics . Totes elles,  formes de disposar dels  cossos i dels  éssers humans que els habiten. L’ocupació  violenta i la resistència a la mateixa  s’expressen aquí i  avui en dia sota formes mes acurades perquè  hem delegat el dret a la violència en  allò  que anomenem “Estat” que utilitza els seus  “ cossos” i “forces de “ seguretat” per   emmanillar, tancar a les presons i  aïllen  als sense papers en centres per “ irregulars: També reprimeix a bastonades  els manifestants que  perden, sembla,  les bones maneres. Hi  ha, però,  formes  mes subtils per a desposseir els cossos de la seva dignitat, entesa com a llibertat per a disposar-ne com cregui convenient.    El  paper  de les ideologies conservadores es  aquí fonamental: es tracta d’insistir en que hi ha races superiors, que hi ha éssers humans que ho son una mica menys que els altres, que  les diferencies de color son sospitoses…Sense respirar molt temps aquestes idees viciades , podríem  comprendre  el Holocaust ?  Cal una llarga tasca enverinadora per desposseir simbòlicament d’humanitat plena a  aquell que volem  suprimir,  llençar al  mar o deixar que se les apanyi sense metge. El mercat coŀlabora amb entusiasme  en la tasca de controlar  cossos: no  es limita a pressionar amb imatges constants de belleses impossibles que indueixen a comprar   nous productes cosmètics, a operar-se per mantenir-se sempre joves , sinó que es nega  lo inevitable: el pas dels anys amb i la necessitat  humana de la cura  I malgrat que en el nostre país hi ha lleis  molt estrictes, en d’altres ben “ civilitzats” els mercats s’ocupen de llogar ventres de dones, com qui lloga un pis  per una temporadeta. Nosaltres, mes discrets,  tant sols estimulem la venda d’ òvuls, mentre en altres  parts del mon hi ha  un sucós mercat d’òrgans  de pobres

Hi ha, però, una excepció en aquesta regle que ens diu  que uns pocs rics exploten uns molts  pobres..Perquè ser  una dona,  pertànyer a  la  meitat de la ,humanitat significa viure en perill gaire be arreu del mon. Es en aquest terreny  on ens juguem els  Drets Humans de la meitat de la humanitat, sovint vulnerats per membres- inclús els mes desposseïts- de l’altre meitat. Es  senten emparats  per cultures que proclamen la  submissió femenina  des del naixement; que justifiquen el càstig  físic  i fins la mort per salvar l’honor familiar, que afavoreixen la compra de nenes,  que violen en temps de guerra i sovint de pau  bo i pensant  que  exerceixen un dret viril innat. Cultures que permeten la practica de l’ablació mentre  en d’altres  les obliguen a fer-se invisibles sota capes de roba espessa. Mentrestant, aquí i ara els nostres conservadors han recordat   amb  fruïció el gust   de  controlar el que succeeix dins del  cos de les dones.  No solament  pretenen obligar a demanar permís per interrompre un embaràs en els seus primers moments,  sinó que es possible que el deneguin, inclús quan aquest fet comporti molt sofriments

El cossos de les dones  s’han convertit en un camp de batalla on  es juga la dignitat humana i  els drets  fonamentals.  Recordem que  el nivell de submissió o de autonomia d’un  cos humà – en aquest cas de la meitat de la població-  es  clar indicador  del  nivell de llibertats i de dignitat assolits  per un poble.  I que, els   esforços en  pro d’aquesta dignitat   han jugat i juguen  un paper  decisiu en la  difícil  història dels moviments  d’alliberament  de la humanitat.

Mº Dolors Renau