Hem vist a la televisió i hem llegit una notícia diferent, nova: La  Ministra Italiana de treball, plora quan ha d'explicar el que son unes mesures draconianes. Ho cel.lebro com un triomf de la sensibilitat i de la capacitat d'empatia envers les persones que patirán. Mes enllà de les paraules,  hi ha gestos que dignifiquen  les persones  i dignifiquen aquesta feina tant "subjectada ", depenent i depriment que es la politica actual. No puc deixar de comparar aquesta expressió de humanitat amb la postura de la Sra de Cospedal, que esta retallant, ella tan mona i ben vestida, els recursos per a les cases que  acullen,protegeixen dones maltractades i es seus fills. Jo l'acuso, no tant sols com a  politica que no sap qué esta fent, sino en tant que dona que te fills. Li hauria de caure la cara de vergonya: en tant que dona. Al revés que la Ministra italiana  de la que em sento orgullosa en tant que dona.

Para Luz y Cia:  la traducción. 

 ¿ Es la  com-pasión, una virtud pública ? 

 Sé bien que la  palabra compasión despierta en personas feministas y progresistas, cierto  malestar.  Porque el término suele ir acompañado de imágenes  de  sacristía,  de mantillas  negras, de horondos hombres que alargan un brazo en cuyas muñecas luce un  reloj de oro mientras depositan  monedas en la mano  de algún niño desnutrido. Es un término, también,  que sugiere la existencia de una virtud individual, normalmente  atribuida  a las mujeres ( y por lo tanto,  socialmente devaluada ) que  las ha dotado" naturalmente" de una especial sensibilidad hacia los enfermos, ancianos, desvalidos...Una virtud largamente explotada por nuestro sistema patriarcal que divide la tarea del vivir y sus manifestaciones  en dos: para las mujeres todo aquello relacionado con la  generación, cuidado y prolongación de la vida biológica y cotidiana. Mientras los grandes asuntos colectivos, las " cosas serias" han estado en manos de poderosos hombres que han determinado el destino del conjunto de la humanidad...


Debemos re- considerar  el significado de este término, desembarazarnos del sentido que hasta ahora ha tenido y  otorgarle  un significado que ponga de manifiesto la necesidad de su presencia en las dinámicas sociales y políticas, de manera que podamos utilizarlo en nuestro lenguaje laico y colectivo. Que obtenga la máxima dignidad pública.
 Nos dice Paul Krugman que en Estados Unidos , lo que determina las opciones políticas  es una actitud " moral" ( que implica una determinada manera de entender quien es el ser humano y como hay que tratarle...) Y que el pensamiento republicano  se identifica con haber abandonado completamente la " compasión" hacia los otros seres humanos . En el mismo sentido hay que interpretar las palabras y acciones de Cameron ante las recientes revueltas producidas en Londres cuando atribuye la violencia a una mala educación, a falta de disciplina, a una falta de responsabilidad individual, sin considerar ni un solo momento el papel que las condiciones sociales pueden estar jugando en dicho malestar.

 Co.m-pasión  significa sufrir con,  lo que, en términos psicológicos vendría a ser "empatizar con"... Y trasladado a lenguaje publico viene a ser este término que tant presente ha estado en la acción colectiva transformadora; es decir  " la solidaridad" .  Podemos  rastrear el camino que lleva desde los sentimientos  ( compasión y empatía ) de raíz individual-  en la medida que nos afecta personalmente lo que le ocurre a otro ser humano...hasta la solidaridad; esta demanda un intercambio  entre personas, una puesta en común de problematicas similares y propuestas de acción para modificar las condiciones que causan sufrimiento. Este camino que hay que recorrer puede confortarnos ante la precariedad de las respuestas individualistas. Puede  confortarnos sobre la capacidad humana  de pasar de los sentimientos privados a las acciones públicas; la capacidad de insuflar fuerza personal en los asuntos colectivos.; de convertir los sentimientos en posturas morales , en valores políticos . Podemos retomar confianza en la dignidad humana, tan maltrecha en los últimos tiempos  por una ideología que ha hecho de la libertad y la responsabilidad individual la excusa para hundir la solidaridad.

La compasión debe saltar los muros  de los sentimientos individuales, qee resultan efimeros, y olvidadizos cuado desaparece la imagen directa que los despierta. Y deben convertirse en actitudes estables... Es un camino que tiene consecuencias politicas. Por qué ¿ donde queda la compasión cuando recortamos ayudas a los mas ncesitados ? 

Recuperar la compasión y sus derivados sociales es una urgencia politica. Y conformar con ella un solo conglomerado junto a  la justcia y los derechos humanos,. Dicho conglomerado  debe  generar  nuevas politicas, con el Ser humano en su cebtro  Hay que recorrer el  camino que transita del sentimiento  ( tan a menudo minusvalorado, interpretado como una debilidad frente al peso de lo  razonable, o de la admisión de la fatalidad ( siempre habrá ricos y pobres),...hasta la solidaridad, la propuesta y la acción. Tal vez asi sumando energias vitales, canalizando fuerzas y poniendolas en común podamos recomponer una vida social y politica maltrecha. Tal vez necesitamos incorporar a la vida pública , virtudes que han sido largamente consideradas tan solo s vivencias privadas..

 Es la com-passió una virtut pública ?

 Se que la paraula “ compassió”  sovint desperta, en les persones feministes i progressistes un cert malestar. L’acompanya certa  olor de sagristia rància, de mantellines negres, de homes amb rellotges d’or que allarguen la ma per donar una moneda a persones mal nodrides a la porta de les esglésies. L’acompanya de forma ben malentesa, “la caritat” . O també  pot fer referencia a una virtut individual que s’ha atribuït prioritàriament  a les dones, un pel mes pietoses que ells en front de la necessitat de cura dels petits, els malalts els desemparats , sols i vells. Potser per això es una virtut devaluada. Virtut llargament explotada i alhora exaltada pel nostre sistema que divideix els treballs del viure per sexes, i ha dipositat en mans de les dones tots aquells que tenen  a veure amb la creació, la cura i la prolongació de la vida. De la vida i la vida quotidiana., Mentre els  grans assumptes, els públics,  les coses “ serioses” han estat en mans dels poderosos homes que han anat determinant, amb els fets, el destí de tots nosaltres homes i dones…

Però ens cal abandonar aquesta òptica. Deixem apart el que  ha significat, el que hem rebut” d’aquest terme. I pensem-lo de nou. Perquè es pot convertir en un terme  que tingui la màxima dignitat publica, que  s’incorpori,  sense cap vergonya,  al conjunt dels termes significatius pel avenç humà; que tractem la com-passió com una  urgent virtut  humana, laica, pública i política.  

Diu Paul Krugman  en un breu i sucós article a El Pais, que als Estats Units, el que determina les diferents visions polítiques, son actituds “ morals “. Elles conformen quina concepció es te del ésser humà i que cal fer amb la “ cosa pública”. I diu que , en l’actualitat, el pensament republicà gaire bé s’identifica amb haver abandonament total de la  “ compassió” envers els altres éssers humans.Aquesta pèrdua  està darrera  també del discurs  de Cameron front als  disturbis de Londres, quan atribuïa la violència a una mala educació en família, a una pèrdua dels  valors de l’esforç individual, de la disciplina... Al cap i a la fi tots som iguals i lliures,  ve dir...Ai, la llibertat... En nom seu  es volen  tapar les cada cop mes flagrants desigualtats que la fan impossible.... Responsabilitat personal. Que s’espavilin. No hi ha mes que això…L’oblit no es mai innocent.  En cap cas fa referencia a les condicions econòmiques i socials que  estant causant tant de malestar arreu.

Però fem  una  aproximació diferent al terme com-passió: com-passió vol dir, patir amb… el que en termes mes psicològics es pot interpretar com a “ empatia”. I traduït a termes públics, el retrobem a l’arrel d’aquell principi que ha  animat sempre les grans mobilitzacions i ha permès construir amb molts esforços  un mon millor: la solidaritat. Podem rastrejar el camí que va d’una a l’altre. Dels  sentiments a la presa de postura, la implicació en els assumptes públics . La compassió i l’empatia,    d’arrel  individual  gaire bé intima, fan que el que el que succeeix a d’altres , pròxims o no tant pròxims, ens “ afecti “ personalment.  I es molt possible que aquesta experiència viscuda ens dugui al intercanvi entre  persones amb problemàtiques similars i desemboqui en la construcció de xarxes, organitzacions o moviments solidaris..  Reseguir el camí del procés que porta del sentiment a l’acció, identifica i ens conforta  sobre la capacitat  humana de la pietat, I ens fa confiar en  la possibilitat de transformar aquests sentiments en postura moral i per tant en un valor polític. Aquesta nova representació ens retorna la imatge de la dignitat humana , tant malmesa en els últims temps per un pensament que ha fet de la llibertat i la responsabilitat l’excusa per enfonsar la solidaritat.

La  compassió es educable i encoratjable i ha de traspassar la barrera dels sentiment, que pot resultar tant efímer i inestable així  que desapareix la imatge o la persona que el desvetlla. I s’hauria de convertir en una actitud estable que impregnes el nostre dia a dia. Solament així es por traduir en solidaritat- en construcció activa-  envers els nostres iguals que es troben en situacions de dificultat i  penúria…

Aquest camí, de la mateixa manera que ens ho demostra el camí invers,  té conseqüències polítiques. Que ens retornen  no solament els antics principis dels moviments d’alliberament, no solament a les conquistes que han fet als éssers humans  subjectes- que no objectes- de drets humans universals, que a la seva vegada han  actuat sobre el dret i la justícia, sinó també  en justícia  sinó en polítiques.  Polítiques  ben oposades contradictòries   amb el que s’està fent… On queda la compassió quan retallem ajudes als mes necessitats? 

Hem de recuperar la compassió  i coŀlocar la en el centre, en el nucli de la justícia i dels drets humans. Fer un sol conglomerat que doni suport a una nova política, que, com hem dit , tantes vegades, posi al ser humà al centre de la polític. Pero un ésser humà que no es lliure si te gana o no te feina, o es desnonat de la seva casa, en un discurs que  es conforma amb el.... sempre hi haurà rics i pobres… Cal donar un nou significat polític a la com-passió bo i enfortint així les possibilitats humanes de transformació. I  ja que hem de construir una nova realitat econòmica i social, haurem d’aprendre a extreure del fons de la vida humana virtuts que, durant segles, han sobreviscut, mal que bé,  en l’àmbit privat, personal o religiós. I que ara  ens toca portar- com una grossa pancarta-  al discurs i les manifestacions de lo col.lectiu, lo públic. .

Un  economista Nobel de Economia, tant reconegut com Paul Krugman,  introduiex en la seu article a El Pais dues consideracions   directament lligades a la economia actual i  a la politica.

 Dues consideracions que van mes enllà del seu comentari i que toquen al nucli central del que entenem per política., què entenem per ésser humà i què entenem per societat. Donat que avui en dia els economistes semblen inclinats o propulsats a parlar tant sols de comptabilitat ( encare que aquesta sigui global)  sorprèn agradablement que persones com ell introduiexin qüestions que tenen a veure amb altres aspectes de la vida social. En fi, no es l'economia una Ciència Social? Alguns altres economistes han tingut una visió amplia de l'economia, tant fora d'aqui, com a la mateixa nostra terra. Penso en Amartya Sen, per exemple  i en d'altres que poden sortir  de la seva estricta disciplina formal i pensar i tenir en compte altres àmbits de la societat.

Ens diu dues coses importants. Una:  interpreta  el que  està succeint als republicans americans (  que podem homologar amb el pensament de David  Cameron i els seus discursos en front de les revoltes dels suburbis de Londres quan fa caure la responsabilitat de la furia detructiva a lcda indivíduo ,  a la mala educació, a les families ). Quina  por : aviat tot serà  culpa de les mares que no ho fan prou bé, o es divorcien... Doncs diu que en nom de la llibertat individual la manca de compassio s'ha convertit en una qüestió de principis pels  Republicans .   I ell ho relaciona amb les dificultats,  que venen de lluny,  per a  construir un Sistema  de Salut que arribi a tothom. A Amèrica no està garantida la Salut pública. I molta gent, molts infants que no disposen d'assegurança no poden ser atesos per manca de recursos familiars. Sembla que el pensament republicá s'esta tornant cruel trencant una llarga tradició d'esforç  comunitari...

 I segona questio que planteija : " La politica  de Estats Units es basicament una qüestió d'opinions morals diferents". Politica i moral. Valor que donem als essers humans, als seus drets humans. Poques vegades he trobat una frase tan clara per expressar l'arrel ètica de les politíques.  I de la concepcio del ésser humà que les anima. O be l'esser humà es entès com " un llop per a l'altre "  amb el que cal competir ( i això sempre deixa als mes  vulnerables en situació d'inferioritat  o de explotació...) o bé creiem  que la vulnrabilitat,  la fragilitat es un tret general; que en alguns casos vé molt accentuada per la desigualtat econòmica , social i de gènere. Però que tot esser humà es digne i que sense igualtat d'oportunitats , la llibertat es una quimera, un engany i ens cal, per tant , treballar en aquesta direcció.. I que, segon, part del progrés humà s' ha realitzat lluitant  per aquesta justicia.  Que no es altre cosa que la suma de la indignació i l'autodefensa més la solidaritat intel.ligent que ens diu que tots depenem de tots. I tercer, que la virtut de la compassió forma part de la conducta moral, de la ètica del comportament. Compassio que està  actualment desvaloritzada gaire bé entesa com una virtut lihgt, de segona categoria, lligada a cedrta sentimentalitat  devaluada en aquest moment. I en canvi, la com-passio  te a veure amb la capacitat de identificar-nos, apropar-nos al sofriment de l'altre. I aixo es fonamental en la vida social. El neoliberalisme, en nom de una hipotètica llibertat individual, ho desprecia. Però els que sabem dçel paper que juga aquesta capacitat per a crear, cuidar, prolongar la vida; els que sabem com aquesta virtut ha estat darrera dels progressos de la humanitat en forma de " solidaritat", no podem acceptar esborrar-la del nostre llengutage politic  i l'hem de traduir en propostes que  millorin les condions de vida de la ciutadania.

  Finalment, poc es pot entendre de la poliítica actual sense introduir-hi elements psicològics. Cada cop està mes clar que aquests juguen un paperf fonamental no solament en les conductes individuals dels liders i en les grupals de la ciutadania, sino en les dinamiques col.lectives : les pors , les agressivitats, la recerca d'enemics que justifiquin  els nostres maletars, la confiança...son tots compnents psicològics de les conductes socials... Tot esta present en la vida política

Em temo que esta esdevenint " natural" confondre i anar substituïnt la politica per l'economia..No fem altre cosa que sentir parlar i llegir d'economia, o millor d'una macro-economia que sembla haver invadit , com un nuvol pesant i cada cop mes amenaçador , tot l' horitzò de la vida col.lectiva.. El  nostre llenguatge public s'ha omplert  de  termes dels que desconeixem  el significat exacte  i que ens cauen a sobre com una sentència :  Mercats,  hipoteques subprime,  deficit,  deute,  probes de stress _ que podriem, es una idea, passar a la ciutadania  que ha de prendre ansiolitics- Potser alguns economistes o professionals d'aquest sector entenen bé el  que passa, malgrat que ho dubto, tenint en compte que no han previst ni actuat per frenar-ho Però el primer que se'm ocorrer al pensar en aquesta plaga  de termes, es que ens haurien de fer un diccionari nou per comprendre una mica mes- sense grans ambicions de totalitat- el que ens estant dient. Perquè d'altre forma el que queda es una ombra paorosa que ens diu  que tot va malament i que pot anar molt pitjot sino som bons i obedients...  Bona part del malestar ciutadà , a mes de les causes reals  que afecten la seva vida diaria, neix  d'aquesta imcomprensió. I de l'amenaça constant...

Aquest llenguatje unidimesional  cobreix gaire bé tot l'espai public; s'ha convertit en el llenguatge de la politica. i correm el risc de creure'ns que en el mon de lo public no hi ha cap altre element que pugui tenir influencia en la vida collectiva . Que l'economia - aquesta manera d'entre-la, a més- es l' unic que compte. De fet, tot semla anar en aquesta direcció. Com si la preocupacio pel defiicit,  l'endeutament  s'haguessin  convertit en l'explicacio absoluta de tots els mals i ben.  Confesso la meva ignorància sobre el pes especific que aquestes dades poden tenir en el esdeviniment de noves formes de vida....Tot esta per escriure i dependrà molt de com la ciutadania i els politics gestionin aquesta crisi global  (  crisi de model de vida, de principis, de regles de joc poltic...)  en que s'ha convertit el que inicialment era una crisi economica.  Però si que sabem coses del passat. I el que esta succeint davant els nostres ulls  a altres parts , ben properes, del mon. 

 La politica, que en la definició clasica ens diu que  es  allò que ens comlpeta com a essers humans- mes enllá de la privacitat ( Hanna Arendt) , que ens fa responsables de la part colectiva de la nostra vida ( en el ben entes de que hi ha sempre una part individual ...) te molts mes componenst  que els que ens mostren en aquests moment. I seria bo recordar-ne alguns que no depenen estrictament dels fluxes econmics...Termes com, confiança, comunitat, relacions personals i de grup, solidaritat, lideratges, veritat, honestetat, esforç i objectius comuns, resistència i  tenacitat, empatia, rectitud, veritat., reconeixament personal, ...Sont totes elles i moltes d'altres,  paraules que si mirem l'història  taduiexen actituts, activitatsi formes de fer que formen part del que ha permes transformar el mon durant segles, en un espai mes habitable.   Des del moment que les hem esborrat del llenguatge col.lectiu- malgrat que en la vida privada, se'n fa mes ús-  estem esborrant ingredients fonamentals de la vida comuna i de la  mateixe gestió de les precarietats on es ha abocat el   neolliberalisme desfermat i la manca de resposta d'una socialdemocràcia afeblida  per manca de claretat i fidelitat, o seduida per masses cants de sirena... Com explicar alguns avenços en els drets humans si no es  traves de la solidaritat i el respecta a una  etica que ens diu  que l'altre te els mateixos drets humans que jo?  Com explicar sino, aquella transicio nostre que- deixant apart la habilitat dels politics d'aquell moment , va movilitzar- en circumstàncies ben dificils - bona part de la ciutadania esperançada que, sense comptar ni fer numeros, es va esforçar per ser lliures? Era tot economia ? Quan hi havia de psicologia collectiva, de etica, de desig ( de llibertat) que es varen transformar en força politica ? 

Aquest son els elements, ingredients fonamentals , també, de la politica. Si no els anomenem els deixem morir. Si no els contemplem, sino els cuidem,  com a promotors de força col.lectiva, ens quedem amb  la carcassa d'unes instituicons desvitalitzades i per lo tant, febles que han de cedir, cada cop mes, a les pressions externes, del mercat que en diem, perque  no tenen el suport de la vitalitat que hi ha a la ciutadania. I anem deixant que una nova dictadura ens mengi  aquest terreny que es nostre, que es dels homesi dones del carrer , que varem conquerir , amb tant esforç. I amb un desig i una visió mes complerta del que es lo politic. Tornem a pensar la politica d'una altre manera.   

Cameron , la maldad innata y la no-sociedad.

¿Será cierto que la maldad, la capacidad de violencia  y destrucción  es algo propio de determinados grupos de personas, que no se sabe muy bien como, un buen dia deciden soltar sus malos instintos ?  No puedo dejar de pensar en todo lo que  he leido  y conocido de literatura y educación británicas : ( Dikens y sus niños miseriosos, los castigos corporales vigentes hasta hace poco como forma de educar...) . y todo lo que subyace , invisible, a unos buenos modales  estrictos que imperaron durante tantos años... Pienso en esto cuando veo el rostro de Cameròn y oigo sus terribles palabras:; se mofa, con de los "Derechos Humanos", promete todos los medios para la policia , sin " remilgos " es decir rompiendo una larga tradicición de los bobbies con su porra como unica arma,. Durante años, ejemplo de lo que debe ser un servicio de orden público... Es como haber visto otro rostro de Inglaterra, que venia ya insinuando hace tiempo, pero ahora se ha mostrado de forma totalmente deshinibida. Lo peor de todo, no es lo que vayan a hacer con estos grupos  que como es evidente hay que contener, atajar y a los que hay que responsabilizr de lo hecho...Sino lo verdaderamente espeluznante es la pobreza del discurso, que divide en buenos y malos; latribuye  la violencia a no se sabe que motivo, pero a algo ligado a factores individuales o familiares, ( a  esas familias desestructuradas,  sin autoridad, al vivir del cuento de las subvenciones....)  Por desgrcia el discurso conservador, en su pobreza  y límites, se repite de forma igual en todas partes y parece creible en su simplicidad.  Porque siempre esconde el origen, sea parcial o totla, de los condicionamientos economicos y sociales de los conflictos,  para poner el acento exclusivamente sobre la voluntad o el mérito individual. La pobresa del discurso se ceba en los sujetos sin que en ningún momento se tenga en cuenta que estamos ante un problema social. Social en la medida que los protagonistas de tanto desorden forman parte de la sociedad británica. O no? ... Tampoco pueden acharse los conflictos aunque  podria gustar a algunos ... a  problemas raciales. Tanto los causantes como las victimas de los desordenes- para llamarlos con palabras finas- son de diversas razas, origenes y religiones... Unos atacan , otros defienden. Què tienen en común ? Los barrios , donde se han concentrado los sectores más vulnerables de la sociedad británica, donde se han ido agrupando , sin grandes distinciones, los británicos de segunda generación de origenes diversos...Que tienen también en común ? el paro. Y el hecho, no menor, de que parace ser que los protagonistas de los mayores desordenes, son hombres jóvenes. Una vez más, como nos demuestran todos los estudios ,   la violencia protagonizada prioritariamente  por hombres. ¿ Hasta cuando? ¿ Cuando empezaremos a darnos cuenta de que la violencia suele ser, desgraciadamente, una actividad masculina que habria que enseñar a civilizar? . Un gran silencio suele producirse ante esta afirmación.......

Lo que unifica a los habitantes de estos barrios es también la precariedad y la pobreza que llena esos barrios...

 Hace pocos años, algo parecido, pero menos contudente, ocurrió en la periferia de Paris. Ocurrió la sublevacion violenta de esos " guettos"  donde habian ido a parar los jóvenes franceses de origen argelino o marroquis o simplemente franceses blancos con escasos recursos y muchos problemas. ÇCuando ocurrió? Cuando se desmantelaron algunos importantes servicions públicos existentes : los centros para la juventud, las ayudas en las escuelas, los servicicos sociales para los mas necesitados.... Dejados de la mano de Dios ( Estado) , las primeras revueltas sirvieron, sin embargo para señalar un problema sencillo : o el Gobierno , el Estado en definittiva  tiene en cuenta a esta parte de la ciudadania y la atiende la hace suya en su diferencia y trabaja para la cooperación y la cohesión, o a partir de un determinado momento, esta ciudadania que no se siente parte de la misma, explota.

El problema de fondo esta ahi : en la separación de colectivos precarios - que suelen coincidir con hijos  de la immigración de los paises anteriormente colonizados  ( algo se les deberá, digo yo...) en determinados barrios de las ciudades con escasos recursos integradores...El diseño y las politicas urbanas y de prestaciones sociales, tienen mucho que ver con este terremoto. Pero lo peor - porque propaga una determinada forma de interpretar estos hechos, y valida un discurso disgregador- es el mensaje exclusivo sobre la voluntad individual, la responsabilidad personal, su maldad intrínseca..... Como si cada ser humano fuera una isla donde crece alimentandose de aire puro , un aire que es igualmente puro y saludable  igual para toda la ciudadnia.....

 Com he dicho , es como si Cameron hubiera desenterrado a Dickens o amenazara con tecnicas  del "Joven Törless" de otras latitudes. Su rostro crispado reclamando disciplina, casi asusta en su frialdad y su decisisón. Me asusta.

Y pienso, además,  cuanto va a  gastar el gobierno británico en poner orden a traves de la policia, y no digamos ya si usa el ejercito... Cuanto en dinero, recursos, desgaste politico., sufrimiento humano..Los socialdemocratas hemos dicho siempre que cuando no se gasta el dinero en proteccion social, hay que gastarlo , y en mayor cantidad, en policia, cárceles y represión...

 Tal vez cueste darse cuenta de hasta qué punto las politicas conservadoras  salen caras: en derechos humanos, en costes   en represión, en malestares y miedos.  Hasta cuando seremos tan ciegos? ....

Para Luz y las amigas que hablan castellano.

 ¿  Como seguir feminizando?

Contemplo con preocupación el actual panorama social y politico. Son momentos de fatiga, desconcierto y desánimo de la ciudadanía progresista. Como nos dice hoy Iñaki Gabilondo ( al que hay que escuchar siempre)  solo " la deuda " parece relevante. Esta  ocupa todo el espacio y  organiza las prioridades que conforman  la vida  colectiva. Hay que  vivir el duelo por  todo lo perdido y temer algunas posibles futuras pérdidas mas contundentes. Congresos, debates, encuentros,  pueden ir soldando  parte de las estrucruras  destruídas  por el vendabal. Pero el fondo de la grandes cuestiones exige generosidad, creatividad,  capacidad de transformación, cambios de estilo y prioridades que tardarán en llegar más de lo  que sería deseable. 

Y nos miro a nosotras, las mujeres feministas. Valoro enormemente la tarea realizada en los Ayuntamientos, en las Comunidades donde hemos estado  trabajando.   Aprecio  la riqueza de aportaciones al mundo de la academia, las iniciativas legislativas,  las actividades en red... Y  pienso que se ha hecho todo lo posible. Y más.  Y sin embargo, nuestro mensaje  no ha sido suficientemente escuchado ni respetado. Nuestro mensaje,  que hemos repetido hasta la saciedad y con nosotras  muchos hombre feministas como Raimon Obiols y otros ,  exige " feminizar la politica " y se   ajusta exactamente al anhelo de democratización   expresado  en nuestras plazas. Cierto. Se trata de un mensaje y una acción complejas.  Hay que jugar a la vez tanto en el terreno de  los cambios políticos, sociales  y culturales como en el de los derechos humanos de las mujeres que son la mitad de la población. Queremos cambios politicos y sociales para  toda la ciudadania y exigimos que se haga con una nueva mirada , la femenina, tan ausente a lo largo de la historia, sobre todos los asuntos  que atañen a las personas. Queremos disponer de instrumentos y de poder politico y social para transformar un mundo tan desigual . Queremos que el machismo social, la violencia , la prostitución, la pobreza femenina , las dobles jornadas, los bajos salarios, las imagenes recurrentes de la mujer -objeto, desaparezcan. Se trata de un mensaje complejo que exige replantear , de la cabeza a los piés, agendas, organizaciones, estilos ... Ambicioso, si.    Y no parece que, a pesar del gran trabajo realizado, haymos podido romper  el discurso y las prácricas políticas de siempre para insuflar una nueva vitalidad poltica que la haga más flexible, cercana y en definitiva, más democrática. Nuestros principios no han logrado filtrarse por las paredes  de las antiguas estructuras monolíticas.

¿ Que  hacer?  Como continuar la tarea en un ambiente  que parece ir espesandose más y mascada dia? 

Algunas ideas.

Hay que defender con uñas y dientes lo consguido  y hacerlo  tanto a nivel legislativo como en las institucioned y en la vida social. Debemos  continuar generando nuevas propuestas y  fortaleciendo liderazgos-  clave que suelen desaparecer entre la multitud de rostros y trajes  masculinos  Y  hay que diseñar estrategias en la red, en las instituciones con la vista puesta en la energia que emana de las nuevas movilizaciones ciudadanas. 

Miremos a las mujeres " indignadas" Algunas son nuestras " hijas" o podrian serlo . Hay mucha fuerza femenina en las plazas. Constituye una gran esperanza. Es fundamental debatir, dialogar con ellas sobre los múltiples temas que se estan planteando, los que estan ya abiertos y los que se iran propiciando.  Compartimos con ellas el anhelo democratizador porque este anhelo esta en la raiz de los feminismos. Debemos escuchar con atención sus palabras, tal vez ya conocidas, pero dichas  en un nuevo formato, con  nueva fuerza y  por  distintas personas.  Que sepan  que tienen aliadas con experiencia , ideas y practica. Con un saber que nos dice que el feminismo no sólo  debe estar presente en todos los ámbitos de la vida, sino que debe ser protagonista , lider ( como lo ha sido durante tantos años,,,) de urgentes transformaciones, en la medida que se trata de dar voz y poder  de decisisón a cualquier ser humano defendiendo su dignidad fundamental.  Nos ayudaria mucho, en estos momentos, tener la certeza de que , para toda persona que estan colaborando a la revitalización del compromiso ciudadano con el bien común,  el principio de igualdad  de derechos entre hombres y mujeres constituye una importante prioridad.

Porque sin nosotras y nuestra mirada a la vez igual y diferente no es posible construir ninguna democracia real.

Que fer? Seguir feminitzant.   dijous, 9 de juny 2011

Contemplo el panorama social i polític. Son moments de fatiga, desconcret i desànim per a tota la ciutadania  progressista.  Cal  fer el dol pel que hem perdut i témer el que,  potser,  serà una pèrdua mes contundent.  Congressos, debats, trobades  poden anar  soldant  trossos de les estructures  malmeses.  Però el fons de la qüestió exigeix  una capacitat de transformació, uns canvis d ‘estil i de prioritats que potser seran mes llargs del que desitgem..

 I ens miro a nosaltres,  les dones feministes.  Valoro el fet en els  Ajuntaments on hem estat treballant,  la riquesa d’aportacions al mon de l’acadèmia, les iniciatives legislatives, l’activitat en xarxa ..I penso, que  hem fet tot el possible . I mes. Que no som la causa del desastre , sinó que ho es la nostra absència. Perquè  el nostre  missatge no ha estat prou escoltat ni respectat. El nostre missatge inclusiu, el que exigeix “feminitzar la política “, que  correspon  a l’anhel d’una fonda democratització,  no ha tingut prou força. Es tracta, cert,  d’un missatge i una acció complexes. Juga alhora en el front dels canvis socials i culturals i en el específic  dels drets humans de les dones que resulten ser la meitat de la ciutadania i que exigeixen una nova mirada,  la femenina,  sobre totes les qüestions. Volem disposar d’instruments i poder polític i socials per transformar un mon tant desigual  I volem que  el masclisme social, la violència, la prostitució, les dobles jornades, les imatges recurrents de  la dona- objecte, despareixin. Es un missatge complex que requereix un replantejament de cap a peus de les prioritats, les agendes, les organitzacions i els estils. Però  no sembla que,  de moment, bo i la feina feta,  haguem pogut esberlar el discurs i les practiques de sempre  per donar pas a una nova vitalitat política a la que hem anomenat “ feminitzar”    No hem pogut filtrar la nostra voluntat democratitzadora en els poders mes monolitis.

 Que fer? Com continuar en un ambient que sembla espessir.se ?  Vet aquí algunes, escadusseres idees, en els inicis dels nous temps.

Hem de defensar el conquerit, tant a nivell legislatiu com en les institucions i a la vida social.. Hem  de  continuar produint propostes noves i recolzant, enfortint alguns lideratges clau, que  semblen desaparèixer en la munió de rostres masculins protagonistes.  I, d’un vegada, hem de construir estratègies  en  la xarxa, en les institucions,  bo i mirant les noves movilitzacions  ciutadanes.

I d’altre banda, mirem  les dones “ indignades”  algunes son filles nostres o podrien ser-ho. Hi ha moltes  dones a les acampades, hi ha molts força femenina a les places Son un gran esperança. Ens cal entrar a fons amb elles en el debats, els múltiples debats que necessàriament s’obren i s’obriran. Compartim els anhels democratitzadors i aquests anhels son part  constituent dels feminismes.   Hem de escoltar amb atenció paraules, potser conegudes, però dites d’una forma nova i amb una força i una  presencia, noves., Que sàpiguen que tenen aliades, que tenim idees i practica,  un saber de molts anys, una experiència que ens diu que el feminisme no solament ha  d’estar present a tot arreu, sinó que ha de ser protagonista, líder de les transformacions necessàries en la mesura que es tracta de donar veu i poder de decisió  a tot ésser humà  bo i defensant la seva dignitat  fonamental.   Voldria tenir la certesa que, per a tota persona que està ajudant a  revitalitzar   el compromís ciutadà amb el bé comú, per aquesta via, resulta una prioritat els principi de igualtat de drets entre homes i dones.

Perquè sense nosaltres i la nostra mirada no es pot construir cap  democràcia real.

Mª Dolors Renau i Manent

Que fer? Seguir femenitzant.

Contemplo el panorama social i polític. Son moments de fatiga, desconcret i desànim per a tota la ciutadania  progressista.  Cal  fer el dol pel que hem perdut i témer el que,  potser,  serà una pèrdua mes contundent.  Congressos, debats, trobades  poden anar  soldant  trossos de les estructures  malmeses.  Però el fons de la qüestió exigeix  una capacitat de transformació, uns canvis d ‘estil i de prioritats que potser seran mes llargs del que desitgem..

 I ens miro a nosaltres,  les dones feministes.  Valoro el fet en els  Ajuntaments on hem estat treballant,  la riquesa d’aportacions al mon de l’acadèmia, les iniciatives legislatives, l’activitat en xarxa ..I penso, que  hem fet tot el possible . I mes. Que no som la causa del desastre , sinó que ho es la nostra absència. Perquè  el nostre  missatge no ha estat prou escoltat ni respectat. El nostre missatge inclusiu, el que exigeix “feminitzar la política “, que  correspon  a l’anhel d’una fonda democratització,  no ha tingut prou força. Es tracta, cert,  d’un missatge i una acció complexes. Juga alhora en el front dels canvis socials i culturals i en el específic  dels drets humans de les dones que resulten ser la meitat de la ciutadania i que exigeixen una nova mirada,  la femenina,  sobre totes les qüestions. Volem disposar d’instruments i poder polític i socials per transformar un mon tant desigual  I volem que  el masclisme social, la violència, la prostitució, les dobles jornades, les imatges recurrents de  la dona- objecte, despareixin. Es un missatge complex que requereix un replantejament de cap a peus de les prioritats, les agendes, les organitzacions i els estils. Però  no sembla que,  de moment, bo i la feina feta,  haguem pogut esberlar el discurs i les practiques de sempre  per donar pas a una nova vitalitat política a la que hem anomenat “ feminitzar”    No hem pogut filtrar la nostra voluntat democratitzadora en els poders mes monolitis.

 Que fer? Com continuar en un ambient que sembla espessir.se ?  Vet aquí algunes, escadusseres idees, en els inicis dels nous temps.

Hem de defensar el conquerit, tant a nivell legislatiu com en les institucions i a la vida social.. Hem  de  continuar produint propostes noves i recolzant, enfortint alguns lideratges clau, que  semblen desaparèixer en la munió de rostres masculins protagonistes.  I, d’un vegada, hem de construir estratègies  en  la xarxa, en les institucions,  bo i mirant les noves movilitzacions  ciutadanes.

I d’altre banda, mirem  les dones “ indignades”  algunes son filles nostres o podrien ser-ho. Hi ha moltes  dones a les acampades, hi ha molts força femenina a les places Son un gran esperança. Ens cal entrar a fons amb elles en el debats, els múltiples debats que necessàriament s’obren i s’obriran. Compartim els anhels democratitzadors i aquests anhels son part  constituent dels feminismes.   Hem de escoltar amb atenció paraules, potser conegudes, però dites d’una forma nova i amb una força i una  presencia, noves., Que sàpiguen que tenen aliades, que tenim idees i practica,  un saber de molts anys, una experiència que ens diu que el feminisme no solament ha  d’estar present a tot arreu, sinó que ha de ser protagonista, líder de les transformacions necessàries en la mesura que es tracta de donar veu i poder de decisió  a tot ésser humà  bo i defensant la seva dignitat  fonamental.   Voldria tenir la certesa que, per a tota persona que està ajudant a  revitalitzar   el compromís ciutadà amb el bé comú, per aquesta via, resulta una prioritat els principi de igualtat de drets entre homes i dones.

Perquè sense nosaltres i la nostra mirada no es pot construir cap  democràcia real.

Mª Dolors Renau i Manent

Sobre ells, que paguen la prostitució d'elles.

Qui paga, mana…

 Sobre ells. Que paguen 

 

1.  Una de les qüestions menys tractades pel que fa a la problemàtica de la prostitució es l’aspecte  relacionat amb el que , molt educadament, n’hem vingut a dir “l’usuari “ o “ client “ i que com diu un amic meu potser hauríem d’anomenar amb un nom mes gruixut,  amb menys miraments.

Perquè el que sí està clar es que no hi ha oferta sense demanda. I que la influència entre els dos aspectes d’aquest contracta tant desigual, de fet, d’aquesta explotació,  es reciproca

Per què tants homes compren els serveis sexuals?  Que hi busquen?

Quin ha estat el procés que  els ha dut a construir la forma actual d’entendre la sexualitat?

 A  quins  model de relació home- dona  corresponen aquestes actituds  tant exteses mundialment, tant universals, tant antigues i alhora tant presents encara a la nostra cultura?

Amb quina mirada- despullada del tel de la “ normalitat “ “ els costum “ la naturalitat, ens hem d¡apropar al us de la compra del cos de les dones, perquè hi veiem tota la seva transcendència , el que de “ anormal,  te?

 Es amb una mirada nova, com si  fóssim  en front d’un fenomen desconegut,  com  hem de encarar aquesta lacerant qüestió. Amb una mirada nova i escandalitzada en front d’un fenomen tant antic que  sembla formar part del entramat, del teixit mes natural  de la història. Perquè sempre, al costat de les  grans conquestes territorials, de les colonitzacions, dels botins de guerra, dels grans negocis de compra i venda d’esclaus, hi ha el regal, la venda, el robatori, l’ús del cos de les dones com a part de la conquesta o com a part constituent de la mateixa guerra. Arrelat en els mes primitius costums- molt d’ells encara vigents avui en dia- els cossos de les dones son  i han estat  objectes de transacció,    una mercaderia més en el corrent d’explotacions, conquestes i abusos que han anat acompanyant la historia de la Humanitat.

No es estrany  que en aquests context, en aquesta historiografia  hi hagi una acceptació,normalització implícita d’aquest fenomen així com una dificultat conceptual per a que  la prostitució actual, ens sembli quelcom  inacceptable, quelcom molt proper a l’explotació, i a l’esclavatge.

2. Tant sols l’avenç en la concepció  i l’extensió dels Drets Humans i la seva lentíssima conquista de noves parceŀles de humanitat, d’ una banda. I les seves aferrissades lluites emancipadores,   per una altre,   han anat arrencant- les  de la situació  secundària, de “natural” explotació, fàcilment convertibles en un objecte intercanviable. La  llarga lluita del feminisme en pro de la plena dignitat i alhora especificitat humana, te encara moltes fites pendents, tant mes difícils d’assolir quant mes arrelades estan a la història coŀlectiva i mes barrejades se’ns apareixen amb el entramat cultural : i un d’ell es el de la prostitució

Hi ha dos aspectes de aquesta qüestió que mereixen ser considerats.

-         El terme “ explotació” que tant te a veure amb l’esclavatge i amb la consideració del home- dona, com un objecte, ens serveixen de referencia quan intentem comprendre la historia de la prostitució. Aquesta qüestió ha de ser sobre tot considerada des del punt de vista del rendiment econòmic, del ,lucre i de la rendibilitat de les xarxes i les seves conseqüències.

-         I el segon, es la necessària “ deshumanització” que  es produeix en l’acte mateix de comprar el cos d’una dona.  Vet aquí que, com ha estat estudiat en altres contexts, sobre tot en els vèlics o en els de la violència  contra “ l’altre “, hi ha un procés intern que ha de dur a terme l’explotador, el soldat en front l’enemic o el terrorista abans d’atacar les víctimes: Ha de dur  terme un procés de despersonalització de l’altre, d¡una banda : aquell ésser humà no es vist com a tal, sinó – i aquí entra la segona operació, la de substituir aquesta persona per l’atribució d’una qualitat única i massiva que l’adscriu en un categoria plenament altre, que queda inclosa en un grup , en un genèric d’ètnia, religió o pertinença que  el situa  com a enemic..Aquí convé recordar tot el que està relocionat amb aquella tasca , tant freqüent en els enfrontaments de base ètnica o religiosa, en els que es produeix un procés que permet convertir els veïns anteriors en enemics. . I un tercer fenomen que es la reducció d’una persona a  un tros del cos, a una sola funció, En la prostitució es un cos, per no dir, unes cavitats, Tot el demés desapareix de la vista del explotador, de la consideració, Prèvia a la violència inherent a la compra de serveis sexuals , hi ha una violència  mental  per facilitar l’operació que han de dur a terme els dits usuaris  per poder dur a cap les seves pràctiques.  Es en aquest punt exacte on conflueixen  les opcions personals, amb els models culturals. On les creences i concepcions sobre el que es una dona, per a que serveix s’ajunten  amb la concepció que es te del que son les relacions sexuals. Es en aquest moment quan s’actualitzen, es posen en marxa, a funcionar,  tots els models ancestrals tramesos per la cultura misògina,, trivialitzats per la propaganda i les múltiples complicitats  dels mitjans que semblen no solament legitimar l’activitat prostituïdora , sinó inclús  cobrir.la d’una pàtina  un tint,  que accentua els trets que fan a un home, mes viril. Sovint, en aquests sentit, la prostitució ha estat utilitzada com a procés  de iniciació a la vida sexual adulta. .

 3. Es per tot això que cal que ens aproximem  a “ la demanda”i als processos que tant personal com socialment faciliten aquest pas, al  mal anomenat   “ usuari “ amb un escàndol nou en la mesura que es  no tant sols el comprador esporàdic d’un cos femení, sinó el comprador d’un tros de vida, d’ànima,  de una ésser humà que, com tota persona, en tot moment i en cada circumstància  va  construint la seva la seva dignitat humana, la seva  pròpia imatge  amb la mirada i el tracte que rep de l’altre .

Sobre el valor de l'Altre i els feminismes.

dolors renau facebook

L’altre: el gran repte d’avui.

L’altre i  el seu significat  pels feminismes. 

Em pregunten  quina  mena de feminisme  fa falta en aquests temps de canvis,  en aquests temps on tantes certeses semblen incertes, on els models de igualtat que han dirigit bona part de les polítiques a Europa estant fortament qüestionats

I contesto que els feminismes  varis sont absolutament necessaris, son  instruments flexibles d'adaptació a les noves  necessitats socials. Uns feminismes, però,  que s’han  de recolzar en tres potes.

 

Una: la revindicativa: que ha de continuar, perquè els drets de les dones avencin cap a la plena equiparació amb els Drets humans. Els Drets de les dones son drets humans, ja ho sabem – des de no fa masses anys- sobre el paper. Però , sobre tot en el que respecte als drets socials hi ha molt camí per recórrer  i molt per reivindicar.

Dues : els feminismes han d'obrir-se a tots els problemes que tenim com a societat. a  totes les grans qüestions  que se li plantejen al ser humà ., Però en  poden fer i en fan  una lectura diferent, llegiexen amb una atre mirada. Poden fer-ho i ho fan "il.lustradament", i reinterpretant, i per tant fent  propostes noves  sobre  la política, la historia, l'arquitectura i la filosofia,,,  Ho fan des d’aquesta postura marginal que ens proporciona el fet de  no  pertànyer ni identificar-nos plenament amb el nucli dur del sistema,  ni  encara que ens pesi, amb el discurs mes habitual de l'esquerra, sovint misogin, ( malgrat la contradicio que representa el fet que en el seu sí  s`hi troba la llavor de la igualtat i el reconeixament de lo diferent, de lo "altre". De l"' altre") 

Tercera: cal plantejar una alternativa on s’incorporin  els aspectes que les dones hem treballat en el privat, l que hem aportat a la producció, conservació i enriquiment de  tot el que es viu a la humantitat., des de la producció a la reproduccio de la vida. Aspectes de la vida que fan falta en l'ambit  de lo col.lectiu, a la vida publica:. Justament perquè ara es  complexa, canviant, incerta i requreix mes que mai flexibilitat, proximitat, comprensió de la subjectivitat . Res es pot comprendre sense introduir  elements subjectius  en l'analisi de la realitat ni en les propostes col.lectives. …

Hauríem de rumiar sobre "l’espai frontera," els marges que eviten tant a identificació massiva o la distància des-implicada. Com fa Claude Lanzmann en el seu llibre a arrel de les seves visites  a Israel, ell que es jueu  i es troba no essent prou francès ni  gens  israelita  i això li permet fer la meravellosa tasca que ha dut a terme… Quina es la distància  optima? 

I vet aquí que els  feminismes es topen,  com en d’altres manifestacions socials actuals, amb el problema de l’Altre. De la mateixa manera que ens passa amb la immigració pobre… I es aquí on els feminismes   mostren el seu rostre  mes  nuclear i universal , mes plenament humà i  polític. Ens  agermana-  a partir de la visió hegemònica del patriarcat i els valors neo.lliberals dominants, ambdues cares de la vida col.lectiva actual-  amb els que son vistos com altres. Amb ells compartim arrels i la força del canvi.. Una força que neix de la  ira legítima en front de la dificultat de la nostra societat  per acceptar  l’altre- que en aquests cas es la meitat de la població i que es alhora  font de vida i de treball arreu, font de paraula i de cultura…L’Altre, vet aqui  una qüestió. En la practica política  cceptar de veritat l'altre no es tant sols  accedir a que els " diferents" puguin seure al  costat  dels que disposen,  que solen dir:  oh si, ja podeu venir amb nosaltress, però no parleu  diferent, no penseu altres coses, no prioritzeu diversament… Com es el cas  de moltes dones que accedeixen a llocs de responsabilitat . Acceptar l'altre requereix  la possibilitat d'escoltar altre veus i que  les paraules que diuen siguin no  tant sols respectades  sinó reconegudes com a legítimes, com a válides ,a les que s'atorga el respecte que mereix un  igual, sense que cap ombra, procedent  del inconscient col.lectiu, n'emborroni la  valoració,…

Vet aqui perquè es tant important la nostra reflexió conjunta sobre qui es , què esperem i com tractem l'Altre. Amb majúscules. 

Lectures per moments d'obscuritat

Introducció a les lectures.

Sempre ha fet falta llegir i debatre sobre aquesta part de la nostra persona que tè  veure amb lo “col.lectiu”, lo polític… Perquè com diu Hanna Arendt, un ésser humà no es complet  sense aquesta dimensió  que el relaciona amb el que ens condiciona des de l’òptica col.lectiva.

Però ara estem en moments de grans transformacions. I les persones que hem treballat, d’una o altre manera, des d’una òptica socialdemòcrata en lo polític i des del convenciment ètic de la necessitat de justícia i igualtat per a totes les persones, que ens hem cregut allò dels Drets Humans Universals… ens trobem en una difícil situació. Es el resultat d’una banda d’ haver contemplat amb tota la seva cruesa el poder de l’economia especulativa sobre les vides de la ciutadania mundial, d’ haver comprovat la fragilitat de lo polític per donar una resposta, i d’haver de viure el desconcert , la manca de relat en que els  governs d’esquerra han caigut.

Que fer? Les lectures resulten ser bons instruments, d’una banda. I l’anàlisi acurat del que succeeix dia a dia, per una altre, es un instrument indispensable per molt que això- tal i com funcionen els medis, el que entenen per “ noticies” i el capital  i interessos que hi darrera-   tendeixi a agreujar el malestar.

En quan a les lectures : la majoria de les que em cauen a les mans o que jo busco, de forma mes o menys conscient i trobo,  son treballs d’experts en filosofia política. O sociologia. O Antropología.  Molts d’ells persones ben reconegudes, amb premis internacionals…I sempre  intento que siguin lectures que a mes d’iŀluminar la situació actual, puguin obrir perspectives que posin en relació lo personal- que es l‘entramat de la vida quotidiana i sobre tot de la femenina- i lo “ polític” entès de la forma que ho defineix H, Arendt.

D’altre banda, les meves preferències no cerquen tant sols una anàlisi que,  com tant sovint passa, sols assenyala críticament els trets del moment actual. Espero de les lectures certes propostes, que si bé no tenen de ser immediatament realitzables, si que ofereixin un cert horitzó obert.  No es interessant entrar en la corrua de “Pessimistes iŀlustrats” que tant es prodiguen  i que resulten tant profitosos  al pensament conservador.

Finalment sento que en la majoria de texts que llegeixo ( .si exceptuo  Judith Butler , Amelia Valcarcel, Celia Amoros i algunes altres)   hi falten tres coses que vaig expresar  intuïtivament en el meu bloc i reprodueixo a continuació. : .

Para aproximarnos a una mejor comprensión de la realidad....

 Reflexiones sobre ausencias en los análisis socio-políticos..

  Se me ocurre, ahora que estoy leyendo libros como el de Z. Bauman " En busca de la política" y otros por el estilo ( Tony Judt, Alain Tourraine, ), buscando un poco de luz en la oscuridad .que hay dos o tres enfoques que, en estos momentos, son absolutamente necesarios para comprender mejor lo que pasa.

1. Hay que contar con la psicología (se trate de la individual o grupal) e incorporar los elementos subjetivos, a veces íntimos, a veces de conducta,  que están siempre presentes y actúan constantemente. Y en cambio, esta parte de la realidad y esta disciplina que la estudia, no han tenido apenas cabida en las explicaciones ni en los razonamientos. Queda como algo residual, un pedazo,.un comentario... A menudo los análisis  han sido tan " macros" tan " estructurales" tan " económicos" que han dejado de lado una parte importante del hecho de que nos movemos en un terreno humano, que disponemos de instrumentos conceptuales  que nos permitirían comprender mejor

.
2. Que en estos ensayos, tan útiles, buenos y esclarecedores, casi nunca se trata  de la fuerza de lo que ya existe, de lo que sostiene la vida, del poder y la energía que hace que el mundo ande y se mantenga en pié a pesar de todo. No se da valor al esfuerzo constructivo o incluso resistente, que no se muy bien como se llama,

 .
3. Y finalmente falta la inclusión, en estos análisis, de la visión-a veces muy bien formulada, pero escasamente difundida ni priorizada- de las mujeres sabias y pensantes que también han analizado y analizan el mundo. Pero no tienen altavoces ni micrófonos. Pero hay una radicalidad, una distancia adecuada y nuevos conceptos que el pensamiento feminista aporta y que raramente son recogidos en este tipo de análisis y valoraciones globales.

Señalo estas tres ausencias que se me hacen presentes amedida que avanzo en mis lecturas exploradoras

........................................................................

Vet aqui, doncs la meva  proposta.

1.    Fonamental :  El malestar  de la cultura : S. Freud

2.     Mes actual :  Zygmunt Bumann: En busca de la política.  Fondo deCultura Económica. Mexico 2002.

3.    Tony Judt: Algo va mal. Taurrus Pensamiento. Octubre 2010

4.    Alain Touraine: Como salir del liberalismo. Paidós 2010.

5.    . Edgar Morin : La mente bien ordenada. Seix Barral.2010

6.    T. Todorov “ El miedo a los barbaros” Galaxia Gutemberg. Circulo de lectores-

7.    Sen, Amartya:  Identitat i violència. La Campana. Març del 2009.

8.    Josep  Ramoneda : Contra la indiferencia. Galaxia Gutemberg , 2010. Circulo de lectores.

Diumenge, 23 de gener del 2011..

.

Para aproximarnos a una mejor comrensión de la realidad....

 Reflexiones sobre ausencias en los analisis socio-políticos..

  Se me ocurre, ahora que estoy leyendo libros como el de Z. Bauman " En busca de la política" y otros por el estilo ( Tony Judt, Alain Tourraine, ) . buscando un poco de luz en la obscuridad ... que hay dos o tres enfoques que , en estos momentos, son absolutamente necesarios para comprender mejor lo que pasa :
1. hay que contar con la psicologia ( se trate de la individual o grupal) e incorporar los elementos subjetivos, a veces intimos , a veces de conducta,  que estàn siempre presentes y actuan constantemente. Y en cambio, esta parte de la realidad y esta disciplina que la estudia, no han tenido apenas cabida en las explicaciones ni en los razonamientos. Queda como algo residual, un pedazo,.un comentario... A menudo los análisis  han sido tan " macros" tan " estructurales" tan " economicos" que han dejado de lado una parte importante del hecho de que nos movemos en un terreno humano, que disponemos de instrumentos conceptuales  que nos permitirian comprender mejor.
2. Que en estos ensayos, tan utiles, buenos y esclarecedores, casi nunca se trata  de la fuerza de lo que ya existe, de lo que sostiene la vida, del poder y la anergia que hace que el mundo ande y se mantenga en piés a pesar de todo. No se da valor al esfuerzo constructivo o incluso resistente, que no se muy bien como se llama, pero esta ahi.
3. Y finalmente falta la inclusión , en estos analisis, de la visión-a veces muy bien formulada , pero escasamente difundida ni priorizada- de las muejeres sabias y pensantes que también han analizado y analizan el mundo. pero no tienen altavoces ni micrófonos. Pero hay una radicalidad, una distancia adecuada y nuevos conceptos que el pensamiento feminista aporta yque raramente son recogidos en este tipo de analisi y valoraciones globales.

Señalo estas tres ausencias que se me hacen presentes amedida que acvanzo en mis lecturas exploradoras


 Y va por ti, Luz, que me pides que escriba encastellano.