A Borto libre

Articulo que merce la pena leer

El aborto en el túnel del tiempo

José Ángel Lozoya Gómez

Miembro del Foro  y de la Red de Hombres por la Igualdad

A finales de 1978, en Valencia, una amiga me contó que pertenecía a un grupo que hacia abortos clandestinos para luchar por su legalización y me pidió prestado el piso para hacer los que tenían concertados para esa tarde. Accedí porque no encontré ningún motivo para negarme, sin imaginar que ese acto de solidaridad me iba a cambiar la vida.

Esa tarde conocí a un grupo de mujeres valencianas, andaluzas y gallegas, asustadas y dispuestas a enfrentarse a lo desconocido con tal de interrumpir un embarazo no deseado para retomar una vida que se había visto absolutamente alterada por la noticia de su gestación.

 Las chicas que practicaban los abortos, sorprendidas por mi habilidad para ayudar a estar relajadas a las mujeres que esperaban turno para ser intervenidas, me ofrecieron ver un aborto y me propusieron integrarme en su grupo, a lo que accedí porque planteaban una batalla para ampliar las libertades en la que valía la pena participar.

En el largo año que duró mi experiencia, interrumpida en Sevilla por la policía, que acabo en juicio, condena e indulto, conocí a más de mil mujeres de todas las edades, ideologías, nivel económico o cultural, y provincias españolas.

La mayoría confesaba estar en contra del aborto hasta que su embarazo venciera sus resistencias, cada mujer tenía unos motivos para abortar, pero siempre eran lo bastante poderosos como para que cada una de ellas estuviera dispuesta a arriesgar su libertad y su vida. Podían ser condenadas con seis años de cárcel y la imagen que tenían del aborto clandestino era realmente truculenta.

Unas abortaban porque no querían ser madres en ese momento y otras porque no "podían" serlo. Estas últimas hubieran llevado a término sus embarazos de contar con el respaldo necesario. Social o de sus parejas.

Recién legalizada la anticoncepción su uso era aún minoritario, en casi todas las familias había algún hijo del doctor Ogino  y la manida promesa masculina del "confía en mí cariño que yo controlo" demostraba ser de una fiabilidad muy limitada.

La práctica totalidad de los embarazos eran el resultado de eyaculaciones irresponsables en relaciones sexuales físicamente satisfactorias para los hombres y solo ocasionalmente para las mujeres, que no obstante siempre cargaban con las consecuencias. Esta constatación nos llevo a defender la difusión y uso de la anticoncepción y promover una educación sexual igualitaria que cuestionase el modelo sexual dominante.

Una educación sexual que me llevo a cuestionar la pobreza de la sexualidad masculina, que oscila entre el placer y el dar la talla, y esta a cuestionar los modelos masculinos tradicionales, es decir el machismo y sus manifestaciones.

A principios de los años 80, en una reunión de clínicas de abortos estimábamos en unos cien mil el número de los que se practicaban en España (la Fiscalía hablaba de 300.000) una cantidad que ha ido saliendo a la luz con la legalidad y creciendo al ritmo de la población. La legalización disipó las tinieblas de la clandestinidad, el riesgo para la salud de las mujeres y la indefensión de quienes los practican, pero no ha logrado un descenso significativo de los mismos porque no se ha avanzado nada en la educación sexual.

Hoy, cuando parecía que las mujeres habían consolidado su derecho al voto, el acceso a la educación, al mercado de trabajo y al control de la natalidad, la victoria del PP nos recuerda que todas las conquistas son reversibles, y en el caso del aborto nos obliga a desempolvar viejos argumentos: que la legalización no recomienda ni obliga, que el derecho de los fecundadores a opinar no puede prevalecer sobre el de las embarazadas, que si los hombres parieran el aborto sería legal, que se cuestiona la capacidad de decisión de las mujeres porque se las quiere mantener a ellas y a sus cuerpos bajo control, que si ellas son las que pueden parir ellas suyo es el derecho a decidir.

Indigna que se opongan al aborto las mismas personas que se oponen a la educación sexual, al control de la natalidad, a los servicios sociales y las que exigen a las mujeres anteponer el cuidado de sus hijos o familiares dependientes a su desarrollo personal en lugar de exigir a sus parejas corresponsabilidad en lo Doméstico.

Gallardón promete que ninguna mujer ira a la cárcel por abortar, lo mismo que decía el PSOE de principios de los 80, pero entonces eso significaba un avance y hoy es un serio retroceso.

.

Experiències ja  viscudes: re- sentint el passat.

Des de fa un temps,  potser  el mateix que hem trigat a comprendre  que aquesta crisi es una crisi estructural, de valors,  política i econòmica, tot sembla portar-nos, a les persones grans,  a reviure, a ressentir experiències ja viscudes, ja experimentades. Ser grans te alguna avantatge:  la d’haver viscut temporades de grans dificultats de tot ordre, i malgrat les limitacions i mancances de les solucions col.lectives- haver trobar camins de convivència i certa equitat .Moltes persones, grans i joves, moltes mes del que expressen les veus publiques...( potser per por a ser titllades d’ingenuïtat, optimisme inconscient, o com se li vulgui dir...), moltes no solament confien en la capacitat de reacció, de creació d’alternatives factibles i  possibles Ens retorna el passat perquè malgrat  les evidents diferencies, alguna cosa hi ha en l’aire, en la deriva del nostre moment que ens apropa o ens retorna tant al sentiment d’injustícia d’aquells anys com a la capacitat  de resistència, a la necessitat vital de  treballar per un mon diferent, per un altre futur ben diferent del que sembla abocar-nos el que està succeint ara.  Com si en el passat podéssim trobar algunes claus, alguns  referents que ens facilitessin una millor comprensió del moment present. Els grans   tornem a experimentar  sentiments i impulsos a actuar que  recorden a moments anteriors de la nostra experiència personal i col.lectiva.   En poc temps hem  reconegut la dictadura . Hem apres  que es tracta, un cop mes, d’oposar-s’hi , mlgrt prengui avui una forma  gaire bé  fantasmal  i alhora “ objectiva “ i quantificable , però que no deixa de mostrar-nos  els mateixos trets d’opressió, domini i mesures despietades  que la que varem viure sota Franco tants anys. I s’actualitza la revolta quan veiem l’arriscat desti de  moltes  de les conquestes en drets humans, socials i personals,  en risc de ser devorats per’aquesta pseudo-economia  en que s’ha convertit la política. Se’ns desvetlla un cop mes l’escàndol davant fets  que no podem acceptar: que hi hagi infants a Grècia que es desmaïn a les escoles perquè estan mal nodrits, que creixi el nombre de pobres, que s’escurcin i retallin els fonamentals serveis educatius, sanitaris, socials... Tot el que succeeix ara en l’àmbit de lo públic- des de les retallades en serveis fonamentals fins al luxe creient d’uns pocs i l’augment de les distàncies socials... com diem coŀloquialment “ ens sona”. De  fet  ens “ re-sona.  I potser no  es  per atzar que ara ens descobrim a nosaltres mateixos escolant amb plaer emocionat  amb  “re-coneixement” algunes   de les cançons que sentíem amb passió durant l’ ultima època del franquisme,  durant els malestars i incerteses de la transició  i els primers anys de la democràcia…, No es per atzar, que  tornem a sentir que aquestes cançons ens expressen, quan ja les havien donat per “ amortitzades” ( tant ocupats estàvem fent, construint que les paraules del clam, del rebuig o queixa en front d’una situació tant opressiva,  varen quedar arraconades. La  actual revifalla intima  ens diu   molt sobre la vigència somorta, la latència arraconada, però vigent de determinades actituds  vitals, de determinats valors que han tornat a presentar-se, com vells coneguts, a la nostra consciència i que han desvetllat  la capacitat de resistir, d’oposar-se, de dir que no...Una resistència que ha estat part de la nostra educació, no escolar ni acadèmica, sinó vital; educació, digerida, incorporada i transformada per nosaltres mateixos en temps de grans obscuritats. I  La indignació , com abans,  troba una via d’expressió  en paraules cantades  tantes vegades, que esdevenen altre cop les nostres. :, Diguem No, L’estaca, Solo le pido a Dios que el dolor no me sea indiferente … I alhora per acompanyar aquesta força que s’oposa, amb la força  que ens ve del cant a la Vida Paraules d’’amor…Veles  e vents,  Gracias a la Vida La força de la vida i l’amor per la mateixa i la voluntat que aquesta estigui lligada al destí de les persones, de la solidaritat i els drets, de la dignitat de tothom…Pot ser que aquesta barreja d’actituds sembli  ingènua. Però respon  a motius  humans,  sòlids i  sobretot eficaços per canviar les coses. Sense esperança, confiança en la possibilitat humana de transformació, ens quedem sense aire, sotmesos a tots els poders, sigui quin siguin  els seus orígens i la forma d’exercir-lo. Correm el risc de tornar a ser súbdits en comptes de ciutadans .  Es tracta de confiar o no en la força e la vida, de les persones i dels principis que en han anat fent millor, malgrat tot al llarg de la història i en mig de grans desastres ha anat construint referents en forma de drets humans, de formes de cooperació que han anat vencent dictadures tant o mes sinistres que aquesta nova en a que ens trobem ara i que ens ha costat de identificar com a tal.  La  coneixem, la reconeixem. Alhora reconeixem la nostra confiança en la capacitat humana per transformar.

Hem vist a la televisió i hem llegit una notícia diferent, nova: La  Ministra Italiana de treball, plora quan ha d'explicar el que son unes mesures draconianes. Ho cel.lebro com un triomf de la sensibilitat i de la capacitat d'empatia envers les persones que patirán. Mes enllà de les paraules,  hi ha gestos que dignifiquen  les persones  i dignifiquen aquesta feina tant "subjectada ", depenent i depriment que es la politica actual. No puc deixar de comparar aquesta expressió de humanitat amb la postura de la Sra de Cospedal, que esta retallant, ella tan mona i ben vestida, els recursos per a les cases que  acullen,protegeixen dones maltractades i es seus fills. Jo l'acuso, no tant sols com a  politica que no sap qué esta fent, sino en tant que dona que te fills. Li hauria de caure la cara de vergonya: en tant que dona. Al revés que la Ministra italiana  de la que em sento orgullosa en tant que dona.

Para Luz y Cia:  la traducción. 

 ¿ Es la  com-pasión, una virtud pública ? 

 Sé bien que la  palabra compasión despierta en personas feministas y progresistas, cierto  malestar.  Porque el término suele ir acompañado de imágenes  de  sacristía,  de mantillas  negras, de horondos hombres que alargan un brazo en cuyas muñecas luce un  reloj de oro mientras depositan  monedas en la mano  de algún niño desnutrido. Es un término, también,  que sugiere la existencia de una virtud individual, normalmente  atribuida  a las mujeres ( y por lo tanto,  socialmente devaluada ) que  las ha dotado" naturalmente" de una especial sensibilidad hacia los enfermos, ancianos, desvalidos...Una virtud largamente explotada por nuestro sistema patriarcal que divide la tarea del vivir y sus manifestaciones  en dos: para las mujeres todo aquello relacionado con la  generación, cuidado y prolongación de la vida biológica y cotidiana. Mientras los grandes asuntos colectivos, las " cosas serias" han estado en manos de poderosos hombres que han determinado el destino del conjunto de la humanidad...


Debemos re- considerar  el significado de este término, desembarazarnos del sentido que hasta ahora ha tenido y  otorgarle  un significado que ponga de manifiesto la necesidad de su presencia en las dinámicas sociales y políticas, de manera que podamos utilizarlo en nuestro lenguaje laico y colectivo. Que obtenga la máxima dignidad pública.
 Nos dice Paul Krugman que en Estados Unidos , lo que determina las opciones políticas  es una actitud " moral" ( que implica una determinada manera de entender quien es el ser humano y como hay que tratarle...) Y que el pensamiento republicano  se identifica con haber abandonado completamente la " compasión" hacia los otros seres humanos . En el mismo sentido hay que interpretar las palabras y acciones de Cameron ante las recientes revueltas producidas en Londres cuando atribuye la violencia a una mala educación, a falta de disciplina, a una falta de responsabilidad individual, sin considerar ni un solo momento el papel que las condiciones sociales pueden estar jugando en dicho malestar.

 Co.m-pasión  significa sufrir con,  lo que, en términos psicológicos vendría a ser "empatizar con"... Y trasladado a lenguaje publico viene a ser este término que tant presente ha estado en la acción colectiva transformadora; es decir  " la solidaridad" .  Podemos  rastrear el camino que lleva desde los sentimientos  ( compasión y empatía ) de raíz individual-  en la medida que nos afecta personalmente lo que le ocurre a otro ser humano...hasta la solidaridad; esta demanda un intercambio  entre personas, una puesta en común de problematicas similares y propuestas de acción para modificar las condiciones que causan sufrimiento. Este camino que hay que recorrer puede confortarnos ante la precariedad de las respuestas individualistas. Puede  confortarnos sobre la capacidad humana  de pasar de los sentimientos privados a las acciones públicas; la capacidad de insuflar fuerza personal en los asuntos colectivos.; de convertir los sentimientos en posturas morales , en valores políticos . Podemos retomar confianza en la dignidad humana, tan maltrecha en los últimos tiempos  por una ideología que ha hecho de la libertad y la responsabilidad individual la excusa para hundir la solidaridad.

La compasión debe saltar los muros  de los sentimientos individuales, qee resultan efimeros, y olvidadizos cuado desaparece la imagen directa que los despierta. Y deben convertirse en actitudes estables... Es un camino que tiene consecuencias politicas. Por qué ¿ donde queda la compasión cuando recortamos ayudas a los mas ncesitados ? 

Recuperar la compasión y sus derivados sociales es una urgencia politica. Y conformar con ella un solo conglomerado junto a  la justcia y los derechos humanos,. Dicho conglomerado  debe  generar  nuevas politicas, con el Ser humano en su cebtro  Hay que recorrer el  camino que transita del sentimiento  ( tan a menudo minusvalorado, interpretado como una debilidad frente al peso de lo  razonable, o de la admisión de la fatalidad ( siempre habrá ricos y pobres),...hasta la solidaridad, la propuesta y la acción. Tal vez asi sumando energias vitales, canalizando fuerzas y poniendolas en común podamos recomponer una vida social y politica maltrecha. Tal vez necesitamos incorporar a la vida pública , virtudes que han sido largamente consideradas tan solo s vivencias privadas..

 Es la com-passió una virtut pública ?

 Se que la paraula “ compassió”  sovint desperta, en les persones feministes i progressistes un cert malestar. L’acompanya certa  olor de sagristia rància, de mantellines negres, de homes amb rellotges d’or que allarguen la ma per donar una moneda a persones mal nodrides a la porta de les esglésies. L’acompanya de forma ben malentesa, “la caritat” . O també  pot fer referencia a una virtut individual que s’ha atribuït prioritàriament  a les dones, un pel mes pietoses que ells en front de la necessitat de cura dels petits, els malalts els desemparats , sols i vells. Potser per això es una virtut devaluada. Virtut llargament explotada i alhora exaltada pel nostre sistema que divideix els treballs del viure per sexes, i ha dipositat en mans de les dones tots aquells que tenen  a veure amb la creació, la cura i la prolongació de la vida. De la vida i la vida quotidiana., Mentre els  grans assumptes, els públics,  les coses “ serioses” han estat en mans dels poderosos homes que han anat determinant, amb els fets, el destí de tots nosaltres homes i dones…

Però ens cal abandonar aquesta òptica. Deixem apart el que  ha significat, el que hem rebut” d’aquest terme. I pensem-lo de nou. Perquè es pot convertir en un terme  que tingui la màxima dignitat publica, que  s’incorpori,  sense cap vergonya,  al conjunt dels termes significatius pel avenç humà; que tractem la com-passió com una  urgent virtut  humana, laica, pública i política.  

Diu Paul Krugman  en un breu i sucós article a El Pais, que als Estats Units, el que determina les diferents visions polítiques, son actituds “ morals “. Elles conformen quina concepció es te del ésser humà i que cal fer amb la “ cosa pública”. I diu que , en l’actualitat, el pensament republicà gaire bé s’identifica amb haver abandonament total de la  “ compassió” envers els altres éssers humans.Aquesta pèrdua  està darrera  també del discurs  de Cameron front als  disturbis de Londres, quan atribuïa la violència a una mala educació en família, a una pèrdua dels  valors de l’esforç individual, de la disciplina... Al cap i a la fi tots som iguals i lliures,  ve dir...Ai, la llibertat... En nom seu  es volen  tapar les cada cop mes flagrants desigualtats que la fan impossible.... Responsabilitat personal. Que s’espavilin. No hi ha mes que això…L’oblit no es mai innocent.  En cap cas fa referencia a les condicions econòmiques i socials que  estant causant tant de malestar arreu.

Però fem  una  aproximació diferent al terme com-passió: com-passió vol dir, patir amb… el que en termes mes psicològics es pot interpretar com a “ empatia”. I traduït a termes públics, el retrobem a l’arrel d’aquell principi que ha  animat sempre les grans mobilitzacions i ha permès construir amb molts esforços  un mon millor: la solidaritat. Podem rastrejar el camí que va d’una a l’altre. Dels  sentiments a la presa de postura, la implicació en els assumptes públics . La compassió i l’empatia,    d’arrel  individual  gaire bé intima, fan que el que el que succeeix a d’altres , pròxims o no tant pròxims, ens “ afecti “ personalment.  I es molt possible que aquesta experiència viscuda ens dugui al intercanvi entre  persones amb problemàtiques similars i desemboqui en la construcció de xarxes, organitzacions o moviments solidaris..  Reseguir el camí del procés que porta del sentiment a l’acció, identifica i ens conforta  sobre la capacitat  humana de la pietat, I ens fa confiar en  la possibilitat de transformar aquests sentiments en postura moral i per tant en un valor polític. Aquesta nova representació ens retorna la imatge de la dignitat humana , tant malmesa en els últims temps per un pensament que ha fet de la llibertat i la responsabilitat l’excusa per enfonsar la solidaritat.

La  compassió es educable i encoratjable i ha de traspassar la barrera dels sentiment, que pot resultar tant efímer i inestable així  que desapareix la imatge o la persona que el desvetlla. I s’hauria de convertir en una actitud estable que impregnes el nostre dia a dia. Solament així es por traduir en solidaritat- en construcció activa-  envers els nostres iguals que es troben en situacions de dificultat i  penúria…

Aquest camí, de la mateixa manera que ens ho demostra el camí invers,  té conseqüències polítiques. Que ens retornen  no solament els antics principis dels moviments d’alliberament, no solament a les conquistes que han fet als éssers humans  subjectes- que no objectes- de drets humans universals, que a la seva vegada han  actuat sobre el dret i la justícia, sinó també  en justícia  sinó en polítiques.  Polítiques  ben oposades contradictòries   amb el que s’està fent… On queda la compassió quan retallem ajudes als mes necessitats? 

Hem de recuperar la compassió  i coŀlocar la en el centre, en el nucli de la justícia i dels drets humans. Fer un sol conglomerat que doni suport a una nova política, que, com hem dit , tantes vegades, posi al ser humà al centre de la polític. Pero un ésser humà que no es lliure si te gana o no te feina, o es desnonat de la seva casa, en un discurs que  es conforma amb el.... sempre hi haurà rics i pobres… Cal donar un nou significat polític a la com-passió bo i enfortint així les possibilitats humanes de transformació. I  ja que hem de construir una nova realitat econòmica i social, haurem d’aprendre a extreure del fons de la vida humana virtuts que, durant segles, han sobreviscut, mal que bé,  en l’àmbit privat, personal o religiós. I que ara  ens toca portar- com una grossa pancarta-  al discurs i les manifestacions de lo col.lectiu, lo públic. .

Un  economista Nobel de Economia, tant reconegut com Paul Krugman,  introduiex en la seu article a El Pais dues consideracions   directament lligades a la economia actual i  a la politica.

 Dues consideracions que van mes enllà del seu comentari i que toquen al nucli central del que entenem per política., què entenem per ésser humà i què entenem per societat. Donat que avui en dia els economistes semblen inclinats o propulsats a parlar tant sols de comptabilitat ( encare que aquesta sigui global)  sorprèn agradablement que persones com ell introduiexin qüestions que tenen a veure amb altres aspectes de la vida social. En fi, no es l'economia una Ciència Social? Alguns altres economistes han tingut una visió amplia de l'economia, tant fora d'aqui, com a la mateixa nostra terra. Penso en Amartya Sen, per exemple  i en d'altres que poden sortir  de la seva estricta disciplina formal i pensar i tenir en compte altres àmbits de la societat.

Ens diu dues coses importants. Una:  interpreta  el que  està succeint als republicans americans (  que podem homologar amb el pensament de David  Cameron i els seus discursos en front de les revoltes dels suburbis de Londres quan fa caure la responsabilitat de la furia detructiva a lcda indivíduo ,  a la mala educació, a les families ). Quina  por : aviat tot serà  culpa de les mares que no ho fan prou bé, o es divorcien... Doncs diu que en nom de la llibertat individual la manca de compassio s'ha convertit en una qüestió de principis pels  Republicans .   I ell ho relaciona amb les dificultats,  que venen de lluny,  per a  construir un Sistema  de Salut que arribi a tothom. A Amèrica no està garantida la Salut pública. I molta gent, molts infants que no disposen d'assegurança no poden ser atesos per manca de recursos familiars. Sembla que el pensament republicá s'esta tornant cruel trencant una llarga tradició d'esforç  comunitari...

 I segona questio que planteija : " La politica  de Estats Units es basicament una qüestió d'opinions morals diferents". Politica i moral. Valor que donem als essers humans, als seus drets humans. Poques vegades he trobat una frase tan clara per expressar l'arrel ètica de les politíques.  I de la concepcio del ésser humà que les anima. O be l'esser humà es entès com " un llop per a l'altre "  amb el que cal competir ( i això sempre deixa als mes  vulnerables en situació d'inferioritat  o de explotació...) o bé creiem  que la vulnrabilitat,  la fragilitat es un tret general; que en alguns casos vé molt accentuada per la desigualtat econòmica , social i de gènere. Però que tot esser humà es digne i que sense igualtat d'oportunitats , la llibertat es una quimera, un engany i ens cal, per tant , treballar en aquesta direcció.. I que, segon, part del progrés humà s' ha realitzat lluitant  per aquesta justicia.  Que no es altre cosa que la suma de la indignació i l'autodefensa més la solidaritat intel.ligent que ens diu que tots depenem de tots. I tercer, que la virtut de la compassió forma part de la conducta moral, de la ètica del comportament. Compassio que està  actualment desvaloritzada gaire bé entesa com una virtut lihgt, de segona categoria, lligada a cedrta sentimentalitat  devaluada en aquest moment. I en canvi, la com-passio  te a veure amb la capacitat de identificar-nos, apropar-nos al sofriment de l'altre. I aixo es fonamental en la vida social. El neoliberalisme, en nom de una hipotètica llibertat individual, ho desprecia. Però els que sabem dçel paper que juga aquesta capacitat per a crear, cuidar, prolongar la vida; els que sabem com aquesta virtut ha estat darrera dels progressos de la humanitat en forma de " solidaritat", no podem acceptar esborrar-la del nostre llengutage politic  i l'hem de traduir en propostes que  millorin les condions de vida de la ciutadania.

  Finalment, poc es pot entendre de la poliítica actual sense introduir-hi elements psicològics. Cada cop està mes clar que aquests juguen un paperf fonamental no solament en les conductes individuals dels liders i en les grupals de la ciutadania, sino en les dinamiques col.lectives : les pors , les agressivitats, la recerca d'enemics que justifiquin  els nostres maletars, la confiança...son tots compnents psicològics de les conductes socials... Tot esta present en la vida política

Em temo que esta esdevenint " natural" confondre i anar substituïnt la politica per l'economia..No fem altre cosa que sentir parlar i llegir d'economia, o millor d'una macro-economia que sembla haver invadit , com un nuvol pesant i cada cop mes amenaçador , tot l' horitzò de la vida col.lectiva.. El  nostre llenguatge public s'ha omplert  de  termes dels que desconeixem  el significat exacte  i que ens cauen a sobre com una sentència :  Mercats,  hipoteques subprime,  deficit,  deute,  probes de stress _ que podriem, es una idea, passar a la ciutadania  que ha de prendre ansiolitics- Potser alguns economistes o professionals d'aquest sector entenen bé el  que passa, malgrat que ho dubto, tenint en compte que no han previst ni actuat per frenar-ho Però el primer que se'm ocorrer al pensar en aquesta plaga  de termes, es que ens haurien de fer un diccionari nou per comprendre una mica mes- sense grans ambicions de totalitat- el que ens estant dient. Perquè d'altre forma el que queda es una ombra paorosa que ens diu  que tot va malament i que pot anar molt pitjot sino som bons i obedients...  Bona part del malestar ciutadà , a mes de les causes reals  que afecten la seva vida diaria, neix  d'aquesta imcomprensió. I de l'amenaça constant...

Aquest llenguatje unidimesional  cobreix gaire bé tot l'espai public; s'ha convertit en el llenguatge de la politica. i correm el risc de creure'ns que en el mon de lo public no hi ha cap altre element que pugui tenir influencia en la vida collectiva . Que l'economia - aquesta manera d'entre-la, a més- es l' unic que compte. De fet, tot semla anar en aquesta direcció. Com si la preocupacio pel defiicit,  l'endeutament  s'haguessin  convertit en l'explicacio absoluta de tots els mals i ben.  Confesso la meva ignorància sobre el pes especific que aquestes dades poden tenir en el esdeviniment de noves formes de vida....Tot esta per escriure i dependrà molt de com la ciutadania i els politics gestionin aquesta crisi global  (  crisi de model de vida, de principis, de regles de joc poltic...)  en que s'ha convertit el que inicialment era una crisi economica.  Però si que sabem coses del passat. I el que esta succeint davant els nostres ulls  a altres parts , ben properes, del mon. 

 La politica, que en la definició clasica ens diu que  es  allò que ens comlpeta com a essers humans- mes enllá de la privacitat ( Hanna Arendt) , que ens fa responsables de la part colectiva de la nostra vida ( en el ben entes de que hi ha sempre una part individual ...) te molts mes componenst  que els que ens mostren en aquests moment. I seria bo recordar-ne alguns que no depenen estrictament dels fluxes econmics...Termes com, confiança, comunitat, relacions personals i de grup, solidaritat, lideratges, veritat, honestetat, esforç i objectius comuns, resistència i  tenacitat, empatia, rectitud, veritat., reconeixament personal, ...Sont totes elles i moltes d'altres,  paraules que si mirem l'història  taduiexen actituts, activitatsi formes de fer que formen part del que ha permes transformar el mon durant segles, en un espai mes habitable.   Des del moment que les hem esborrat del llenguatge col.lectiu- malgrat que en la vida privada, se'n fa mes ús-  estem esborrant ingredients fonamentals de la vida comuna i de la  mateixe gestió de les precarietats on es ha abocat el   neolliberalisme desfermat i la manca de resposta d'una socialdemocràcia afeblida  per manca de claretat i fidelitat, o seduida per masses cants de sirena... Com explicar alguns avenços en els drets humans si no es  traves de la solidaritat i el respecta a una  etica que ens diu  que l'altre te els mateixos drets humans que jo?  Com explicar sino, aquella transicio nostre que- deixant apart la habilitat dels politics d'aquell moment , va movilitzar- en circumstàncies ben dificils - bona part de la ciutadania esperançada que, sense comptar ni fer numeros, es va esforçar per ser lliures? Era tot economia ? Quan hi havia de psicologia collectiva, de etica, de desig ( de llibertat) que es varen transformar en força politica ? 

Aquest son els elements, ingredients fonamentals , també, de la politica. Si no els anomenem els deixem morir. Si no els contemplem, sino els cuidem,  com a promotors de força col.lectiva, ens quedem amb  la carcassa d'unes instituicons desvitalitzades i per lo tant, febles que han de cedir, cada cop mes, a les pressions externes, del mercat que en diem, perque  no tenen el suport de la vitalitat que hi ha a la ciutadania. I anem deixant que una nova dictadura ens mengi  aquest terreny que es nostre, que es dels homesi dones del carrer , que varem conquerir , amb tant esforç. I amb un desig i una visió mes complerta del que es lo politic. Tornem a pensar la politica d'una altre manera.