Que es digui el mon.
Que es digui l’ona brivant de les pedres.
la força i la gravitat de la terra,
el giravolt dels astres.
I el mur fosc del límit de l’univers
on la llum topa i s’hi apaga

Que es digui el temps.
El seu batec i la seva fondària.
quan entre els dits del mati i el fi de la tarda
es desgasta com la sorra a la platja
i es renova com un primer crit.

Que es digui l’aigua del torrent
l’ arbre i l’herba i el cargol
i la rosella i el piular d’ocells petits de matinada

Que es digui el secret mes humit dels cossos.-
Que hi peti la llum de la paraula i els despulli
dient-nos allò que mai ens han dit.

Que les paraules vagin dient el mon
i pastin un tros mes ample d’ anima. nostre

La meva mare creia en deu
i no estimava els cossos.

La meva filla creu en l’esperit
i n'estima uns quants i el seu

Cossos, deu i esperit
han navegat sota ponts anònims
els meus confosos torrents,
tempestes, mars i rius.


Sant Cugat, 19 novbre 2017

Una trituradora a la cuina.

Uns quants varen posar en marxa una trituradora, esmicoladora que tallava i encara talla molt finet. L'han anat instal·lant, peça per peça, ben llustrosa i polida, amb colors brillants i estels guia cap al futur.
Primer va triturar, amb altres ingredients i espècies afegides,  Convergència i Unió, després va escapçar un bon tros del Psc que es sempre molt sensible , després Iniciativa , desprès els Comuns.  Tant sols ha deixat sencers els dos aliments mes durs i resistents. Seguint el seu camí va fer a miques les Lleis comunes, , les Institucions catalanes, el Parlament fins arribar als Ajuntaments . I mentre, des de els responsables de la Gran Màquina estaven distrets , no escoltaven el soroll, no veien res o deien que tot plegat era tant sols música celestial d’uns quants arreplegats. .
Però la trituradora seguia fent la seva feina en la vida de la gent. Ha triturat , amistats , familia, converses.... de forma obsessiva, sense parar. Potser per por, desorientació i incredulitat , com una addicció hem anat seguint tots la seva feina i els ensurts i alegries de bona part de la ciutadania.  I quan la Gran Maquina ha volgut intervenir resulta que ho ha fet passejant, com en una processo,  el Sant Cristo Gros, a cops de basto i de presó i ha deixat molta gent molt disgustada. . I la Gran Maquina ha dit que manava ella. I la trituradora,  molt enfadada , ha començat a trinxar als mateixos que l'havien posat en marxa i cada un ha fet el que bonament podia fer en aquest cas: marxar, quedar.se, arrepentir.se, dient que havien fet servir la trituradora sense prou oli ni prou ben assentada en la seva base com per aguantar la sotragada.


I molta gent s'ha quedat bocabadada, desconcertada al veure tanta carn de bona qualitat, tant ben cuita i ben alimentada feta a miques, a punt de convertir.se en croquetes ( barrejant diversos elements que en principi no lliguen) o mandonguilles...
I ara estem aquí, a la cuina . Intentant treure algun aliment comestible del que queda després de que s'hagi triturat gaire be tot lo triturable.
I vist lo vist uns quants que , amb basarda, la veiem moure's sense bons tècnics de control o enginyers capaços , ens preguntem si no hi havia una altre manera de cuinar , encara que fos mes a poc a poc, amb el foc menys abrandat per poder  convidar  a taula als que volguessin, mai obligant .  I servir un menjar bo per tothom, sense presses i  fer-ho , amb estovalles compartides i ben planxades.
II vet aquí que hem de veure com ho fem ara per re-enganxar, soldar , totes les miques i destrosses d'aquesta trituradora que com un tsunami, sua endut tantes cases, amistats, institucions per davant. Es el que ens caldrà fer ara durant una bona temporada.


Millor no emprar trituradores a la cuina política.  Fan  de molt mal manegar, sinó ho fa una persona  o persones molt expertes.. I no se sap fins on arriben

Sant Cugat 14 de novembre 17.

Aquest escrit es de fa un any. Han passat moltes coses. A veure si comencem a reparar. 

11 / novembre / 2016 ·

A favor de la política
Enviat per Maria Dolors Renau el dv., 11/11/2016 - 08:00
Aquest últims dies, sembla que no es parli d’altra cosa. Amb més o menys seny –més menys que més– es parla en els bars, en els taxis, per la ràdio i la tele del que està succeint en aquest assumpte del nou govern a Espanya. El que més em sobta no és que se’n parli; això pot ser un bon senyal, sinó en el com, en el to pujat que s’empra arreu i que es fa més palès en els mitjans de comunicació social i en el mateix Congrés dels Diputats. Com si darrerament anéssim perdent els modus que tant necessaris són arreu, i més en política. Fa la impressió que tothom pot agredir, insultar i, sobretot, establir una diferencia clara entre els meus i els altres, que solen correspondre als bons i dolents de les mes clàssiques pel·lícules de pistolers.

Sé de la duresa de la vida política tal com la practiquem. No és un terreny propici a la amabilitat, a la capacitat de comprensió, malgrat els bons moments que compartir tasques comunes i uns certs principis comporta. Però, mes enllà de les ambicions personals, dels interessos grossos que tots sabem que intenten controlar tot el que és controlable, crec en la necessitat i en la dignitat de la tasca política. Com a fita, la política es planteja els assumptes col·lectius. I com a eines, empra la paraula, el diàleg, el debat de diverses propostes, l’única manera d’evitar respostes violentes i destructives. I no veig per què s'ha d'adjudicar als polítics, com a persones, altres dolenteries, defectes i males intencions que les que animen les conductes de molts homes i dones tinguin o no tinguin poder, sigui en una associació de veïns, en la universitat, en un club de futbol o en un negoci familiar.
Es fàcil i comprensible el desprestigi polític. Massa casos escandalosos de corrupció, de trencament de les regles de joc, de profits il·lícits que com una pluja constant, cauen sobre nosaltres dia si dia també. Però aquest fet que està demanant noves lleis, aplicació rigorosa de les mateixes i una vigilància constant no invalida ni la funció política ni a la majoria els seus representants. La majoria amb conductes ètiques inqüestionables. Hauríem, a més, de saber diferenciar el que son postures diverses enfront de les qüestions comunes i, per tant, discutibles i respectables, de les conductes reprovables. I no generalitzar les desqualificacions globals ni els insults.
Com sovint s’ha dit, la situació política i social arreu és complexa perquè el món està canviant acceleradament i es fa complex. Si es mira des d'aquesta alçada, les conductes lesives personals han de ser reprovades, evidentment. Però la generalització de les desqualificacions constants no solament no és justa amb la realitat sinó que actuen com un verí que pot acabar per ofegar la nostra vida comuna i les institucions que la representen.
Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

 Dijous  9 de novembre 2017

 Noves preguntes.

L'espectacle d'ahir es nou: potser correspon a allo  de " "controlar el territori? 

 Que vol dir això d' imposar que no es poden agafar trens, ni circular ni desplaçar.se?

 Es bo que la " gent" prengui el carrer sense control, s'installi a les vies de tren o a les carreteres? . Pero, sobretot, i aixo es el mes sorprenent: on paren els drets dels ciutadans a qui s'els imposa la inmovilitat forçada ? No fa una mica de por aquesta nova manera que interromp, per la força- ,diem.ho tot - anar a treballar si un vol bellugar.se? On paren , en aqueta situacio, els drets humans fonamenals com el de desplaçar.se i anar on vulgui?

De que es tracta ? Jo veig tant sols una nova manera d'imposar. Que es diferent a manifesta.se. Perque no es lliure...

I un risc de resoldre al carrer -  no se be com acabara- , allo que s'ha de resoldre en la negociacio i la politica. Ens diem i amb tota rao que els tribunals i la justicia no han de resoldre els problemes politics.-. De la mateixa manera el carrer i les limitacions imposades a la ciutadania tampoc poden resoldre els probemes politics. O molts pensen que si? I quina democrácia , doncs, es aquesta ?

Protestem tant com calgui pels empresonaments desproporcionats, injustos...com es vulgui. Pero no permetem que en nom d'aixo es vulnerin els drets dels ciutadans que ahir no varen poder fer les coses mes normals del mon: com agafar un trena o circular per la carretera..

Es que , repeteixo, aixo va de " quan pitjor, millor"I no puc de cap manera , estahi d'acord. Lo " pitjor" sovint no fa millorar. I , sovint, es de deificil reparacio...I no es traca de mes drets humans i mes llibertats?

I per acabar, com pot ser que a TV3 no apareixi ningu  realment emprenyat o molest, sino que tots mstren una "comprensio " dubtosa? . Comedia. Por a quedar malament?  O es que en aquest pais nostre, ha baixat JOB  i ens ha alliçonat i amorosit a tots ? 

A que juguem? 

Ara mateix ·

Preguntes i mes preguntes
Una primera i senzilla pregunta, que pot semblar tonta, innocent:
Tant malament hem viscut a Catalunya els darrers temps per que ens calgués la DUI i el 155 , i els empresonats i els malestars de tanta gent?
I una segona: no hi havia altre manera, encara que fos mes lenta, pacient i politica de defensar el que una part dels catalans creuen just i uns altres no?
, Calia tant malestar? Bo i sabent qui son els que governen ara a l Estat?, Aquesta es la tercera.
Contestem,sincerament, val la pena ? O es millor buscar altres camins i tornar a conviure sense martirs, empobriments, enfrontaments verbals i divisions socials ?
Fet el recompte, val la pena ? Per qué? Viurem millor ? Hi haura menys atur? Mes i millor serveis publlics per tothom? Mes igualtat i drets per tothom ?O pagaran , com sempre, els mes debils?
Estem en la bona via? l'anrhl O potser n'hem d'anar buscant una altre o altres vistos els resultas ? ..
I finalment: quin paper ha jugat en tota l'explosio social i l'anhel d'independencia , el malestar social de les retallades anteriors, les males solucions als problemes socials i potser la corrupcio? Molts sentiments ferits i malmesos i desesperançats , no han trobat també una forma de reivindicar.se, de prendre forma
sota l'estelada?
Proposo: començar per recomposar relacions, des de les petites a les grans. Activament trucar les amistats que s'han quedat pel cami, omplir de paraules els silencis llargs en les families. Desar banderes.. I tornar a seure junts, bo i demanant que tornin a casa tots, tots els que han marxat.
.
Cada un de nosaltres ho pot fer en el su àmbit.
I el poltics , que treballin millor, per unir i no per separar: partits, ajuntaments, grups d'amics en una proces triturador d'unitats que no s'atura
Per que ens estant separant tant? A qui interessa desfer el nostre païs? Preguntes i mes preguntes en una tarda de tardor trist.