Copio aqui un article que va ser publicat a la Revista de la Fundació Campalans i que a mi em va agradar molt escriure'l. No he rebut mai cap comentari: ni ase ni bestia... Peró aixo passa molt
Camus: el
poder clarificador del dubte.
……Cap causa, malgrat sigui
innocent i justa, podrà separar-me de la meva mare, que es la causa mes
important que conec en aquest mon… (
Carnets)
...Aquesta especial vanitat del
home que vol creure i fa veure que
aspira a la veritat quan, de fet, el
que demana al mon es amor( Carnets)
Al gener de 1960, fa mes de cinquanta anys, va morir Albert
Camus. Al llarg dels últims mesos d’aquest 2010, s’ha escrit força sobre el seu llegat inteŀlectual
i polític i també sobre alguns dels seus
mes rellevants aspectes personals. L’hem considerat clarivident perquè tant la
complexitat del seu pensament com la seva actitud en front de la vida,
s’escauen de forma especialment pertinent als tràngols que les esquerres europees estem vivint en l’actualitat. No es
per atzar que avui dia ens ressonen tant les seves paraules.
En una època, la seva. de grans
convulsions socials i polítiques, Albert Camus
es va esforçar en assolir un difícil equilibri entre una sensibilitat
molt receptiva a les condicions de vida, a les experiències que li varen tocar
en sort i que mai va voler abandonar i el
modus de pensar tant racional propi de la cultura francesa. Camus va créixer i
educar-se en un barri humil d’una “ Colònia”, Alger, lluny dels centres de decisió política, d’allò que
l’atenyia en quan als assumptes col.lectius. A partir d’un moment donat va convertir-se en un
atent observador, des de la perifèria,
dels esdeveniments que canviaren de forma dramàtica la faç d’Europa. Va experimentar, tot al llarg de la seva vida,
contradictòries
vivències de identitats i conflictes de pertinença. En moments determinants,
tant en la colònia com després, a la Metròpoli. va prendre i expressar postures complexes
que no encaixaven massa amb les de l’avantguarda inteŀlectual de l’època. Inicialment, bo i participant de les inquietuds dels pensadors marxistes va objectar, dubtar de forma persistent, gaire bé obcecada, de
les grans, contundents respostes globals monolítiques que en aquells moments nodrien
d’ortodòxia el pensament d’ esquerres.
Ell va ser capaç d’assenyalar la
fragilitat de les sòlides construccions polítiques
i ideològiques expressant dubtes, contradiccions i referencies a un sistema de pensament
complex i segurament mes “ existencial “ que el dels que en foren, més endavant
“titulars” d’aquest corrent. No es
estrany que el seu pensament molestes profundament als pensadors públicament
reconeguts, ja que els seus dubtes i recances
, que resultaren tant creatives, no naixien
de objeccions estrictament racionals i fàcilment discutibles, sinó que venien
d’una persistent fidelitat a les seves arrels vitals, a les experiències
viscudes, als afectes inqüestionables
que tant bé descriu a la seva i
inacabada darrera obra “El primer home”.
Però aquesta incòmode fidelitat, s’ havia expressat
ja, esmicolada, en moltes anotacions
dels interessants Carnets on deixa
anar , de forma directa, ( -a l’estil en que es solen expressar dia a dia els pensaments
abans de ser sistematitzats) les mateixes inquietuds que poc a poc aniran conformant una visió diferent,
radical i alternativa del que era lo correcte des del punt de vista de l’
esquerra en aquells anys.
Com tantes persones pensadores, el relat li ha estat favorable. El seu
reconeixement no li ha arribat en tant que filòsof, sinó en tant que escriptor,
narrador, i dramaturg. Carregat de filosofia. O potser com ens diu Bernard –Henry Levi [1]
es tracta d’un filòsof atípic, que
escriu narracions, sobre tot a través dels seus personatges sotmesos a
contradiccions i condicions atzaroses. D’aquí la seva actualitat, la seva
modernitat. I el reconeixement de que es un dels nostres en aquesta època de
tantes incerteses i pors
Camus va estar, a partir d’un
determinat moment, inteŀlectualment molt sol. El discurs públic de l’esquerra no l’acompanyà mes que uns pocs anys. Però malgrat els malentesos i la desconfiança
que despertava la seva heterodòxia, ell va
anar construint el seu propi discurs
tant en la narrativa i la dramatúrgia com en els treballs de caire periodístics que
publica a Combat. En els seus Carnets
s’expressen , dia a dia tots el dubtes i vivències d’aquells moments creatius i
ingovernables. No troba aixopluc inteŀlectual
entre els seus. El discurs iŀlustrat de les certeses sobre el progrés constant, la
confiança en la raó, la referencia a les “condicions objectives” com a explicacions
totals de la complexitat de les conductes humanes, no abasten, no satisfan les
seves incerteses i inquietuds. Camus possiblement
sentia, en els moments de progressiu allunyament envers les tesis oficials de l’esquerra, la incomoditat del orfe, tant propera al del “
marginal”. Es molt possible que la imatge de la mare illetrada, pràcticament
muda ( així la representa en el seu llibre, fos o no real...) l’hagi mantingut receptiu a
diverses formes de viure i sentir, amatent als marginats
als que intenta comprendre tal i com
ho fa en el relat L’Estranger, atent
al pes de la subjectivitat intransferible, al del atzar , i al de la fragilitat humana en front del medi
Ha calgut que les grans certeses
de tot tipus deixessin de ser-ho; que els grans mites del progrés
constant i futur mostressin les seves fuites.
Hem conegut millor la barbàrie de la nostra Europa civilitzada i
racional, l’enorme catàstrofe de la Segona
Guerra mundial; . ha calgut encara la caiguda del Mur, la
desfeta de la Unió Soviètica,
els avenços constant dels neo.liberalisme, la fragilitat creixent de les
solucions socialdemòcrates, els riscos creixents a les democràcies enfront dels poders ocults
dels mercats..... per a que tornéssim els ulls envers el seu pensament, com qui torna al punt de partida buscant
referents. Hem reconegut la seva riquesa i el seu potencial explicatiu. Hem
rellegit els seus treballs i re-conegut moltes de les nocions que empra i els
camins que obre. Perquè els conceptes, les eines d’anàlisi, no es deriven mai
d’elles mateixes, en una reproducció progressiva i harmoniosa . Mes aviat es el
pes de les transformacions del complex mon de les relacions socials,
econòmiques i culturals, dels esdeveniments col.lectius, el que ens obliga a cercar nous estris d’anàlisi per
apropar-nos a una realitat incomprensible amb els instruments conceptuals anteriors.
Hem obert el pensament a la
pluralitat de “ Subjectes històrics “
capaços de transformar la realitat i orientar-la cap e progrés humà. Hem qüestionat la pròpia noció
de progrés tant sovint lligada a la
comptabilitat de la riquesa econòmica; sabem com ens marca la vida quotidiana; parlem del valor de la
empatia, la com-passió com elements fonamental de la vida i la cohesió social i estem atorgant-li un cert status polític; sabem de la necessitat
de la cura i parlem amb mes llibertat d’aspectes dels éssers humans i les seves
conductes que mai abans haurien format part
de les agendes polítiques. Allà on havia tant sols un ésser humà “ racional” hem començat a veure també
un ser “ “vulnerable”; on hi havia
una realitat completament sòlida , hem començat a veure-la en termes líquids[2],
termes de fluxos. Xifres i estadístiques
se’ns queden curtes per explicar les vides complexes de les persones. Els més lúcids escolten les veus diferents dels
marginats, perquè des dels marges s’
analitza la realitat amb una mirada. diferent i es veuen aspectes diferents dels que es veuen des del centre. Des dels marges que, en un símil, podem
comparar amb la Colonia
que contempla sovint perplexa, de lluny, la “metròpoli”, la seu
del poder. Hem tornat a Camus perquè
ha intentat construir un relat que
englobi l’experiència personal, individual en un panorama ampli d’
esdeveniments col.lectius. I perquè l ha fugit de les grans explicacions en
lletres majúscules, de les Grans paraules, com ens diu Simone Weil[3] que com un mur, silencien qualsevol
experiència vital amb tota la seva
càrrega de sentiments i sofriment.
Aquesta tasca que ell carrega en
solitari, sobre les seves espatlles i que està a l'arrel de la seva enorme creativitat, queda metafòricament expressada en la frase que
encapçala aquest escrit i fa referencia a la seva mare,.
.Per la mateixa època neix o, millor, reneix i s’enforteix el feminisme
de la igualtat, que , amb el temps obrirà un ampli espai on tenen cabuda moltes
de les idees que nodreixen el discurs de
Camus. . Mentre Camus’ s’allunya progressivament del pensament de Sartre
i dels marxistes mes ortodoxes Simone de Beauvoir, la seva companya. està
construint els fonaments del que ha esdevingut el “Feminisme de la Igualtat”, Escriu el seu
decisiu “ El segon sexe”[4]que
encara avui es referent del feminisme modern. Es el
de Simone de Beauvoir un estudi nou, sòlid, fonamentat en un gran rigor històric
dins la mes estricta racionalitat que vitalitza tot el pensament i l’acció feminista. Gràcies a la força d’aquest
moviment s’han qüestionat moltes
certeses; s’ha transformat , sinó del tot, sí en bona part- el que ha estat entès com a Ésser
Humà. Gràcies als feminismes hem anat atribuint importància col.lectiva,
política, a dos tipus de qüestions. A les relacionades amb el desenvolupament universal dels Drets Humans, es a dir: els Drets Humans que, en primer lloc han de
garantir els de la meitat de la població, les dones, amb totes les seves conseqüències. I a fer “ humanes” del tot, aquelles qüestions que havien estat amagades darrera l’àmbit de lo “
privat” ( la importància- i inclús ara el cost econòmic de la cura, dels temps disponibles, el paper dels
afectes en les decisions vitals, el
valor de la quotidianitat, de la proximitat humana i sobre tot, l’escàndol de
la violència masclista) Totes aquestes qüestions no circulaven en el moment històric en que Camus escrivia ni
mentre Simone de
Beauvoir escrivia també la seva gran proposta innovadora i creativa,
Però, en certa forma, el treball de
Simone de Beauvoir i el dels feminismes que va engendrar varen
obrir espais actuals de discurs
públic i cultural on potser haurien anat trobant cabuda moltes de les qüestions
que tensaven el mestís i plural pensament de Camus.
2. Hi ha en la obra de Camus un
segon aspecte que ens interpella de forma especial. Es tracte d’un gran dubte que el porta a qüestionar-se
i a qüestionar el que s’entén per Home(
baró) , el ésser humà masculí.
Mes enllà del que
s’expressa en les obres de teatre o en
les novelles , el lloc on apareixen les seves preguntes més incisives sobre què
es ser un home, es troba en els seus
Carnets i en el seu treball darrer: El Primer
Home. Es aquesta una reflexió oberta
sobre la virilitat; la masculinitat que- com una ferida que no cicatritza i
l’acompanya al llarg dels anys, es font de vida inteŀlectual- La violència, la pròpia i la dels altres, juga
un paper central en la definició de la virilitat en tant que qüestionament o
recolzament del que s’ ha d’entendre per home,.
De vegades com a suport, tret d’identificació d’una virilitat que es construeix
gràcies a ella. Vet aquí un exemple clar d’aquest qüestionament [5] Tolba i les baralles.
... Jo no soc dolent, però
sí que tinc un caràcter viu. Salto d’un
costat a l’altre. L’altre m’ha dit “ baixa del tramvia si ets un home”. Jo l’hi
he dit: “ Va, queda’t tranquil..” i ell m’ha contestat: “Tu no ets un home”...
Aleshores jo he baixat i li he dit. “
Prou, ja n’hi ha prou o et deixaré fet un nyap”
“ Un nyap de què? .. I aleshores
jo li propinat un cop. I ell ha caigut a terra. Jo anava a ajudar.lo a alçar-se
. Aleshores ell m’ha donat cops des de terra. Aleshores jo li de propinat un
bon cop de genolls i dos cops de puny. Ell tenia la cara plena de sang. I jo li
he preguntat: Ja en tens prou? I ell ,ha dir. “ si”
La provocació radical que un
home pot fer a un altre es aquesta: tu no ets un home si... Ser un home requereix, vist des d’aquest codi,
una demostració de violència tant momentània
com arbitrària. Es l’altre i els altres
iguals els que atorguen el reconeixement de la seva categoria masculina, sempre
momentània sempre amb un aire de inestabilitat, sempre haver-se
de fer i refer en un contracta no dit
que Celia Amorós anomena els pactes patriarcals.. [6]
Però en d’altres ocasions la virilitat rau justament en la seva
capacitat de controlar una violència que
li es pròpia. En tot cas, la relació conflictiva amb la violència té el mateix
pes en el seu discurs- que la construcció d’ una identitat masculina, mai
acabada de consolidar.
La mateixa violència, sempre present, construeix al home si ell es
capaç de controlar-la; el control garanteix a l’home la seva dignitat. Aquest
aspecte es fa palès en el següent paràgraf del Primer Home, quan descriu una escena de guerra
al Marroc.
Cormery i Levesque havien de rellevar el sentinella al peu d’un congost ......havia estat
degollat i dins la boca hi tenia el seu sexe tumefacte...
..Cormery va dir que els que havien fet allò, no eren
homes. Levesque , reflexionant , va
respondre que, el seu parer , aquesta era la manera com havien de respondre els
homes, ja que ells estaven a la seva terra i feien servir qualsevol mètode per
defensar-la. Però Cormery va insistir.
-
Potser. Però està mal fet. Un
home no fa això.
Levesque va dir que per ells, en determinades circumstàncies
, un home ha de poder permetre’s tot ( i
destruir-ho tot...). Va ser aleshores
quan Cormery va cridar com empès per un excés de bogeria .
-
No. Un home es content. Això es
ser un home i si no...Després es va
calmar una mica i va dir amb veu
sorda- Jo, soc pobre, surto d’un orfenat
, em posen aquest uniforme, em porten a la guerra...Pero jo em continc.
-
Hi ha francesos que no es
contenen..
-
Aleshores ells tampoc son
homes..
I repentinament cridà :
-
Raça immunda . Quina raça!... Tots, tots... I va entrar a la seva tenda,, pàŀlid
com un mort...
La violència es per ell també una eina de construcció i de resistència personal
... Aquesta presencia de mi
mateix en mi mateix... el meu esforç es dur-la fins al final. De
mantenir-la en totes les facetes de la
meva vida malgrat el seu preo en soledat que se’m fa tant difícil de suportar.
No he de cedir: tot està aquí. No consentir, no trair. Tota la meva
violència m’hi ajuda i allà on ella em
porta es troba amb l’amor i amb ell la
passió furiosa de viure que dona sentit als meus dies...
I en un altre paràgraf, renega d’ aquesta presencia constant mentre
prioritza l’ acció . Diu: ...
Error de la psicologia del
detall...dels homes que es busquen, que s’analitzen La psicologia es acció, no
reflexió sobre un mateix. Un es va determinant al llarg de la vida. Conèixer-se
perfectament es morir.
Vet aquí alguns exemples, extrets de diversos texts del autor i que
corresponen a diferents moments de la seva atzarosa vida, en la que el dubte,
la contradicció no s’ escatima. Per això ens resulta tant proper i tant modern quan
fa referència a les seves arrels i el que es encara mes interessant quan posa en qüestió la seva condició de baró,
home que es va construint.
Potser la seva gran força, la seva veracitat que tant te a veure amb la crisi de la virilitat
clàssica carregada de poder i violència neix de la seva voluntat de no separar
afectes i ment, raó i sentiments , arrels
vitals i projecció política.. Es, en aquest aspecte, molt proper a
l’experiència femenina actual. Es capaç
d’ identificar-se amb persones que es troben immerses en realitats que no
controlen, es nega a dividir-se a trossets, la raó per aquí, els sentiments,
amagats per allà om correspon a l’educació iŀlustrada clàssica i les clàssiques
polítiques misògines, en una aventura
personal, individual incòmode que troba
la seva millor expressió en la narrativa, lloc on el subjecte concret en el
aquí i ara es produeix i es realitza. On
els sentiments i les seves arrels hi han d’ésser presents si es vol que els lectors o lectores puguin
simpatitzar, identificar-se amb els personatges.
L’home Camus modern ens pot
ajudar a desbrossar un camí ple de dificultats per aquells que refusen
identitats patriarcals imposades, pels qui es pregunten i pels que rebutgen la
violència com a senyal d’ identitat del home nou que, sortosament, ja està
arribant. I que viuen la crisi actual de
la política com un senyal, entre
d’altres de la necessitat de construir ciutadania arrelada al quotidià i a lo
personal, bo i dignificant, donant valor al discurs col.lectiu.
Mº Dolors Renau. Novembre
2010
[1] Bernard Henry- Levy : “Los dos siglos de Camus” a El Pais, 9-1 2010
[2] Baumann, Sygmunt. “ La sociedad líquida “
[3] Weil Simone: “ Escrits sobre la Guerra”. Alzira. Edicions
Bromera
[4] Per a una introduccio senzilla i clara del treball de Simone de
Beauvoir, veheo “ Em sento estafada
“ de Araceli Bruch a
No hay comentarios:
Publicar un comentario