Pancartes, preguntes.

 La vida política  de Catalunya s’està accelerant els darrers  temps. .Es  produeixen manifestacions ciutadanes  que expressen  anhels i preocupacions diverses: unes, moltes, assenyalen el malestar per la progressiva destrucció d’institucions destinades a garantir  el benestar social i la igualtat d’oportunitats per a una ample majoria, de manera a garantir drets fonamentals a tota persona..., D’altres,  sobretot la de la Diada, agombolada darrera la gran pancarta  de la “Independencia” reclama no solament el dret a decidir, sinó canvis dràstic en la relació  amb l’Estat espanyol. Curiosament i per primer cop en els últims temps,  ningú  ha discutit el nombre d’assistents, com en un inèdit acord,  mentre que en totes les altres manifestacions la guerra de xifres resulta ser  el primer motiu de debat. . D’altre banda,  la resposta institucional, la del govern i la dels partits que el suporten,  ha estat  radicalment diferent en un i altre cas. Això fa pensar. Mentre les moltes manifestacions en pro dels  drets de les persones - a la sanitat, l’educació i la protecció als mes desvalguts, a un treball, a la cultura- no han   o han fet  bellugar ni un pam  el camí del  Govern,  les destinades a proposar una separació del estat espanyol, han  dut l’Executiu,  a moure’s, a saltar entusiasmat, a fer pròpia la pancarta, Una pancarta que diu molt. Però explica poc. Seductora  en la seva simplicitat, impactant en la seva contundència,  canalitza  sentiments, malestars de diversos ordres, expectatives, projectes…Però  també tapa  totes les vergonyes. I  amaga  la sordesa que les manifestacions  socials han rebut i reben com a resposta.  I,  a menys de que es cregui en l’existència de la màgia, darrera les pancartes que proposen la independència, resta una colla de preguntes que,  de moment.  no tenen resposta. No  ens expliquen, els  responsables institucionals que s’hi han sumat amb tanta decisió,  quina Catalunya independent volen.  Ni quin serà el procés, quin el camí, quines les dificultats, quin  el preu.   Hi haurà víctimes?  Jugarem a bons i dolents?  El procés ens fera millors persones, mes solidàries i dialogants o ens tornarà a tots plegats mes desconfiats envers els que no pensen com nosaltres?  Tendirem més a  donar sempre tota la culpa als altres? . Mes endavant,  com serà la nova Catalunya?  Serà dividida i  despietada? Quan siguem lliures, recolzarem l’escola publica? Tornarem a disposar d’una Sanitat decent i efectiva?. Atendrem als minusvàlids i als dependents com es mereixen? Donarem assistència als immigrats o bé, com alguns  que aguanten  pancartes, creurem que els que venen de fora no tenen els mateixos Drets  Humans que els d’aquí?  Son preguntes  pertinents sobre tot quan no s’escolta el clam dels  que defensen els drets humans socials, els que saben que la justícia social fa als països  mes igualitaris,  mes pròspers, mes cohesionats, mes inteŀligents. Països on  fa de mes  bon viure.  I no tracta d’això, la política?  Sí. Hi  ha pocs recursos econòmics. Però savis economistes diuen  que  hi ha maneres altres, moltes,  de distribuir els escassos recursos;  que  existeixen criteris i valors diferents per fer polítiques diferents. Quina Catalunya construirem si ara  acceptem destruir  bona  part del teixit social  que  ens ha fet créixer humanament?  Dues  paraules ben triades no poden substituir propostes polítiques explicites . Fora  bo que  la Catalunya  mantingués,  intacte  la seva enriquidora pluralitat cultural,  la seva creativa barreja  humana, la seva capacitat de diàleg.

A menys que, enlluernats per la brillantor de l’espectacle,  comencem a creure en un futur dibuixat  a cops de vareta màgica.

 . 

    El setembre congelat

El setembre,  aquest mes que amb les primeres pluges  ens retorna als  horaris ordenats, al xivarri dels primers dies d’escola...Aquest mes a  mig construir  entre  la Diada i la Mercé,  se’ns presenta, enguany,  com un mes “congelat” per dalt i “ardent”,  en plena combustió, per baix.  Mentre el discurs públic no fa altre cosa que parlar monotemàticament de deutes i  retallades  dins un discurs d’on ha desaparegut la política, la ciutadania es remou  inquieta,  sotmesa a amenaces hàbilment dosificades que  generen tanta por com indignació. Una indignació, però,  que no acaba de trobar el   camí  per incidir  directament en les decisions polítiques. Aquest es, sobretot, el mes del retorn dels infants i joves a les escoles. Que   disposaran de mes nens i menys mestres,   menys recursos i tutories,  menys beques de menjador (malgrat que  ens informen de que cada cop hi ha mes infants mal nodrits...)...  menys  llars d’infants i preus mes cars a les Universitats. Les conseqüències d’aquestes mesures, però,  no es limiten als nous obstacles per disposar d’una educació com la que ara ens cal mes que mai. Cada  acció de govern tramet, mes enllà de les mesures concretes, un  determinat missatge moral a la ciutadania. Malauradament prendre  consciencia d’aquest missatge i sospesar-ne les conseqüències presents i futures  no sembla formar part de  les preocupacions   ni ocupacions dels  seus autors. Decisions aparentment innocents   han fomentat sospites sobre l’honradesa dels mes desvalguts mitjançant meticuloses,  mesquines formes de control  sobre l’ús dels recursos emprats. Sospites que estigmatitzen  els coŀlectius mes febles mentre deixen en l’ombra, fora de tota sospita els grans responsables dels problemes.   En el mateix sentit,  l’actual  política social i educativa destrueix la creença en la justícia d’un sistema   que fa pagar als mes febles els disbarats comesos pels mes forts mentre va  corroint la confiança en la possibilitat d’una certa  millora  en la convivència  i en la integració social tant necessària en moments de crisi com l’actual. Perquè,  malgrat el llenguatge ornamental, s’està complint,  fil per randa, una ja  experimentada recepta per mantenir i augmentar  el poder econòmic i social dels que ja en disposen.  Consisteix, en primer lloc,  en dividir i separar la ciutadania, (els rics o benestants dels altres, i potser, entre d’altres,  també a les escoles als nens de les nenes...). Per, en segon  lloc,  aplicar  un etiquetatge  que  atribueix  característiques humanes  diferents  als diversos col.lectius. Sobre  aquesta base, es justifiquen  tant les diferencies de status social pels mèrits individuals, com  l’ús de recursos i  atenció publica diferents. Així,  el principi de igualtat, tant fonamental per la construcció d’una ciutadania  basada  en els Drets Humans no  interfereix en el manteniment i progrés dels pocs privilegiats: millor anar  esquinçant  el teixit social a trosset.  On no  hi ha igualtat no hi llibertat mes que per uns pocs

 Que fer, doncs? Ben perillosa es la distància existent   entre la manera congelada d’emprar els recursos públics  i l’ardent   malestar de la ciutadania. Com passar de la protesta a la construcció d’alternatives viables?

 Es possible que, tal com s’ha fet en altres èpoques,  haguem de refer una  certa vida comunitària, que  en l’àmbit concret de la educació comprometi mares, pares, mestres, alumnes,  associacions de veïns, professionals, entitats properes.... Es possible  construir, en l’espai concret d’un barri , sobre el terreny i  amb  mitjans  modestos formes de  diàleg, pactes i  aliances per aturar  les segregacions, facilitar la integració i   millorar, amb l’esforç conjunt,   aquest preciós instrument de ciutadania i  cohesió social que es la nostra Escola publica.

Mª Dolors Renau

Article que va apareixer fa  pocs dies a El Punt Avui.

La dignitat dels cossos       

  

El domini d’uns pocs  éssers humans  sobre   la majoria dels altres ha estat un tret persistent de la nostra història col.lectiva. Alhora  la revolta contra aquest domini  ha anat construint  la història de la dignitat humana i dels seus  drets, en  una  tensió col.lectiva que mai s’acaba. L’expressió mes contundent, del domini   s’ha expressat a traves de la possessió total dels cossos sota  mil formes variades: la aniquilació física, l’esclavatge,  les tortures disfressades  de religió o d’alts interessos polítics . Totes elles,  formes de disposar dels  cossos i dels  éssers humans que els habiten. L’ocupació  violenta i la resistència a la mateixa  s’expressen aquí i  avui en dia sota formes mes acurades perquè  hem delegat el dret a la violència en  allò  que anomenem “Estat” que utilitza els seus  “ cossos” i “forces de “ seguretat” per   emmanillar, tancar a les presons i  aïllen  als sense papers en centres per “ irregulars: També reprimeix a bastonades  els manifestants que  perden, sembla,  les bones maneres. Hi  ha, però,  formes  mes subtils per a desposseir els cossos de la seva dignitat, entesa com a llibertat per a disposar-ne com cregui convenient.    El  paper  de les ideologies conservadores es  aquí fonamental: es tracta d’insistir en que hi ha races superiors, que hi ha éssers humans que ho son una mica menys que els altres, que  les diferencies de color son sospitoses…Sense respirar molt temps aquestes idees viciades , podríem  comprendre  el Holocaust ?  Cal una llarga tasca enverinadora per desposseir simbòlicament d’humanitat plena a  aquell que volem  suprimir,  llençar al  mar o deixar que se les apanyi sense metge. El mercat coŀlabora amb entusiasme  en la tasca de controlar  cossos: no  es limita a pressionar amb imatges constants de belleses impossibles que indueixen a comprar   nous productes cosmètics, a operar-se per mantenir-se sempre joves , sinó que es nega  lo inevitable: el pas dels anys amb i la necessitat  humana de la cura  I malgrat que en el nostre país hi ha lleis  molt estrictes, en d’altres ben “ civilitzats” els mercats s’ocupen de llogar ventres de dones, com qui lloga un pis  per una temporadeta. Nosaltres, mes discrets,  tant sols estimulem la venda d’ òvuls, mentre en altres  parts del mon hi ha  un sucós mercat d’òrgans  de pobres

Hi ha, però, una excepció en aquesta regle que ens diu  que uns pocs rics exploten uns molts  pobres..Perquè ser  una dona,  pertànyer a  la  meitat de la ,humanitat significa viure en perill gaire be arreu del mon. Es en aquest terreny  on ens juguem els  Drets Humans de la meitat de la humanitat, sovint vulnerats per membres- inclús els mes desposseïts- de l’altre meitat. Es  senten emparats  per cultures que proclamen la  submissió femenina  des del naixement; que justifiquen el càstig  físic  i fins la mort per salvar l’honor familiar, que afavoreixen la compra de nenes,  que violen en temps de guerra i sovint de pau  bo i pensant  que  exerceixen un dret viril innat. Cultures que permeten la practica de l’ablació mentre  en d’altres  les obliguen a fer-se invisibles sota capes de roba espessa. Mentrestant, aquí i ara els nostres conservadors han recordat   amb  fruïció el gust   de  controlar el que succeeix dins del  cos de les dones.  No solament  pretenen obligar a demanar permís per interrompre un embaràs en els seus primers moments,  sinó que es possible que el deneguin, inclús quan aquest fet comporti molt sofriments

El cossos de les dones  s’han convertit en un camp de batalla on  es juga la dignitat humana i  els drets  fonamentals.  Recordem que  el nivell de submissió o de autonomia d’un  cos humà – en aquest cas de la meitat de la població-  es  clar indicador  del  nivell de llibertats i de dignitat assolits  per un poble.  I que, els   esforços en  pro d’aquesta dignitat   han jugat i juguen  un paper  decisiu en la  difícil  història dels moviments  d’alliberament  de la humanitat.

Mº Dolors Renau

Idees  extretes de la Conferencia Inaugural de la Universitat de la Pau, a Sant Cugat, ahir 14 de juny.

Diu Salvador Marti : no hi ha grans revolucions a America llatina, com en d'altres temps. Pero si, micro-revolucions, que van fent el seu cami- ( com per aquí? ) I penso jo: s'han n acabat les grans majuscules que han canviant el mon al preu d'enormes sofriments,  a base de tanta sang.  Les Majuscules que tant critica Simone Weil? Haurem d'aprendre a usar minuscules, llargues en el temps, persistents en els espais, des de baix a dalt? ...Interessant pensar en aquests termes, menys enlluernadors,  pero mes reals.....
Segona idea: potser en comptes de pensar en " desenvolupament" en els termes en que solem pensar-ho, o en "creixament" ( a quin preu?) estaria be pensar en termes de " bona vida" i que entenem per això. Segur que aqui hi entren les relacions humanes, la necessitat els uns dels altres, aprofitar millor la vida i la natura...cooperar i no competir i tants aspectes que han estat oblidats per la vida publica i el discurs dominant...Potser s'obren noves formes de contemplar les necessitats humanes... A veure si en sabem...

.

Este artículo sera publicado en la Revista de Educación Sin fronteras.

Que progreso? ,  ¿ Qué desarrollo?

 Son momentos de oscuridad,  para utilizar palabras de H. Arendt.   Tal vez  sean momentos de tránsito  hacia otro tipo de sociedad,  otra forma de producir, vivir y relacionarnos. Porque nada está escrito. Nada, a pesar de que los poderes varios que usan nuevas formas de dominio,  pretendan  convencernos de que existe una única vía para salir del atolladero que se acompaña de  un único pensamiento válido. Lo que vamos sabiendo es que paradójicamente la solidaridad entre los humanos que no logra implantarse por las buenas, se  esta imponiendo, por las malas.

Bajo el nombre de “globalización”, gracias a los  extraordinarios avances tecnológicos, no sólo fluyen de una punta a otra del mundo los capitales, las más sofisticadas formas de especulación económica, sino también sus consecuencias sobre la vida de los humanos, de tal manera que lo que ocurre en Londres o Singapur condiciona la cotidianidad de guatemaltecos, andaluces   y haitianos. Esta realidad está resquebrajando  la confianza en algunos “supuestos” casi “creencias”  del  discurso público  compartido; tanto al   axioma del “crecimento continuo” como al que suele acompañarle: el de “desarrollo”.  El “ crecimiento continuo”, motor ideológico de nuestro sistema económico esta mostrando no solo su imposibilidad existencial sino exhibiendo su capacidad destructiva:  no solo el “ consumo” como estimulo de la economía ha devorado la producción de bienes, sino que esta resultando “depredador” de la naturaleza mientras pervierte formas de relación y solidaridad social  fundamentales para la supervivencia y la “ buena  vida” ,  Por otra parte, el desarrollo humano , tal como esta siendo estudiado anualmente por el  PNUD ( Agencia para la Población de Naciones Unidas)  puede ir perdiendo los avances que tanto conceptual, como prácticamente  se estaban produciendo.   Porque si bien,  al principio,   se  medía el Índice de Desarrollo Humano  estrictamente en términos de  Producto Interior Bruto , otros factores han sido incorporados en su valoración,   tales como  tasas  de escolarización,  de empleo,  de igualdad hombre- mujer, de tal manera que el Informe Anual que abarca todos los países del globo, ha ido aproximándose a lo debe ser el “desarrollo Humano”, según los  principios inspiradores de las declaraciones sobre Derechos Humanos Fundamentales y universales. Los estudios han pasado de valoraciones  estrictamente cuantitativas, a otras cualitativas, mas acordes con los niveles de redistribución de bienes económicos y sociales..  Bienes que impulsan al reconocimiento de la dignidad de todo ser humano, más allá de su raza, sexo, condición o lugar de nacimiento. Principios que otorgan  el derecho a la igualdad de oportunidades,  a la libertad  y  facilitan el ejercicio de la ciudadanía. Es esta misma ciudadanía la que esta empezando a ser consciente de las nuevas formas de dominio, de la fragilidad de la política institucional, ante  nuevas forma de explotación.  Una ciudadanía que debe ser apoyada en el análisis de la realidad y en la confianza en su propio poder.  Hay que desoír las voces  que proclaman volver a “crecer” sin cambiar los parámetros anteriores.  No se trata de volver a los modelos destructivos que nos han conducido hasta aquí. Se trata  de desterrar el miedo al cambio  y empezar a repensar el progreso. Se trata de situar al ser humano en el centro de las actividades sociales y políticas para que  podamos desarrollarnos en libertad, en igualdad,  a fin de utilizar nuestros poderes y saberes para construir un mundo  que se enriquezca con las diferencias sin que estas sean motivo de inferioridad ni explotación, un mundo que aprenda a resolver los conflictos sin usar la violencia, que es la manifestación del dominio del más fuerte…

 ¿ Es este escrito una carta a los Reyes Magos?  Tal vez. Pero a estas alturas de nuestras historias sabemos  que no hay como una buena Utopía para pone en marcha procesos reales. Hacer de los seres humanos el objetivo de  cualquier empresa personal y colectiva, por modesta que sea, es empezar a transformar una realidad, la actual, que necesita de forma urgente ya experimentados nuevos comienzos.

Mº Dolors Renau i Manen   

Copio aqui un article que va ser publicat a la Revista de la Fundació Campalans i que a mi em va agradar molt escriure'l.  No he rebut mai cap comentari: ni ase ni bestia... Peró aixo passa molt

 Camus: el  poder clarificador del dubte.

……Cap causa, malgrat sigui innocent i justa, podrà separar-me de la meva mare, que es la causa mes important que conec  en aquest mon… ( Carnets)

...Aquesta especial vanitat del home que vol creure i fa veure  que aspira a la veritat quan, de fet,   el que demana al mon es amor( Carnets)  

Al gener de 1960, fa mes de cinquanta anys, va morir Albert Camus. Al llarg dels últims mesos d’aquest 2010,  s’ha escrit força sobre el seu llegat inteŀlectual i polític  i també sobre alguns dels seus mes rellevants aspectes personals. L’hem considerat clarivident perquè tant la complexitat del seu pensament com la seva actitud en front de la vida, s’escauen de forma especialment pertinent als tràngols que les esquerres  europees estem vivint en l’actualitat. No es per atzar que avui dia  ens ressonen  tant les seves paraules.  

En una època, la seva.  de grans convulsions socials i polítiques, Albert Camus  es va esforçar en assolir un difícil equilibri entre una sensibilitat molt receptiva a les condicions de vida, a les experiències que li varen tocar en sort i que mai va voler abandonar  i   el modus de pensar tant racional propi de la cultura francesa. Camus va créixer i educar-se en un barri humil d’una  “ Colònia”, Alger, lluny dels  centres de decisió política, d’allò que l’atenyia en quan als assumptes col.lectius. A  partir d’un moment donat va convertir-se en un  atent observador, des de la perifèria, dels esdeveniments que canviaren de forma dramàtica la faç d’Europa.  Va experimentar, tot al llarg de la seva vida,   contradictòries vivències de identitats i conflictes de pertinença. En moments determinants, tant en la colònia com després, a la Metròpoli. va prendre i expressar postures complexes que no encaixaven massa amb les de l’avantguarda inteŀlectual  de l’època. Inicialment,  bo i participant  de les inquietuds  dels pensadors marxistes va objectar, dubtar   de forma persistent, gaire bé obcecada, de les grans, contundents respostes globals monolítiques que en aquells moments nodrien  d’ortodòxia el pensament d’ esquerres. Ell  va ser capaç d’assenyalar la fragilitat  de les sòlides construccions polítiques i ideològiques expressant dubtes, contradiccions i referencies a un sistema de pensament complex i segurament mes “ existencial “ que el dels que en foren, més endavant  “titulars” d’aquest corrent. No es estrany que el seu pensament molestes profundament als pensadors públicament reconeguts, ja que  els seus dubtes i recances , que resultaren tant creatives,  no naixien de objeccions estrictament racionals i fàcilment discutibles, sinó que  venien  d’una persistent fidelitat a les seves arrels vitals, a les experiències viscudes, als afectes inqüestionables  que tant bé descriu a  la seva i inacabada darrera obra “El primer home”.  Però aquesta incòmode fidelitat,  s’ havia  expressat   ja, esmicolada,  en moltes anotacions dels interessants Carnets on deixa anar , de forma directa, ( -a l’estil en que  es solen expressar dia a dia els pensaments abans  de ser sistematitzats)  les mateixes inquietuds que poc a poc   aniran conformant una visió diferent, radical i alternativa del que era lo correcte des del punt de vista de l’ esquerra en aquells anys.

Com tantes persones pensadores, el relat li ha estat favorable. El seu reconeixement no li ha arribat en tant que filòsof, sinó en tant que escriptor, narrador, i dramaturg. Carregat de filosofia. O potser com ens diu  Bernard –Henry Levi [1] es tracta d’un filòsof atípic, que  escriu narracions, sobre tot a través dels seus personatges sotmesos a contradiccions i condicions atzaroses. D’aquí la seva actualitat, la seva modernitat. I el reconeixement de que es un dels nostres en aquesta època de tantes incerteses i pors

 Camus va estar, a partir d’un determinat moment,   inteŀlectualment molt sol. El discurs públic  de l’esquerra  no l’acompanyà mes que uns pocs anys.  Però malgrat els malentesos i la desconfiança que despertava la seva  heterodòxia,  ell  va anar construint  el seu propi discurs tant en la narrativa i la dramatúrgia  com en els treballs de caire periodístics que publica a Combat. En els seus Carnets s’expressen , dia a dia tots el dubtes i vivències d’aquells moments creatius i ingovernables.  No troba aixopluc inteŀlectual  entre els seus. El discurs iŀlustrat  de les certeses sobre el progrés constant, la confiança en la raó, la referencia a les “condicions objectives” com a explicacions totals de la complexitat de les conductes humanes, no abasten, no satisfan les seves incerteses i inquietuds.  Camus possiblement sentia, en els moments de progressiu allunyament  envers les tesis oficials de l’esquerra,  la incomoditat del orfe, tant propera al del “ marginal”. Es molt possible que la imatge de la mare illetrada, pràcticament muda ( així la representa en el seu llibre,  fos o no real...) l’hagi mantingut receptiu a diverses  formes de viure i sentir, amatent  als marginats  als que intenta comprendre  tal i com ho fa en el relat L’Estranger, atent al pes de la subjectivitat intransferible, al del atzar ,  i al de la fragilitat humana en front del medi

Ha calgut que les grans certeses  de tot tipus deixessin de ser-ho; que els grans mites del progrés constant i futur mostressin les seves fuites.  Hem  conegut millor la  barbàrie de la nostra Europa civilitzada i racional, l’enorme catàstrofe de la Segona Guerra mundial; . ha calgut encara la caiguda del Mur, la desfeta de la Unió Soviètica, els avenços constant dels neo.liberalisme, la fragilitat creixent de les solucions socialdemòcrates, els riscos creixents  a les democràcies enfront dels poders ocults dels mercats..... per a que tornéssim els ulls envers el seu pensament,  com qui torna al punt de partida buscant referents. Hem reconegut la seva riquesa i el seu potencial explicatiu. Hem rellegit els seus treballs i re-conegut moltes de les nocions que empra i els camins que obre. Perquè els conceptes, les eines d’anàlisi, no es deriven mai d’elles mateixes, en una reproducció progressiva i harmoniosa . Mes aviat es el pes de les transformacions del complex mon de les relacions socials, econòmiques i culturals, dels esdeveniments col.lectius, el que ens  obliga  a cercar nous estris d’anàlisi  per  apropar-nos a una realitat incomprensible  amb els instruments conceptuals anteriors.

Hem obert el pensament a  la pluralitat de “ Subjectes històrics “ capaços de transformar la realitat i orientar-la  cap e progrés humà. Hem qüestionat la pròpia noció de progrés tant sovint lligada a la comptabilitat de  la riquesa econòmica;  sabem com ens marca  la vida quotidiana; parlem del valor de la empatia, la com-passió com elements fonamental de la vida  i la cohesió social i estem atorgant-li  un cert status polític; sabem de la necessitat de la cura i parlem amb mes llibertat d’aspectes dels éssers humans i les seves conductes que mai abans haurien format part  de les agendes polítiques. Allà on havia tant sols un ésser humà “ racional” hem començat a veure també un ser “ “vulnerable”; on hi havia una realitat completament sòlida , hem començat a veure-la en termes líquids[2], termes de fluxos. Xifres i  estadístiques se’ns queden curtes per explicar les  vides complexes de les persones. Els més  lúcids escolten les veus diferents dels marginats, perquè des dels marges  s’ analitza la realitat amb una mirada. diferent i es veuen  aspectes diferents dels que es veuen des del  centre.  Des dels marges que, en un símil, podem comparar amb la Colonia que contempla sovint perplexa, de lluny,  la “metròpoli”,  la seu  del poder. Hem tornat a Camus  perquè ha intentat  construir un relat que englobi l’experiència personal, individual en un panorama ampli d’ esdeveniments col.lectius. I perquè l ha fugit de les grans explicacions en lletres majúscules, de les Grans paraules, com ens diu Simone Weil[3]   que com un mur, silencien qualsevol experiència  vital amb tota la seva càrrega de sentiments i sofriment.

Aquesta tasca que ell  carrega en solitari, sobre les seves espatlles i que està a l'arrel  de la seva enorme creativitat, queda  metafòricament expressada en la frase que encapçala aquest escrit i fa referencia a la seva mare,.

.Per la mateixa època neix o, millor, reneix i s’enforteix el feminisme de la igualtat, que , amb el temps obrirà un ampli espai on tenen cabuda moltes de les idees que nodreixen el discurs de  Camus. . Mentre Camus’ s’allunya progressivament del pensament de Sartre i dels marxistes mes ortodoxes Simone de Beauvoir, la seva companya. està construint els fonaments del que ha esdevingut el “Feminisme de la Igualtat”, Escriu el seu decisiu “ El segon sexe”[4]que encara avui es referent del feminisme modern.  Es el  de Simone de Beauvoir  un estudi  nou, sòlid, fonamentat en un gran rigor  històric  dins la mes estricta racionalitat que vitalitza tot el pensament  i l’acció feminista. Gràcies a la força d’aquest moviment  s’han qüestionat moltes certeses; s’ha transformat , sinó del tot, sí en bona part- el  que ha estat entès   com a Ésser Humà. Gràcies als feminismes hem anat atribuint importància col.lectiva, política, a dos tipus de qüestions. A les relacionades amb el  desenvolupament  universal dels Drets Humans, es a dir:   els Drets Humans que, en primer lloc han de garantir els de la meitat de la població, les dones, amb totes  les seves conseqüències.  I a fer “ humanes”  del tot, aquelles qüestions que  havien estat amagades darrera l’àmbit de lo “ privat” ( la importància- i inclús ara el cost econòmic  de la cura, dels temps disponibles, el paper dels afectes en les decisions  vitals, el valor de la quotidianitat, de la proximitat humana i sobre tot, l’escàndol de la violència masclista) Totes aquestes qüestions no circulaven  en el moment històric en que Camus escrivia ni  mentre  Simone de  Beauvoir escrivia també la seva gran proposta innovadora i creativa, Però, en certa forma,  el treball de Simone de Beauvoir i el dels feminismes que va engendrar  varen  obrir espais actuals de  discurs públic i cultural on  potser haurien  anat trobant cabuda moltes de les qüestions que tensaven el mestís i plural pensament de Camus. 

2. Hi ha en la obra de Camus  un segon aspecte que ens interpella de forma especial.  Es tracte d’un gran dubte que el porta a qüestionar-se i a qüestionar  el que s’entén per Home( baró) , el ésser  humà masculí.

 Mes enllà del que s’expressa  en les obres de teatre o en les novelles , el lloc on apareixen les seves preguntes més incisives sobre què  es ser un home, es troba en els seus Carnets i en el seu  treball darrer:  El Primer Home.  Es aquesta una reflexió oberta sobre la virilitat; la masculinitat que- com una ferida que no cicatritza i l’acompanya al llarg dels anys, es font de vida inteŀlectual-     La  violència, la pròpia i la dels altres, juga un paper central en la definició de la virilitat en tant que qüestionament o recolzament del que s’ ha d’entendre per home,. De vegades com a suport, tret d’identificació d’una virilitat que es construeix gràcies a ella. Vet aquí un exemple clar d’aquest qüestionament [5] Tolba i les baralles.

... Jo no soc dolent, però sí  que tinc un caràcter viu. Salto d’un costat a l’altre. L’altre m’ha dit “ baixa del tramvia si ets un home”. Jo l’hi he dit: “ Va, queda’t tranquil..” i ell m’ha contestat: “Tu no ets un home”... Aleshores jo he baixat  i li he dit. “ Prou, ja n’hi ha prou o et deixaré fet un nyap”  “ Un  nyap de què? .. I aleshores jo li propinat un cop. I ell ha caigut a terra. Jo anava a ajudar.lo a alçar-se . Aleshores ell m’ha donat cops des de terra. Aleshores jo li de propinat un bon cop de genolls i dos cops de puny. Ell tenia la cara plena de sang. I jo li he preguntat: Ja en tens prou? I ell ,ha dir. “ si”

 La provocació radical que un home pot fer a un altre  es aquesta: tu no ets un home si... Ser  un home requereix, vist des d’aquest codi, una demostració de violència tant  momentània com arbitrària.  Es l’altre i els altres iguals els que atorguen el reconeixement de la seva categoria masculina, sempre momentània  sempre  amb un aire de inestabilitat, sempre haver-se de fer  i refer en un contracta no dit que Celia Amorós anomena els pactes patriarcals.. [6] Però en  d’altres ocasions  la virilitat rau justament en la seva capacitat de controlar una  violència que li es pròpia. En tot cas, la relació conflictiva amb la violència té el mateix pes en el seu discurs- que la construcció d’ una identitat masculina, mai acabada de consolidar.

La mateixa violència, sempre present, construeix al home si ell es capaç de controlar-la; el control garanteix a l’home la seva dignitat. Aquest aspecte es fa palès en el següent  paràgraf del Primer Home, quan descriu una escena  de guerra  al Marroc.

Cormery i Levesque havien  de rellevar el sentinella  al peu d’un congost ......havia estat degollat i dins la boca hi tenia el seu sexe tumefacte...

..Cormery  va dir que els que havien fet allò, no eren homes. Levesque  , reflexionant , va respondre que, el seu parer , aquesta era la manera com havien de respondre els homes, ja que ells estaven a la seva terra i  feien servir qualsevol mètode per defensar-la.  Però Cormery  va insistir.

-        Potser. Però està mal fet. Un home no fa això.

Levesque  va dir que per ells, en determinades circumstàncies , un home ha de poder  permetre’s tot ( i destruir-ho tot...). Va ser aleshores  quan Cormery va cridar com empès per un excés de bogeria .

-        No. Un home es content. Això es ser un home  i si no...Després es va calmar una mica i va dir  amb veu sorda-  Jo, soc pobre, surto d’un orfenat , em posen aquest uniforme, em porten a la guerra...Pero jo em continc.

-        Hi ha francesos que no es contenen..

-        Aleshores ells tampoc son homes..

 I repentinament  cridà :

- Raça immunda . Quina raça!... Tots, tots... I va entrar a la seva tenda,, pàŀlid com un mort...

La violència es per ell també una eina de construcció  i de resistència personal

... Aquesta presencia de mi mateix en mi mateix... el meu esforç es dur-la fins al final. De mantenir-la  en totes les facetes de la meva vida malgrat el seu preo en soledat que se’m fa tant difícil de suportar. No he de cedir: tot està aquí. No consentir, no trair. Tota la meva violència  m’hi ajuda i allà on ella em porta es troba  amb l’amor i amb ell la passió furiosa de viure que dona sentit als meus dies...

I en un altre paràgraf, renega d’ aquesta presencia constant mentre prioritza l’ acció . Diu: ...

Error de la psicologia del detall...dels homes que es busquen, que s’analitzen La psicologia es acció, no reflexió sobre un mateix. Un es va determinant al llarg de la vida. Conèixer-se perfectament es morir.

Vet aquí alguns exemples, extrets de diversos texts del autor i que corresponen a diferents moments de la seva atzarosa vida, en la que el dubte, la contradicció no s’ escatima. Per això ens resulta tant proper i tant modern quan fa referència a les seves arrels i el que es encara mes interessant quan  posa en qüestió la seva condició de baró, home que es va construint.

Potser la seva gran força, la seva veracitat que tant  te a veure amb la crisi de la virilitat clàssica carregada de poder i violència neix de la seva voluntat de no separar afectes i ment, raó i sentiments , arrels vitals i projecció política.. Es, en aquest aspecte, molt proper a l’experiència femenina actual. Es  capaç d’ identificar-se amb persones que es troben immerses en realitats que no controlen, es  nega a dividir-se  a trossets, la raó per aquí, els sentiments, amagats per allà om correspon a l’educació iŀlustrada clàssica i les clàssiques polítiques misògines,  en una aventura personal, individual incòmode que  troba la seva millor expressió en la narrativa, lloc on el subjecte concret en el aquí i ara es produeix i es realitza.  On els sentiments i les seves arrels hi han d’ésser presents  si es vol que els lectors o lectores puguin simpatitzar, identificar-se amb els personatges.

L’home Camus modern  ens pot ajudar a desbrossar un camí ple de dificultats per aquells que refusen identitats patriarcals imposades, pels qui es pregunten i pels que rebutgen la violència com a senyal d’ identitat del home nou que, sortosament, ja està arribant. I que viuen la crisi  actual de la política  com un senyal, entre d’altres de la necessitat de construir ciutadania arrelada al quotidià i a lo personal, bo i dignificant, donant valor al discurs col.lectiu.

Mº Dolors Renau.      Novembre 2010

---

[1] Bernard Henry- Levy : “Los dos siglos de Camus” a El Pais, 9-1 2010

[2] Baumann, Sygmunt. “ La sociedad líquida “

[3]  Weil Simone: “ Escrits sobre la Guerra”. Alzira. Edicions Bromera

[4]  Per a una introduccio   senzilla i clara del treball de Simone de Beauvoir, veheo “ Em  sento estafada “  de Araceli Bruch a

[5]  El primer Home, p.151.

[6]  Amoros, Celia .  en “Violencia y Sociedad patriarcal” . Ed. Pablo Iglesias. 1990.

Miraré d'escriure mes llargament sobre aquesta relacio tant estreta que hi ha entre lo col.lectiu i lo personal. Una experiencia constant, i la majora de les vegades que transcorrer en silenci, però que revifa , sobre tot, quan  es produiex un fet significatiu( per les persones per a les que la politica es important): la sensació, sentiment de plenitut de satisfacció, d'harmonia que , en un moment donat, es produiex quan les conviccions mes fondes, personals, els valors etics que -d'una o altre manera omplen la vida intima- , troben un reflexe clar en les pancartes al carrer, els slogans, quan en veu alta es pronuncien les paraules que conformen el nostre vocabulari politic intim. ;paruales com llibertat, igualtat, fraternitat, sumades a laicitat, ciutadania,...no sols es mostren en els retols, sino que es criden pels altaveus, estructuren una campanya i recolzen unes eleccions. Allò que ha estat  durant anys amagat , com una pedra inmovible en el fons de la intimitat, ressona a l'exterior, es fa social, es compartit .  Es dignifica al sortir de lo privat i vure's com un bé public que pot guiar les accions col.lectives. De  la mateixa manera que ens omple de tristesa, de setiment de pèrdua, quan es silencien o ataquenaquests valors i ens anem retraient, com animals amagats a les nostres irreductubles intimats, a les rstnces interiors...de la mateixa manera que sentimcreixer la distànciaentre el relat oficil i el nostre,aixi en d'altres moments, sentim  una momentanea armonia amb l'exterior. S'ajunten elements que han estat separats. I es aquesta  una mena de felicitat personal i col.lectiva, que un cop viscuda una vegada , no s'esborra i es pot  tornar a repetir... Tot aixo amb motiu de la victoia de Hollande i d'haver sentit el seu discurs.

Robinson Crusoe i les disfresses del poder.

 “ Tot el que succeïa era real perquè passava en l’espai públic: no hi havia res de misteriós o secret. I , malgrat tot no fou visible  i no era gens fàcil  de percebre…perquè fins el mateix moment en que la  catàstrofe  va caure sobre tothom, va estar amagada, no per les realitst . sino per l’eficiencia del discurs, del llenguatje ambiguo de gaire be totes les repesentacions  oficials que, en  enginyoses explicacions  feien desaparèixer els fets desagradables i la legitima preocupació”  H. Arendt, en el pròleg  de “ Homes en temps d’obscuritat” a l’any 1968. 

Cap acció de govern, a menys que sigui imposada per la força bruta,  es viable sense el  discurs corresponent. Avui correm  el risc de creure’ns  aquell que,  per  tal  d’apaivagar una ciutadania espantada, se’ns mostra tant ben  disfressat que pot arribar no solament a camuflar  la realitat sinó a fer-la  invisible.   El primer i  mes insistent  dels missatges es el que ens repeteix que les mesures que s’estan prenent son les úniques possibles respostes a  esdeveniments fatals i incontrolables  d’origen gaire bé desconegut, Sobre  l’escenari, la representació d’aquesta fatalitat ens arriba disfressada de frases empàtiques que  exhibeixen  una constant i  “dolorosa comprensió” del sacrifici; sacrificis que, , al seu torn, com ens diu A. Grijelmo,  apareixen  camuflats sota  una delicada, preciosa  capa de eufemismes i   pacificadores metàfores trufades de tecnicismes. Per acabar d’amansir-nos tracten també de dir-nos  que la responsabilitat  dels problemes i solucions recau sobre la mateixa ciutadania, que en el fons del fons, la culpa es nostre: hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem demanat masses crèdits... Aquesta, però, es la versió  “light” del discurs. Perqué cada cop mes, com un núvol tòxic i sense cap escrúpol ètic, es va assenyalant, els “ abusos” dels “aprofitats” que , curiosament, una mirada  fixa i severíssima identifica com a  receptors de rendes mínimes, aturats, desnonats  o “ dependents”. Els  mes desvalguts, serien, des d’aquesta òptica,  causants de problemes comuns  i els  responsables  de les seves pròpies desgràcies. No ens ha d’estranyar. Aquest repartiment de culpes, aquesta desviació de  responsabilitats cap als mes   vulnerables s’escau perfectament amb la ideologia que ha fomentat l’ individualisme i la competència com a motor del que  s’ha entès per  “progrés”  Si el benestar d’una persona no  depèn d’altre cosa que  del propi esforç i vàlua, i si els recursos comuns serveixen tant sols per limitar la llibertat,   s’ha d’ acceptar la responsabilitat personal  pel fet de ser pobre o vulnerable.  Responsables únics del nostre benestar, seriem tots una nova versió  de Robinson Crusoe , exclusivament   dependents de la nostra habilitat per sobreviure en  illes desertes, separades,  lluny de cap forma  d’espais comunitari i de responsabilitats col.lectives.... El discurs disfressat pretén amagar les actuals formes de domini, bo i   fomentant la creença en la inutilitat de qualsevol alternativa, mentre descarreguen en els desvalguts la culpa  de  la pròpia dissort. D’aquí a la depressió individual greu hi ha tant sols una passa. Però la realitat desborda el discurs, es filtra i es mostra  per totes les escletxes de la vida quotidiana. Cada cop son mes les persones indignades i propositives. Ens cal. Perquè si  aquests despietats discursos s’enforteixen, alguns col.lectius esdevindran  els bucs expiatoris del malestar  social. . I no hi haurà prou professionals de la Salut Mental en el mon per alleujar tanta malaltia social  convertida  en  malaltia individual.  

Mº Dolors Renau.

Fa una setmana varen començar les Jornades sobre Coeducació, organitzades per FETE UGT  sota  el titol " Aprendre a estimar a l'escola ". Ha estat una alenada de aire fresc que amb tabtes idees i antusiasme, ens han donat energies per a seguir. Hem explorat el valor dels sentiments com a estructuradors de la personalitat, el valor de l'amistat com a protecció contra la violencia i sobre tot,el valor de la coeducacio, ( diferent de l'escolaritzacio mixta)  per perprar els infants a ser ciutadans solidaris, respectuosos i justos. Mes de cent mestres, tallers i debats de primera. Un gust.  Les conclusions penjen al meu facebook  i a Educando en igualdad FETE UGT. Evidentment defensem l'Escola Publica, ara tant  atacada.

Vet aqui que jo creia que viure molts anys, una llarga vida, era quelcom desitjable. I que uns dels  avenços de la Ciencia es manifestava en vides mes llargues..... I a viure'ls de forma mes plena, mes activa. I resulta que no. Que el Fons Monetari clama ,en veu alta, que hi haura problemes l'any 2050... ( `per cert, des de quan els savis economistes  fan previsisons tant a llarg plaç?...) I si les fan ( com pot ser que errin tant, com per no endevinar el que està succent ara???) .. Em tenen escandalitzada.  Cada dia una mica mes...Aviat no es podra ni voler viure uns quans anys mes. Tant sols ho podran fer els rics.... Ja fa temps que aquests calculs, em treuen de polleguera... Si els fan, perquè no fomenten la natalitat? Perqué no milloren la vida de la gent, de les sones? Per qué no monten mes llars d'infants ? Per qué els homes no aprenen a compartir? Per qué  no sáfavoreix l'acces al treball?  Per qué  les dones es puguin realitzar  mentre son mares i els homes  fan de pares? Per qué no faciliten la vida educativa i sanitária? La cura ?
En comptes d'aixo , aquests calculs que es fan en forma de " projeccions objectives" els porten a retallar, limitar prestacions i serveis de tot ordre que afecten la maternitat, la criança, l'educacació i la cura, el treball i en defintiva , fan mes dificil viure. Es que  aviat sera una vergonya arribar a vell? Aixo s'esta convertint amb el mon al revés.

M'envien un article que val la pena copiar.

Mort voluntària i testimonial a Grècia

Publicat el 9 abril 2012 per La Lamentable

Nombrosos ciutadans grecs porten flors a l'indret de la plaça Sintagma on el farmacèutic jubilat es va suïcidar

Josep Clusa
Psiquiatre

9-4-2012 (0:25)
El suïcidi públic del pensionista grec de 77 anys, afectat per una forma greu de càncer, una neoplàsia de pròstata, segons una primera informació, segurament interessada, recollida en un periòdic, constitueix una forma tràgica de testimoniar el destí al qual sembla conduir-nos la gran crisi-fallida del nostre model social. El suïcidi, la mort voluntària avançada, s’ofereix en aquest cas com un acte que vol donar significat i dramatitzar un patiment, una desmoralització, un desconcert, una por i indignació viscudes a nivell individual i col·lectiu.

I la mort, i molt més quan es tracta d’un suïcidi, acostuma a mobilitzar complexos i contagiosos sentiments de culpabilitat. Sentiments que poden arribar a ser tan punyents que tendeixen a ser externalitats i projectats en els demés. Circumstància que coneixen molt bé, i pateixen conflictivament, els que han de prendre cura dels malalts terminals en les unitats de cures pal·liatives.

Arran del suïcidi del pensionista grec he tornat a reflexionar sobre la tendència culpabilitzadora de la ciutadania atiada des de representants polítics governamentals: “tothom ha estirat més el braç que la màniga; tothom va llançar-se a demanar hipoteques; la gent va al metge i li demana medicaments i al més petit símptoma acudeix a les urgències hospitalàries…”. Ignorant, a part de la incitació a hipotecar-se, la progressiva medicalització de la salut potenciada des de la indústria farmacèutica; fins al punt, exemplificat a través de l’aparador televisiu de medicaments, que s’ha arribat a parlar d’una “construcció industrial de malalties”. El cas és no planteixar-se les qüestions estructurals del nostre model social, greument afectat per la fallida de la política consumista i des reguladora causant d’un morbós creixement desvitalitzant i desmoralitzador, d’una mena de creixement neoplàsic a nivell social. Seria aquesta la raó de fer al·lusió indirectament , en alguna de les notes de premsa, a un càncer que hipotèticament patiria i constituiria la motivació del suïcidi del nostre pensionista?.

Les notícies sobre un increment de suïcidis a França per motius vinculats a les exigències d’una elevació de la productivitat difícil d’acomplir, associades al temor a l’acomiadament ; l’increment de suïcidis a Grècia (i a España?), amb la culminació del recent suïcidi del pensionista grec de 77 anys, es produeixen en el curs d’unes dades epidemiològiques alarmants (anteriors fins i tot a l’esclat de la crisi-fallida, que les han fet més greus) pel que es refereix a la previsió d’afectació de trastorns psiquiàtrics per part de la població europea. I així la UE en el seu Llibre Verd sobre la salut mental reconeix que :

> un de cada quatre ciutadans pateix alguna malaltia mental que pot conduir al suïcidi, font d’un número progressivament elevat de morts, també en els adolescents;

> les malalties mentals causen importants pèrdues i càrregues als sistemes econòmics, socials, educatius, penals i judicials;

> persisteixen la estigmatització, la discriminació i la manca de respecte pels drets humans i la dignitat de les persones amb alteracions o discapacitats psíquiques, la qual cosa posa molt en qüestió valors europeus fonamentals;

> en el 2020 els trastorns mentals suposaran la causa més freqüent de la càrrega de discapacitat a Europa per davant de les malalties cardiovasculars i del càncer. S’estima que el seu cost econòmic correspon entre el 3 i el 4% del PNB. Aquestes xifres probablement s’incrementaran en el futur.

El suïcidi del pensionista grec, el seu missatge guardat a la butxaca del seu pantaló (en el qual no fa cap referència al patiment d’un càncer), transmet un crit de desesperació que hauria de donar vida a una reacció esperançada i combativa a la recerca d’aquell altre món possible que esbandís “l’espectre que recorre Europa…”.