domingo, 17 de diciembre de 2017

Xarxes? Si, però..

En un dels actes, d’aquesta anòmala campanya que arrossega feixugament el greu pes de tot  el que ens ha passat els darrers mesos i el que encara esta passant, un orador va dir quelcom que val la pena recordar: avui en dia, la campanya de veritat ja no es fa en els mítings es fa en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials. I aquesta  encertada frase fa pensar en la petita, minúscula si es vol, part de responsabilitat personal que tots tenim en el moment d’emprar les xarxes socials. Sigui twitter, facebook, wasaps , mails o el que sigui, des de fa ja uns quants mesos   - aquests que ens pesen com lloses, tant col·lectiva com  personalment-   les xarxes s’han convertit en protagonistes. Responsables de  contactes i des-contactes, de proclames, mentides i veritats, de noticies i fabulacions, de records actualitzats del passat i de pronòstics catastrofistes que alerten i arriben a fer por a uns i altres. Però el que  amoïna mes es la lleugeresa amb que gent assenyada ( i potser tots plegats) ajudem i fen circular  informacions , comentaris de tot tipus. No sembla que tinguem prou consciencia de que – en un sentit o altre- estem col·laborant a  la confusió, i la desconfiança- Com si no fóssim responsables  de la nostra veu. Potser no diríem o reproduirem lo mateix en veu alta, donant la cara, potser  es massa fàcil fer “ clic”? , potser confiem massa en el que ens arriba, sobre tot si esta d’acord amb el que pensem i sentim?  Potser no som prou conscients que   contribuïm a difondre alguna falsedat? Hem pensat en que es una responsabilitat personal també això de produir o reproduir missatges, imatges...? Malauradament sabem ara ja que hi ha molts experts en crear falsedats, mentides, exageracions, confusions... Es veu que a molts els interessa. I es aquí quan  penso que es bo prendre algunes mesures abans de produir o reproduir missatges.
Cada un de nosaltres es responsables del que fa i diu. I es per  això  que  faig tres propostes per aquells que  volen exercir la seva ciutadania de forma ètica-
En primer lloc: cal evitar insultar o menystenir.  Fonamental. Oi que això no ho faríem, en principi, davant la persona concreta a qui li dirigim l’insult ?
En segon lloc, cal  aturar.se a conèixer l’origen de la noticia o el missatge i la seva actualitat. Sovint es donen com a actuals noticies de fa anys, maquillades i posades al dia.
 En tercer lloc, pels que pensem que la política esta necessitada de diàleg, paraules i respecte, pensar i decidir si una comunicació determinada ajuda o no a construir política en el seu sentit mes noble. Si ajuda a dialogar o   es fa servir com un roc mes que va a la cara de l’altre;  si col·labora a construir o a destruir. Si va aixecant murs i crispació entre la ciutadania o si be obra camins per  a poder solucionar una situació tant complex i difícil  com la que estem vivint.
I si no , sempre queda una solució:: esborrar.se i escoltar Bach o Mozart.

Mª Dolors Renau



miércoles, 13 de diciembre de 2017

Potser hem de començar a pensar , cada un o una de nosaltres i col.lectivament qué fer en les xarxes socals, en els wasaps, en el face, i twits i mails etc. Perque resulta que rebo comunicacions sovint esfereidores sobre el futur, sobre trampes possibles en les eleccions, simplificacions que semblen mentides. I alguns insults que ningu gosaria dir.me a la cara.
I jo em pregunto: quan rebem un missatge, que fem? tendim a trametre'l si esta d'acord amb com pensem, sense calibrar si es veritat o no? No en fem cas? Esborrem la persona de la nostra llista? Males solucions totes
Ens cal fer.nos càrrec,individual, personal i eticament d'allo que trametem. Com fem amb la nostr paraula dita, verbal. I per aixo hem de valorar : primer si es una informacio veridica, actual i objectiva. I segon , si creiem que col.labora a solucionar problemes de convivència, si afavoreix el dialeg , construiex ponts, o mes aviat enverina l'ambient, augmenta la tensio i esta destinada a i construir l'enemic.
Molta bona gent tramet el que rep sense adornar.se que fa ma
escampant- perdeu la paraula- merda.
La veritat s'ha de saber. I tolerar encaras que no ens plagui. Pero en aquests moments aixo sembla poc important ficats com estem en un cumul deetrategies passionals.

Com que jo vull dialeg, politica de suma de denominadors comuns i no d'enfrontments innecesaris i destructius , voldria aturar aquest corrent que s'ens enport a tots.

lunes, 11 de diciembre de 2017

Què en sabia jo, Mare, del sacseig del terra
del tremolor dels mobles, de l’aire espessit de pols,
dels xisclants camins de trons i bombes
pels carrers del barri?

Trenta set, trenta vuit, trenta nou:
al racó mes resclosit de casa , quatre infants
amb ulls i orelles cobertes de braços i plors.

Jo no en sabia res , Mare.

Ho vaig aprendre al buscar-te, assedegada .
en el pou gelat i quiet dels teus ulls grisos
Al buscar .te en llavis prims de ratlla pinçada,
i en les mans fredes sense cap escalfor de tacte..

Aquell arrelat dolor negre, de nafra enquistada
t’havia devorat, a poc a poc, tota l’anima

I jo , que en sabia de tot això, Mare?