El  saber econòmic  del Sr. Gallardon.

 Ens diu el Sr. Gallardon que la seva llei prohibitiva del avortament  serà mol útil per a  la economia, donat  que naixeran mes infants i això  es cosa bona per un país. Ningú pot discutir aquesta ultima, genèrica afirmació...Suposo que l’excel·lentíssim Gallardon ha tingut en compte aquells càlculs que es varen esbombar, fa un temps,  sobre els dèficits futurs  de la Seguretat social  bo i dient, que d’aquí uns  50 anys, si seguíem amb tants pocs  naixements com els actuals, no hi haurà en aquest futur llunyà suficients treballadors i cotitzants a   la seguretat social de manera a poder seguir finançant els seus serveis.  Val la pena obrir uns quants interrogants sobre aquest afirmació que sembla destinada a fer-nos encara una mica mes temorosos sobre la  capacitat de les finances publiques per fer-se càrrec  i administrar els fruits col·lectius del treball. La primera. Com, en un mon tant canviant , es pot saber què passarà d’aquí 50 anys?  I suposant que fos encertat el càlcul, què te a veure to plegat amb la política?. Res a veure amb el rebuig  als nou vinguts- que resulten ser els que mes infants han tingut? ... amb les dificultats que els hi hem posat, amb l’atur, els desnonaments, la inestabilitat laboral, la reducció constant dels salaris per a tots? ... res  a veure amb  la precarietat, l’explotació i el sobre esforç exigit a les dones?  Es pot deixar de banda tot això?  Perquè hi ha una altre qüestió tant o mes important i que , sembla, que el Sr. Gallardon i els autors d’aquest estudi- potser immersos en un tipus de pensament màgic-  no han tingut en consideració.  El problema es que, un cop nascuts, el infants han d’alimentar-se, estar calentets, ser cuidats amb  entrega i cura , han d’anar a escola, disposar de serveis sanitaris adequats quan es posen malalts,  que es prou sovint... I tenint en compte tot aquesta realitats , perquè no s’estimula el naixement de criatures tenint present totes i cada de es circumstàncies que determinaran les seves vides i la de les seves famílies? Que tinguin present tot el que passa un cop nascuts ? Es que, per art de màgia, un cop nascuts, els nens creixen com plantes del bosc nodrint-se de l’aire ? Qui vol o pot tenir criatures ara, amb l’atur galopant, amb treballs precaris, amb retallades als serveis , amb lleis de dependència que s’esmicolen ? Potser tant sols aquest  1  %  de la població que  ho te tot, pot permetre’s el luxe de tenir molts fills.  I que passa amb els nens que naixeran, segons diu Gallardon- amb alguna minusvàlua o  dificultat? Els atendran els atabalats metges dels ambulatori públics cada cop mes precaris ? Els centres especialitzats? Tindran ajusts específics perquè – com hem proposat  tota la vida,  s’integrin en la mesura del possible en l’escolaritat normal, que ja prou feina te a acollir els nens  de famílies que – ens ho han dit van molts a l’escola-passen gana... Qui els cuidarà ? Se suposa que les mares... Qué  passarà amb aquest infants, si a mes, com vol el PP,   els Ajuntaments tenen menys competències i recursos per  ocupar-se dels mes petits, en el cas- hipotètic- de que les mares trobin feina o els pares- que en la seva majoria,  encara no han fet la seva pròpia revolució de gènere?.

En definitiva, es miri com es miri, aquest senyor no esta solament prohibint les dones ser mestresses del seu propi cos que es la raó principal de la protesta que la llei ha desvetllat amb força, sinó que te una actitud  obcecada,  cega  i sorda gaire bé sàdica sobre el futur de es dones, un futur que les pot comprometre a viure pendent d’uns fills  que no  rebran ajuts de la societat. No  s’ha assabentat, excel·lentíssim ,  del que esta fent el seu Partit, el PP, amb els Serveis a les persones?  La seva anima ben pensant,   per què no practica  la caritat cristiana de comprendre què els passa de veritat al nostre pròxim,  les dones? I perquè no lluita perquè les que triïn seguir endavant amb l’embaràs tinguin totes les possibilitats de criar-los en bones condicions i no en un mon que es hi gira la cara? Perquè dimonis, en comptes de ser una carrera d’obstacles, no les mimen? Per justificar allò que no es pot dir - segurament un mandat religiós integrista i atalibanat -  aquest senyor, busca raons que no tenen a veure  amb la mínima racionalitat política ,  i sosté  una persistent actitud d’ ignorància, dels desastres socials que esta generant el seu propi partits i la feixuga carrega de malestar i sofriments que esta posant sobre les dones.

M ª Dolors Renau.

Macro i micro

 Aquest article va apareixer a El Punt Avui el dia 27 de  gener del 014

Macro i  micro.

En aquests moments de commocions vàries, semblen conviure  dos tipus de discurs que expressen, amb diversos llenguatge i des de diferents distàncies respecte a les persones,  la necessitat comuna de comprendre i posar algun remei al  malestar causat per  decisions    que depassen, en molt, els referents vital i quotidians de la majoria  de la ciutadania. Sovintegen  trobades, articles, llibres i  debats  que responent  a la necessitat d’analitzar i comprendre  les causes dels actuals desastres econòmics i polítics , discursos que mostren una clara tendència a pivotar sobre qüestions complexes,  “ macro”, valorades a l’engròs,  com a vista d’ocell: amb xifres a la ma,  les anàlisis i valoracions serveixen, sens dubte,  per il·luminar-nos en el  coneixement dels orígens dels mals actuals ( bancs, corrupcions, espolis, lobbis i interessos ocults...) però alhora pot produir desànim en front de la força dels  poders i la íntima, trista,  convicció  de que no podem fer res per incidir en una tant aclaparadora realitat . Aquest “ pessimisme il·lustrat “aclareix la ment però  pot  minvar  l’energia  necessària per col·laborar a  transformar-la encara que sigui modestament . Alhora les  grans decisions “ macros” incideixen intensament en la vida individual i sovint  intima  de la majoria  de  les persones.. I el discurs  “ micro” sembla aquí tenir un ampli espai on desenvolupar-se. Perquè  les conseqüències de lo “ macro” es viuen i expressen com a desgracies individuals o familiars,    malalties  i ineptituds,   viscuts sovint com a fracassos generadors d’un profund  - aquest cop- “pessimisme  existencial” . En aquest relat “ micro” les causes  estructurals i polítiques del  sofriment humà resten silenciades. El problema col·lectiu queda reduït  a malaurada anècdota que, això si , es capaç  de desvetllar   sentiments, fugissers o no, de  solidaritat i propiciar  benvingudes activitats destinades a millorar la situació personal dels mes desvalguts.   

Un pregon silenci públic separa la casuística de les  poderoses  raons que la fan possible. Hi ha un   gran buit, una enorme distància entre el discurs de grans  dimensions   sobre el   sistemes espoliadors i els seus resultats concrets sobre la ciutadania. Omplir aquest buit implica construir i propiciar un relat explicatiu que uneixi l’experiència viscuda amb les causes de l mateixa, de manera  que  les persones puguin anar abandonant el sofert  pessimisme paralitzant  per transformar-lo en acció  política, fent bona aquella frase del feminisme que ens diu que lo personal es polític..   Hi ha ponts, camins a construir entre el discurs de lo “ macro” que  ens pot esclafar de pessimisme il·lustrat  i  el relat personal, orfe de referents polítics. . Alguns exemples ho demostren, com es el cas dels implicats en la PAH contra els desnonaments. Han estat capaços de  transformar el malestar personal en acció col·lectiva, el  maltractament rebut en activitat  social i política  de tal manera que comencen a modificar-se  algunes de les  condicions que han fet possible tants desastres humanitaris. I això perquè han sabut construir un  discurs  eficaç i integrador. Les persones compromeses en  aquesta activitat  col·lectiva son raonablement consciencia del seu poder i els seus drets bo i  recuperant una dignitat que els havia estat presa  amb l’habitatge

 Ens cal, mes que mai, un discurs  capaç de relacionar de forma entenedora els trets del salvatge  capitalisme actual amb la identificació de les seves conseqüències quotidianes de tal manera que ajudi  a transformar una ciutadania soferta i desanimada en  protagonista  de la seva vida individual i col·lectiva.

Mª Dolors Renau