Xarxes? Si, però..

En un dels actes, d’aquesta anòmala campanya que arrossega feixugament el greu pes de tot  el que ens ha passat els darrers mesos i el que encara esta passant, un orador va dir quelcom que val la pena recordar: avui en dia, la campanya de veritat ja no es fa en els mítings es fa en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials. I aquesta  encertada frase fa pensar en la petita, minúscula si es vol, part de responsabilitat personal que tots tenim en el moment d’emprar les xarxes socials. Sigui twitter, facebook, wasaps , mails o el que sigui, des de fa ja uns quants mesos   - aquests que ens pesen com lloses, tant col·lectiva com  personalment-   les xarxes s’han convertit en protagonistes. Responsables de  contactes i des-contactes, de proclames, mentides i veritats, de noticies i fabulacions, de records actualitzats del passat i de pronòstics catastrofistes que alerten i arriben a fer por a uns i altres. Però el que  amoïna mes es la lleugeresa amb que gent assenyada ( i potser tots plegats) ajudem i fen circular  informacions , comentaris de tot tipus. No sembla que tinguem prou consciencia de que – en un sentit o altre- estem col·laborant a  la confusió, i la desconfiança- Com si no fóssim responsables  de la nostra veu. Potser no diríem o reproduirem lo mateix en veu alta, donant la cara, potser  es massa fàcil fer “ clic”? , potser confiem massa en el que ens arriba, sobre tot si esta d’acord amb el que pensem i sentim?  Potser no som prou conscients que   contribuïm a difondre alguna falsedat? Hem pensat en que es una responsabilitat personal també això de produir o reproduir missatges, imatges...? Malauradament sabem ara ja que hi ha molts experts en crear falsedats, mentides, exageracions, confusions... Es veu que a molts els interessa. I es aquí quan  penso que es bo prendre algunes mesures abans de produir o reproduir missatges.

Cada un de nosaltres es responsables del que fa i diu. I es per  això  que  faig tres propostes per aquells que  volen exercir la seva ciutadania de forma ètica-

En primer lloc: cal evitar insultar o menystenir.  Fonamental. Oi que això no ho faríem, en principi, davant la persona concreta a qui li dirigim l’insult ?

En segon lloc, cal  aturar.se a conèixer l’origen de la noticia o el missatge i la seva actualitat. Sovint es donen com a actuals noticies de fa anys, maquillades i posades al dia.

 En tercer lloc, pels que pensem que la política esta necessitada de diàleg, paraules i respecte, pensar i decidir si una comunicació determinada ajuda o no a construir política en el seu sentit mes noble. Si ajuda a dialogar o   es fa servir com un roc mes que va a la cara de l’altre;  si col·labora a construir o a destruir. Si va aixecant murs i crispació entre la ciutadania o si be obra camins per  a poder solucionar una situació tant complex i difícil  com la que estem vivint.

I si no , sempre queda una solució:: esborrar.se i escoltar Bach o Mozart.

Mª Dolors Renau

Potser hem de començar a pensar , cada un o una de nosaltres i col.lectivament qué fer en les xarxes socals, en els wasaps, en el face, i twits i mails etc. Perque resulta que rebo comunicacions sovint esfereidores sobre el futur, sobre trampes possibles en les eleccions, simplificacions que semblen mentides. I alguns insults que ningu gosaria dir.me a la cara.
I jo em pregunto: quan rebem un missatge, que fem? tendim a trametre'l si esta d'acord amb com pensem, sense calibrar si es veritat o no? No en fem cas? Esborrem la persona de la nostra llista? Males solucions totes
Ens cal fer.nos càrrec,individual, personal i eticament d'allo que trametem. Com fem amb la nostr paraula dita, verbal. I per aixo hem de valorar : primer si es una informacio veridica, actual i objectiva. I segon , si creiem que col.labora a solucionar problemes de convivència, si afavoreix el dialeg , construiex ponts, o mes aviat enverina l'ambient, augmenta la tensio i esta destinada a i construir l'enemic.
Molta bona gent tramet el que rep sense adornar.se que fa ma
escampant- perdeu la paraula- merda.
La veritat s'ha de saber. I tolerar encaras que no ens plagui. Pero en aquests moments aixo sembla poc important ficats com estem en un cumul deetrategies passionals.

Com que jo vull dialeg, politica de suma de denominadors comuns i no d'enfrontments innecesaris i destructius , voldria aturar aquest corrent que s'ens enport a tots.

Què en sabia jo, Mare, del sacseig del terra
del tremolor dels mobles, de l’aire espessit de pols,
dels xisclants camins de trons i bombes
pels carrers del barri?

Trenta set, trenta vuit, trenta nou:
al racó mes resclosit de casa , quatre infants
amb ulls i orelles cobertes de braços i plors.

Jo no en sabia res , Mare.

Ho vaig aprendre al buscar-te, assedegada .
en el pou gelat i quiet dels teus ulls grisos
Al buscar .te en llavis prims de ratlla pinçada,
i en les mans fredes sense cap escalfor de tacte..

Aquell arrelat dolor negre, de nafra enquistada
t’havia devorat, a poc a poc, tota l’anima

I jo , que en sabia de tot això, Mare?

Que es digui el mon.
Que es digui l’ona brivant de les pedres.
la força i la gravitat de la terra,
el giravolt dels astres.
I el mur fosc del límit de l’univers
on la llum topa i s’hi apaga

Que es digui el temps.
El seu batec i la seva fondària.
quan entre els dits del mati i el fi de la tarda
es desgasta com la sorra a la platja
i es renova com un primer crit.

Que es digui l’aigua del torrent
l’ arbre i l’herba i el cargol
i la rosella i el piular d’ocells petits de matinada

Que es digui el secret mes humit dels cossos.-
Que hi peti la llum de la paraula i els despulli
dient-nos allò que mai ens han dit.

Que les paraules vagin dient el mon
i pastin un tros mes ample d’ anima. nostre

La meva mare creia en deu
i no estimava els cossos.

La meva filla creu en l’esperit
i n'estima uns quants i el seu

Cossos, deu i esperit
han navegat sota ponts anònims
els meus confosos torrents,
tempestes, mars i rius.


Sant Cugat, 19 novbre 2017

Una trituradora a la cuina.

Uns quants varen posar en marxa una trituradora, esmicoladora que tallava i encara talla molt finet. L'han anat instal·lant, peça per peça, ben llustrosa i polida, amb colors brillants i estels guia cap al futur.
Primer va triturar, amb altres ingredients i espècies afegides,  Convergència i Unió, després va escapçar un bon tros del Psc que es sempre molt sensible , després Iniciativa , desprès els Comuns.  Tant sols ha deixat sencers els dos aliments mes durs i resistents. Seguint el seu camí va fer a miques les Lleis comunes, , les Institucions catalanes, el Parlament fins arribar als Ajuntaments . I mentre, des de els responsables de la Gran Màquina estaven distrets , no escoltaven el soroll, no veien res o deien que tot plegat era tant sols música celestial d’uns quants arreplegats. .
Però la trituradora seguia fent la seva feina en la vida de la gent. Ha triturat , amistats , familia, converses.... de forma obsessiva, sense parar. Potser per por, desorientació i incredulitat , com una addicció hem anat seguint tots la seva feina i els ensurts i alegries de bona part de la ciutadania.  I quan la Gran Maquina ha volgut intervenir resulta que ho ha fet passejant, com en una processo,  el Sant Cristo Gros, a cops de basto i de presó i ha deixat molta gent molt disgustada. . I la Gran Maquina ha dit que manava ella. I la trituradora,  molt enfadada , ha començat a trinxar als mateixos que l'havien posat en marxa i cada un ha fet el que bonament podia fer en aquest cas: marxar, quedar.se, arrepentir.se, dient que havien fet servir la trituradora sense prou oli ni prou ben assentada en la seva base com per aguantar la sotragada.


I molta gent s'ha quedat bocabadada, desconcertada al veure tanta carn de bona qualitat, tant ben cuita i ben alimentada feta a miques, a punt de convertir.se en croquetes ( barrejant diversos elements que en principi no lliguen) o mandonguilles...
I ara estem aquí, a la cuina . Intentant treure algun aliment comestible del que queda després de que s'hagi triturat gaire be tot lo triturable.
I vist lo vist uns quants que , amb basarda, la veiem moure's sense bons tècnics de control o enginyers capaços , ens preguntem si no hi havia una altre manera de cuinar , encara que fos mes a poc a poc, amb el foc menys abrandat per poder  convidar  a taula als que volguessin, mai obligant .  I servir un menjar bo per tothom, sense presses i  fer-ho , amb estovalles compartides i ben planxades.
II vet aquí que hem de veure com ho fem ara per re-enganxar, soldar , totes les miques i destrosses d'aquesta trituradora que com un tsunami, sua endut tantes cases, amistats, institucions per davant. Es el que ens caldrà fer ara durant una bona temporada.


Millor no emprar trituradores a la cuina política.  Fan  de molt mal manegar, sinó ho fa una persona  o persones molt expertes.. I no se sap fins on arriben

Sant Cugat 14 de novembre 17.

Aquest escrit es de fa un any. Han passat moltes coses. A veure si comencem a reparar. 

11 / novembre / 2016 ·

A favor de la política
Enviat per Maria Dolors Renau el dv., 11/11/2016 - 08:00
Aquest últims dies, sembla que no es parli d’altra cosa. Amb més o menys seny –més menys que més– es parla en els bars, en els taxis, per la ràdio i la tele del que està succeint en aquest assumpte del nou govern a Espanya. El que més em sobta no és que se’n parli; això pot ser un bon senyal, sinó en el com, en el to pujat que s’empra arreu i que es fa més palès en els mitjans de comunicació social i en el mateix Congrés dels Diputats. Com si darrerament anéssim perdent els modus que tant necessaris són arreu, i més en política. Fa la impressió que tothom pot agredir, insultar i, sobretot, establir una diferencia clara entre els meus i els altres, que solen correspondre als bons i dolents de les mes clàssiques pel·lícules de pistolers.

Sé de la duresa de la vida política tal com la practiquem. No és un terreny propici a la amabilitat, a la capacitat de comprensió, malgrat els bons moments que compartir tasques comunes i uns certs principis comporta. Però, mes enllà de les ambicions personals, dels interessos grossos que tots sabem que intenten controlar tot el que és controlable, crec en la necessitat i en la dignitat de la tasca política. Com a fita, la política es planteja els assumptes col·lectius. I com a eines, empra la paraula, el diàleg, el debat de diverses propostes, l’única manera d’evitar respostes violentes i destructives. I no veig per què s'ha d'adjudicar als polítics, com a persones, altres dolenteries, defectes i males intencions que les que animen les conductes de molts homes i dones tinguin o no tinguin poder, sigui en una associació de veïns, en la universitat, en un club de futbol o en un negoci familiar.
Es fàcil i comprensible el desprestigi polític. Massa casos escandalosos de corrupció, de trencament de les regles de joc, de profits il·lícits que com una pluja constant, cauen sobre nosaltres dia si dia també. Però aquest fet que està demanant noves lleis, aplicació rigorosa de les mateixes i una vigilància constant no invalida ni la funció política ni a la majoria els seus representants. La majoria amb conductes ètiques inqüestionables. Hauríem, a més, de saber diferenciar el que son postures diverses enfront de les qüestions comunes i, per tant, discutibles i respectables, de les conductes reprovables. I no generalitzar les desqualificacions globals ni els insults.
Com sovint s’ha dit, la situació política i social arreu és complexa perquè el món està canviant acceleradament i es fa complex. Si es mira des d'aquesta alçada, les conductes lesives personals han de ser reprovades, evidentment. Però la generalització de les desqualificacions constants no solament no és justa amb la realitat sinó que actuen com un verí que pot acabar per ofegar la nostra vida comuna i les institucions que la representen.
Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

 Dijous  9 de novembre 2017

 Noves preguntes.

L'espectacle d'ahir es nou: potser correspon a allo  de " "controlar el territori? 

 Que vol dir això d' imposar que no es poden agafar trens, ni circular ni desplaçar.se?

 Es bo que la " gent" prengui el carrer sense control, s'installi a les vies de tren o a les carreteres? . Pero, sobretot, i aixo es el mes sorprenent: on paren els drets dels ciutadans a qui s'els imposa la inmovilitat forçada ? No fa una mica de por aquesta nova manera que interromp, per la força- ,diem.ho tot - anar a treballar si un vol bellugar.se? On paren , en aqueta situacio, els drets humans fonamenals com el de desplaçar.se i anar on vulgui?

De que es tracta ? Jo veig tant sols una nova manera d'imposar. Que es diferent a manifesta.se. Perque no es lliure...

I un risc de resoldre al carrer -  no se be com acabara- , allo que s'ha de resoldre en la negociacio i la politica. Ens diem i amb tota rao que els tribunals i la justicia no han de resoldre els problemes politics.-. De la mateixa manera el carrer i les limitacions imposades a la ciutadania tampoc poden resoldre els probemes politics. O molts pensen que si? I quina democrácia , doncs, es aquesta ?

Protestem tant com calgui pels empresonaments desproporcionats, injustos...com es vulgui. Pero no permetem que en nom d'aixo es vulnerin els drets dels ciutadans que ahir no varen poder fer les coses mes normals del mon: com agafar un trena o circular per la carretera..

Es que , repeteixo, aixo va de " quan pitjor, millor"I no puc de cap manera , estahi d'acord. Lo " pitjor" sovint no fa millorar. I , sovint, es de deificil reparacio...I no es traca de mes drets humans i mes llibertats?

I per acabar, com pot ser que a TV3 no apareixi ningu  realment emprenyat o molest, sino que tots mstren una "comprensio " dubtosa? . Comedia. Por a quedar malament?  O es que en aquest pais nostre, ha baixat JOB  i ens ha alliçonat i amorosit a tots ? 

A que juguem? 

Ara mateix ·

Preguntes i mes preguntes
Una primera i senzilla pregunta, que pot semblar tonta, innocent:
Tant malament hem viscut a Catalunya els darrers temps per que ens calgués la DUI i el 155 , i els empresonats i els malestars de tanta gent?
I una segona: no hi havia altre manera, encara que fos mes lenta, pacient i politica de defensar el que una part dels catalans creuen just i uns altres no?
, Calia tant malestar? Bo i sabent qui son els que governen ara a l Estat?, Aquesta es la tercera.
Contestem,sincerament, val la pena ? O es millor buscar altres camins i tornar a conviure sense martirs, empobriments, enfrontaments verbals i divisions socials ?
Fet el recompte, val la pena ? Per qué? Viurem millor ? Hi haura menys atur? Mes i millor serveis publlics per tothom? Mes igualtat i drets per tothom ?O pagaran , com sempre, els mes debils?
Estem en la bona via? l'anrhl O potser n'hem d'anar buscant una altre o altres vistos els resultas ? ..
I finalment: quin paper ha jugat en tota l'explosio social i l'anhel d'independencia , el malestar social de les retallades anteriors, les males solucions als problemes socials i potser la corrupcio? Molts sentiments ferits i malmesos i desesperançats , no han trobat també una forma de reivindicar.se, de prendre forma
sota l'estelada?
Proposo: començar per recomposar relacions, des de les petites a les grans. Activament trucar les amistats que s'han quedat pel cami, omplir de paraules els silencis llargs en les families. Desar banderes.. I tornar a seure junts, bo i demanant que tornin a casa tots, tots els que han marxat.
.
Cada un de nosaltres ho pot fer en el su àmbit.
I el poltics , que treballin millor, per unir i no per separar: partits, ajuntaments, grups d'amics en una proces triturador d'unitats que no s'atura
Per que ens estant separant tant? A qui interessa desfer el nostre païs? Preguntes i mes preguntes en una tarda de tardor trist.

21 d’ octubre del 17
Al racó de pensar
Ahir, molt bona part de la ciutadania es va espantar de veritat. Aquest 155 anunciat – que no encara aplicat i que el president Sr, Puigdemont pot evitar amb un acte tant democràtic com convocar eleccions - s’ ens ha ajuntat amb la DUI. I la parella que conformen causa terror. I indignació, tristesa i gran desànim . Es possible que algú hi trobi avantatges en aquest matrimoni. Potser aquells que esperen que tot vagi pitjor per després anar millor. Els que estan disposats al sacrifici al estil dels màrtirs antics o dels revolucionaris de fa dos segles: aquests que pensen que quants mes màrtirs , millor. D’altres pensen que cal un cop de puny sobre la taula, l’autoritat patriarcal disfressada de llei suprema arreglarà de cop els desarreglos de fa anys .. Doncs recordo a Bertold Bretch quan diu que malaurat el país que necessita màrtirs o herois . I pobres de nosaltres ens hem de veure estabornits pels cops de puny a la taula perquè ens quedi clar “qui mana aquí“. I estem tristos perquè allò que tant va costar d’obtenir , un estatut d’autonomia ( limitat si, retallat, també.. i una constitució pactada, limitada però útil que també pot ser modificada...), que tot allò, imperfecte, millorable si, però que tant ha servit per conviure en lo quotidià, ara en tres dies se’n pot anar en orris. I es fàcil que passi. Em temo que es una mort anunciada. Perquè la cultura política del diàleg i el pacte ha desaparegut per donar pas al “ a veure qui pot mes” cada un amb les seves raons, recolzaments i forces. Uns a cops de trampes legislatives, de desobeir les pròpies lleis, i valent .se de l’entusiasme de la gent al carrer. I el altres a cops de sordesa, , cops de porra emprats contra la gent i de codis penals aplicats injustament.. I mentre, esperem un mediador que en forma d’àngel ha de baixar d’Europa. On per cert, amb l’alegria dels petits diem que ja hem assolit que es parli de nosaltres, tant cofois ( n’han parlat pels passadissos...) I no faig referencia al malestar obvi i obviat pel que tothom ja sap i diu ( les empreses, el PIB, el malestar entre persones, l’augment de les angoixes etc...)
Que voleu que us digui! Som molts els que no desitgem ni per nosaltres ni pels nostres estimats cap sacrifici mes enllà dels que ja ens porta la vida , ni volem martiri actual per un futur gloriós i llunyà que ho arreglarà tot. Tampoc volem tornar enrere quan – i es un record ben present ens costava tant escriure en català o disposar dels nostres drets ciutadans plens. Som molts. I es per això que demano enviar als mes entusiasmats amb la situació d’un costat i a l’altre i sobre tot als que tenen les altes responsabilitats polítiques que es retirin al racó de pensar . Recordem aquella practica pedagògica que fa uns s’aplicava als nens que es portaven malament. Els nostres dirigents es mereixen una bona estona al racó de pensar. Sobre tot en les conseqüències . S’ho mereixen. Encara hi son a temps: encara es pot parlar, si es deixa de banda aquesta lògica patriarcal de a veure qui guanya , o jo puc mes que tu, o com quedo jo davant la gent?. Em sembla a mi que el be comú ( quina paraula, eh? ) el be general es un be que ha de prevaldre sobre els estils ancestrals de manegar les qüestions polítiques.
Al racó de pensar.
O el pensar anirà a parar al racó

Apàtrida

Em resisteixo a parlar de La Cosa,  ja prou que me la trobo arreu. No solament a la televisió , sinó al cafè, a la peixateria, als diaris... i en el rostre preocupat de molta gent . Una amiga m’ha  dit que darrerament no dorm be i es veu que  alguns psicòlegs  i metges asseguren que les consultes per angoixa i petits malestars han anat en augment al mateix ritme que la tensió política. I quan ja creiem que alguna decisió es prendria, bona o dolenta, però alguna resulta que no. Que s’ha proclamat, però  no.  I que quan es pregunta, amb cara seriosa i conseqüències previsibles  si Sì o si NO , es contesa des de aquí que  ... no ben bé, però que ara tenim un a altre pregunta a fer. I Clar, així no hi ha manera de calmar les angoixes dels angoixats, ni de preparar.se psicològica i pràcticament pel que sigui,  ni  temperar l’entusiasme (gaire be fins al martiri, diuen)  dels entusiasmats.  Em dic que  es un cas exemplar  d’aquella màxima feminista- de la que encara no se’n han extret totes les conseqüències i que ens ajudaria a millor  comprendre el mon en que vivim. La màxima diu que  lo personal es polític. I lo polític es personal. I aquí estem . Donant.li voltes al ús abusiu d’algunes paraules clau: com “ poble”( de Catalunya..)on  sense cap pudor  s’empra la part pel  tot....També al nom de la meva terra “Catalunya”, que no es una massa homogènia sinó moltes i variades. I no parlem ja de “democràcia” que es ja una paraula inservible de tant gastada . I què dir-ne d’aquesta  formulació  “Ara o mai”, com si s’acabés el mon? . O potser si que aquesta es encertada. Mentre estem pendents del Si, No, ja veurem, potser- els Coreans del Nord i els EEUU ens poden donar un bon ensurt. I ben a prop crema Galicia perquè hi ha una sequera extra  i perquè s’ha derogat  una llei que prohibia construir quan un bosc es cremava . I segueixen morint gent a al   Mediterrani. I  no ho recordem. I aquí casa nostre  distrets com estem no ens adonem prou de  que aquest  PIB que tant ha crescut estigui beneficiant  a uns pocs i empobrint la majoria del la gent.   I es segueixen matant dones.  I per acabar-ho d’adobar, ara, entre el si i  el no, i el no se sap ben be... moltes empreses marxen.  I quan es parla d’aquest problemes amb alguna persona que suposes preocupada per la justícia social, la igualtat, els serveis públics, la infància etc. etc.et contesten que tot s’arreglarà quan siguem independents. I que la culpa tota sencera es del Estat ( una altre paraula sobre utilitzada o mal emprada i dels espanyols)...que resulten ser gent com tothom...

L’independentisme actual, tal com s’està conduint s’ha convertit en una gran “ capa que todo lo tapa”- Tapa, recull, dona nom a molts malestars socials  que no havien estat  atesos. A molts problemes que hem deixat de banda.  Una opció legitima , discutible, raonable  s’ha convertit gracies a la decidia i mals modus del Govern central i al poc respecte a les regles de joc comunes i al malestar social que s’ha generat  en una mena d’escalada sense aturador. I em pregunto, qui serà que rebrà les conseqüències d’una situació tant desestabilitzadora i empobridora ? Molt em temo que els de sempre, els mes dèbils  de la nostra societat..

Doncs si. He acabat parlant de La Cosa I d’aquesta,  em sembla que el millor que es pot fer es declarar.se apàtrida. O internacionalista mundial.  Perquè això de la Pàtria i dels ardors que aixeca, i dels màrtirs per ella,  fa una mica, bastanta  por. I el que es realment important es el benestar de les persones, lluitar contra la pobresa, acollir els que fugen de les guerres, la justícia social i l’educació i el benestar dels grans etc.. Aquestes haurien de ser les prioritats. I no sembla que ho siguin.  No veig enlloc quina es la Catalunya que es vol construir. I com . O també es  això de si però no, però ja veurem

 Parlem, si. ( Reflexions sobre els últims dies) .

Constato un peculiar progressió  en la dinàmica dels assumptes col·lectius. En primer lloc  es polaritzen les postures polítiques, es fa difícil l’acord i no diguem ja el diàleg sobre qüestions fonamentals allà on s’hauria de produir : en seu parlamentària. Després es polaritzen  les actituds socials i la gent surt molt al carrer a manifestar.se. Això s’acompanya de la dificultat de mantenir converses entre amics o familiars que semblen haver.se impregnat  dels desacords polítics. Amb una excepció: quan el grup humà al que es pertany o amb el que es comparteix un tros de vida, esta plena i totalment d’acord amb els mateixos plantejaments. Sense dubtes. I per tant hom se sent confortat i confortable.  Però es en aquest moments quan comencen a aparèixer els dimonis: en forma de desqualificació del que no pertany al grup corresponent prèviament etiquetat , en forma de noticies tergiversades o parcials. Res de nou; de  dimonis n’ hi ha sigut sempre, però controlats, amb la boca tapada , sotmesos a determinades regles. I constato que quan mes alta es la polarització , mes lliures se senten els dimonis: deixen anar foc per la boca  i caldegen  tot l’aire. Paraules ben gruixudes: d’una banda referencies a la guerra , de l’altre presos polítics...  paraules que conviuen amb d’altres mes freqüents  però tant gastades que ja han  perdut  tota la seva substància. Què vol dir ara democràcia ?  i com es fa servir abusivament  la paraula “ poble”? el nom de Catalunya ? i  d’Espanya ?  El desgast de les paraules  es directament proporcional a la polarització, a la agressivitat  latent. Que corre sempre el risc de convertir.se en oberta-

I vet aquí, que dins aquest enrenou es van colant disbarats, clares mentides .A tall d’exemple ant sols : la mes recent que he escoltat es la de que aquí s’educa, des de ben petits per odiar Espanya. I  es margina l’ensenyança del castellà: un desastre que prepara  a nous separatistes. Cal dir que  això es un gran mentida ...Des de on es varen impulsar  amb mes fora els moviments de renovació pedagògic que tant calia ? En uns anys ben difícils l’escola va començar a canviar a molt millor. I l’ús del català  ha servit per assolir un nivell d’integració social  que mai s’hauria assolit  d una altre manera. Un nivell que fa que avui als carres, als metros es parli, sense cap dificultat en una o altre llengua . Perquè s’ ha ensenyat el castellà..  Odi a Espanya ? impossible si no es fomenta . Mes de la meitat dels catalans te pares, avis o parents de diverses parts d’Espanya i els vincles es mantenen. Molt bojos hem d’estar tots plegats per – amb una o altre  tendència- trencar  una convivència i uns afectes que han estat i son un dels millors patrimonis d’aquest terr . I una font constant de creativitat a tots els nivells.

Però, esta dit: quan es polaritzen les situacions, quan es forcen decisions que  no se sap si son  majoritàriament acceptades, surten dimonis amagats. I persones de bona fe que no viuen la nostra realitat quotidiana, acaben creient.se tanta mentida. Quan els conflictes polítics surten dels seus àmbit de debat i s’escampen pels  carrers i sobre tot,  quan toquen  directament els sentiments mes elementals de les persones, les torna en enemigues i destrossa un patrimoni de tots que es diu convivència en la pluralitat..

Tornem als dimonis dels extremismes al seu cau  i no es deixem sortir per cap dels costats. Compte amb les paraules. Es urgent recomposar el diàleg polític al lloc  que correspon. I tant o mes, ho  es recosir el teixit social esquinçat, curar ferides i  retrobar la forma de conviure amb  orígens, pensaments, postures i arrels que tant  ha enriquit el nostre país. I ha generat  un benestar que ja comencen a enyorar

 Si us plau, parlem

. Mª Dolors Renau i Manen

Una tragèdia.                                          12 de octubre 5 mati         

 Sobre el Debat al Congres del 11 d’octubre del 17

Després d’unes poques hores esperançades m’assec a veure el debat al Congres dels Diputats.

I quan ja tard a la nit decideixo anar a dormir, rumio que estem on estàvem. Tal com es va dir, com hàmster donant voltes a la seva gàbia que també rodola sobre ella mateixa. Poca, gens esperança. Això si: almenys en el Congres dels Diputats el debat s’ha fet. I s ha fet de forma  formalment impecable.  Que ja es important. Amb la importància formal que cal . No com darrerament , en el nostre que s’ha permès tota mena de retards, canvis i alteracions de l’ordre del dia i i ha fet callar la veu opositora pels debats mes seriosos i  transcendents en aquest país-

He arribat a la conclusió, abans d’anar a dormir, que estem en front d’una Tragèdia. Com a Antígona. Per començar, malgrat el moment , cap canvi en el llenguatge ni en els conceptes que el sustenten. Cap canvi formal per part de ningú: l les mateixes paraules de sempre. I el que es pitjor el mateix discurs de sempre : uns dient el que ja sabem i sabent el que diran els altres. Potser si, amb un to mes amable que d’altres vegades, un pel mes de bons modus. Però cap canvi substancial en la forma del relat . Un sol canvi , únic, important : la pregunta, requeriment o com  se li vulgui dir de Rajoy sobre que volia dir exactament Puigdemont. Aquest si però no. Aquesta proclamació que no surt al Butlletí oficial del Parlament  i que sembla que no s’ha materialitzat ni formalment. Rajoy posa paraules polítiques al desconcert en els que ens va deixar Puigdemont.

I mentre ho mirava i escoltava les paraules de sempre, he pensat que al final l’ús de les paraules va  assecant. I les fa morir.  I quan ja s’han assecat , serveixen com bastons per donar.se cops els uns als altres. Democràcia, llei, convivència, poble... I com a bastons farcits de ferro es fan servir de forma mes o menys oportuna. I m’escandalitza, sobre tot, l’ús que els independentistes i el nostre govern fan  de la paraula poble, agafant una part pel tot, tapant la resta amb una capa homogènia de color gris que unifica, amaga, i devalua tant la seva existència com la seva varietat i pluralitat. Ens suprimeixen cada cop que diuen poble. I també quan diuen Catalunya. Aquí ho fan servir tant uns com altres. Com si hi hagués un enfrontament entre Catalunya-poble i la resta dels espanyols. I  es va parlant així per homogeneïtzar, simplificar i aixi  millor poder emprar la paraula com un garrot o un roc dialèctic

I  darrera les paraules, el relat. Inamovible Darrera la pregunta de Rajoy , lògica després de l’ambigüitat calculada del President- hi ha tot el pes de l’Estat. I darrer l’ambigüitat de  Puigdemont hi ha tota la mobilització d’anys, l'us  de les emocions, la tapadora dels autèntics problemes socials de la gent. I la voluntat de seguir, agosaradament un camí revolucionari que li ve gros perquè esta arlamentaria i politicament condicionat. I , com que el que esta mal fonamentat, no s’aguanta be  i la majoria es fictícia, a l’hora de la veritat , trontolla i s'embulla. .

Es una tragèdia, perquè els dos personatges, si es que encarnen com a les tragèdies, dues postures vitals i col·lectives, responen d’una banda a la seva lògica i d’una altre a la part de poble que diuen representar. Al cor que comenta, acompanya, plora o riu.. I no hi ha sortida. I quan mes difícil sigui  la decisió i mes desastrosos per la ciutadania els resultats, amb mes urgència es necessita passar la cupa a aquest enemic construit, responsable de tots els mals i s’aniran tirant pel cap les culpes. Mentre la gent patirà les conseqüències de la baralla, encara que sigui poc cruenta.

Els miro, escolto els discursos carregats de continguts  sabuts  i també de retòrica i trampes fàcils i sensibleres: ornaments sentimentals...

I sento que darrera hi ha un buit. Que hi manquen element importants: hi manca veritat en el debat, d’una banda , perquè no es un debat en el que es pugui modificar postures. No van allà per convèncer ni escoltar. Representen  el que ja esta decidit i pensat abans. Seria debat si les paraules d’un fossin escoltades, rebudes per l’altre . No es així. Les decisions estan preses i s’escenifiquen per a ciutadania. Tot esta preparat.

I manca algun  tipus de corrent que neixi de la realitat, que expressi que sota la carcassa de les formes i les paraules i els relats apresos, hi ha vida, de veritat.  El model de la no-vida va ser la declaració del Rei.

Un bon cirurja. Vist des de aquí, des de la meva terra, no ens calia que ens recordes la necessitat de respectar la Constitució.  Vist des de aquí, ens calia afecte, consol, pau . Dir-nos que ho arreglaríem . Va actuar com un bon cirujà que fa be la seva operació, però quan acaba no mira la cara del malat, ni sap com es diu: ha tallat, ha extret , ha cosit be. Es un professional que fa la seva feina. Però aquí la gent estava entusiasmada, entristida, expectant , adolorida, espantada, angoixada,  reticent o barallada amb amics i coneguts   ( menys aquells que es mouen solament en el nucli dels iguals que solen ser ara  i preponderantment  els mes visibles i almenys momentàniament triomfadors). I molts estan desorientats  i amb por.  A qui ha parlat ? a la Gent ? No. De cap manera  als d'aqui 
.

De la mateixa manera en el Congres hi manca vida real en els debats. I  amb ells la possibilitat de transformació mitjançant la paraula no repetitiva sinó oberta i nova. I manca afecte, i que arribi el sentir de la gent. Ara es tant sols un bon escenari on mostrar les figures principals de La tragèdia. Que sempre acaba malament.

I acaba malament perquè les lògiques que hi ha darrera son molt diferents. I no s’han deixat espais on confluir. Es un debat de màxims. I no de mínims comuns denominadors possibles. Els de Catalunya , perquè amb la seva lírica, creuen que o es ara o es mai. I treuen tot el sac de greuges ben reals. I  des del govern del Estat perquè no obren cap porta a modificacions constitucionals serioses i fins ra no havien fet res de bo per atendre els malestars . Com a les Tragèdies, estan sotmesos a la seva pròpia lògica impertorbable i monolítica. No puc deixar de pensar que hi ha molta mal entesa “ virilitat” en aquesta actitud. Cap dels dos homes vol quedar malament segons ells. Tota la cultura política es patriarcal. Competitiva. De guanyar o perdre. Practicada així per ells i elles. S’ha convertit des de fa segles  en un repte a cavall verbal per veure qui pot mes. I ara resulta molt difícil  que algú sigui capaç de reconèixer errors. I quan es fa- com en el Parlament de Catalunya- es fa amb veu baixa i dient , no ens quedava mes remei,  Negant que es van imposar perquè seguint les normes, no haurien pogut  fer ni aprovar els canvis legislatius que duien a la independència. Una estafa.

Que passaria si algu digues , ai perdoni, en això m’he equivocat. La Presidenta del Parlament. O el President del Govern? O que el Rajoy admetes que no ha fet res politicament adeuat per atendre les demandes de molts catlans? Una declaracio aixi  seria la veritat. I  la veritat, descansa tothom, ens tranquilitza . Però això no passarà, perquè el compromís amb la gent  bona i normal del carrer ha estat massa fort. Hi ha deixat la pell, per una causa...Quanta pau tindríem si  fossin capaços , els d’aquí i els d’allà de reconèixer els errors. Començarien a semblar humans.

Si no seguirà, fins quan la tragèdia representada als Parlaments. I les petites tragèdies reala i  quotidianes a les llars? . 

M'han portat un paquet. El noi, alt , moreno , mig rasta parla un catala perfecte. Comentant, em diu que es marroqui i que ara molta gent li retreu lo dels " moros" de Franco. I que ell esta be aqui. I que sap que abans era pitjor, que hi ha qui diu que alguns menjaven tant sols un cop al dia.... I que vaja en quin embolic s'han ficat tots plegats.

El paquet es de Planeta. Potser tem per la feina. .
I jo prenc nota d'quests petits fets quotidians que m'informen tant com els diaris. I parlo amb tota mena de gent: ventatges de ser una don gran, d'aspecte innocent. Tambe parlo amb una amiga que va anar a votar. I ara esta espantada per tot plegat, i els seus estalvis i .... Ningu li havia explicat be el que podia passar...I penso si calia malmetre tot plegat, si val la pena

 Mati , 10 octubre

Blanc.  ( per a les amigues  Pingüines) Dilluns 9  de octubre de 17

Blanc

com el llençol estès que

belluga l’aire del sol i l’ombreja.

Blanca com la neu fresca abans

no s’enfonsi resistint sota la bota negre-

Blanc com  full de paper sense renglons,

un tros de mur sense tanques ni  barreres.

Com carrers blancs sense banderes o

Blancs deserts de sorra blanca

estesa i quieta  sota el sol

buscant aixopluc en una ma oberta

Blanc, un llarg i secret silenci on creixi

la paraula justa.

la blanca, sabia paraula que emmudeix

els tambors i els crits de guerra.  

Vosaltres i Nosaltres.

Una de les transformacions accelerades d'aquets últims temps que s'han produït en el llenguatge, que com sabem es una forma de comunicació tant privilegiada com delicada, ha estat la de trobar-me en front d'un Vosaltres, allà on abans hi havia un Nosaltres. Sovint m'he quedat sense paraules: col·locada darrera, a l'altre costat d' una barrera que em separava de la persona amb la que estava parlant. Un mur,  una barrera alta, recent construïda, encara fresca i regalimant la humitat de les parets noves. Sovint he ressentit com un  cop, perquè jo no sabia que em separaven.  I a continuació, he sentit- , com ho han fet molts dels meus amics-  que un devessall de runes queien sobre el meu cap amb fúria, atribuint.me gaire be l’existència del Mal amb majúscules, gaire be totes les responsabilitats històriques d'aquest país meu  i de tots, ple d'angelets de Nostre Senyor, sense pecat original. I  el mes sorprenent he sentit coses com: Ara podem parlar, abans hem callat... .Mentre no m'atrevia jo a suggerir que fa anys que aquí tothom es pot manifestar I que fa anys que tots els grups i persones, s'han expressat amb tota llibertat.. I mes cascots han caigut mentre jo darrera el mur alçat no podia ni tant sols alçar les celles  ni fer cara de dubte:  Prohibit dubtar... He pensat en el preciós llibre de Victoria Camps, que justament es titula  : Elogi del Dubte.

Després tranquil·lament-, un cop he pogut separar.me del alt mur darrera el que m’han col·locat que separa qui pertany al nosaltres, els bons  i qui som aquest vosaltres, els dolents,  entre els que estic homologada , aleshores he pensat que potser estan intentant construir un Nosaltres mes reduït, on tots siguem iguals, amb un cor entusiasmadament líric, sense ni una petita ombra de dubte.. Potser tant sols es permet -sota risc de caure en les tenebres i l’exclusió que hi ha darrera el mur- , un entusiasme sense límits, disposat com els màrtirs,  al sacrifici ... En definitiva, I m'ha dolgut veure com el Nosaltres de sempre s'empetitia. I quedava reduït a la mitat. Vet aquí el que pot un lleuger canvi de paraules. Però les meves sorpreses dels darrers mesos.no s'aturen aquí.

Fa uns anys , vaig visitar Sarajevo i part de Bosnia Herzegovina. La visita i el que vaig veure em va deixar recorda que no puc oblidar. I el dolor que em va produir, esta, encara que modestament expressat, en aquest poema, que avui dia recordo i copio

Sarajevo

Rímel negre a les pestanyes.

Ulls opacs com  pous sense aigua.

Crits de guerra  en llavis  rojos.  

Somrís  grec  de  quieta estàtua  .

Vestit  morat balder i  flonjo.

Collet blanc,   punta  esquinçada   

massa cops emmidonada

Camina talons difícils.

Mans  d’ungles vermelles    

que assenyalen,  dits en flames,

un espai  minso de terra,   

una creu petita i blanca

amb una data: seixanta  set – noranta quatre

sota un  ramell  de flors   tendres .

Una  creu petita i blanca  

com cents d’altres

en el  camp de festa i futbol  

de quan la ciutat jugava.

De quan el  mercat

 venia  fruita i  verdura fresca

i els forns coïen pastissos

i cada mati,  el seu pa tendre.

I els firaires cridaven.

I  els infants reien  tres llengües

I molts resaven

I d’altres no ho feien.

Si els franctiradors disparen, que disparin

La dona  morena  d’ungles vermelles

Es vesteix a poc a poc, peça a peça:

Em poso el  vestit brillant  de  tanta   planxa freda

M’encenc el llavis  amb   color de  la   sang  tendra

I perfilo els  ulls guerrers  amb  el dol del  llapis negre

I em calço sabata alta.

No vull córrer, ni amagar-me , ni mirar enrere.

Si els franctiradors disparen, que disparin

Estesa a terra serè mes bella.

I

 .

2 de octubre 2017, en calent encara...

Se que el que vaig a dir, rebrà moltes critiques. Però no vull entrar en el silenci
Deixeu.me dir que, malauradament, em temia el que ha passat. No sabíem com es el govern del PP ? No sabíem que son hereus directes del franquisme ? Si ho se jo... no ho saben els del govern? I Perquè , saltant.se totes les normes Parlamentaries, L'estatut i els pactes constitucionals- que es poden canviar,- mai es tard- , han propiciat, estimulat un pseudo referèndum que no te garanties de serietat, i que ha posat tanta gent bona i il·lusionada en perill? Amb uns resultats que no sabrem mai si son o no son ? A que juguem? A la no-llei? Feia dies que pensava: es necessiten víctimes. I ja les tenim.  Crec que s'ha d de denunciar Rajoy en els tribunals internacionals i tots els possibles per l’ús de la violència injustificada i brutal que entristeix i fa vergonya. Però això no impedeix creure de veritat que el Govern i el President han estimulat una mobilització de la ciutadania que en part, s'ha vist estimulada i augmentada per la resposta dels guàrdies civils i el sofriment que han generat amb una actuació sense cap mena de raó.   .
No voldria estar a la consciencia de Puigdemont. Perquè continuo creient que es fonamental que hi haguí una ètica en la vida política. Unes regles de joc. Que no tot s'hi val, malgrat siguin ben legítims els objectius Ho sento molt, no tot s'hi val. I m'esvera quan amics i familiars diuen que si. Que Ara si. Que Ara sí que es pot fer trampes. Penso que els mitjans han de ser honestos si es que l'objectiu es honest. I crec que Catalunya , el seu poble, es mereix uns mètodes de lideratge mes ètics, menys falsejats pel desig- tant legítim com opinable d’independència.  I  si s'ha de trobar una sortida, no pot ser ni amb el PP ni amb l'actual President i el seu govern.

Un record.
El vasos buits.
Les paraules amigues penjant dels arbres
ressonen encara entre les fulles verdes
dels ametllers florits

Tu, al costat.
Potser en silenci. Potser en paraules
dissoltes en l’aire cansat d'una tarda,
que s’esmuny, roja de sol pansit
darrera les muntanyes.
I els riures i crits dels infants que
juguen al sorral.
La pau del moment es de  seda blanca.

 Un No  article

 Resulta que em proposo escriure un article  o  una opinió  per elcugatenc.cat  i em quedo paralitzada. Busco i rebusco una temàtica prou significativa i interessant per a mi i pels que llegeixen aquest diari digital, i no en trobo. Tots el que se’m ocorren  em semblen fats , avorrits i descolorits ,  menys aquells que  directa o indirectament  estan  relacionat amb el  gran tripijoc social i polític que estem vivint. No trobo res que,  en aquests moments que  pugui escriure pensant que interessarà algú,(  exagero, això es una mica retòric..) a menys de que faci referencia o toqui directament el cor del gran monotema que ens ocupa i  preocupa des de fa temps, però que s’ha erigit pràcticament  en El Tema ( per simplificar jo li dic “La Cosa..) , en la única qüestió que ens mereix no solament atenció, sinó que desperta autentiques passions.   I no es que el mon  s’hagi aturat, no.  No es que el mon  s’hagi convertit en una bassa d’oli. Ben al reves.  Si  ens desplacem mentalment des del  mes llunyà  en la geografia fins arribar a  la porta de casa o al  veïnat,   podem fer un recorregut del que NO parlem gairebé mes que de passada,  en les teles i els diaris nostres. Resulta que mentre ens anem discutint o callant estem  amenaçats no solament pels terroristes yidaistes que fa tant poc temps tant mal ens han fet i que semblem haver oblidat.... Sinó que tenim a dos homes que es creuen mascles superherois , ben bojos i egòlatres,  jugant amb paraules i amenaces, però també amb míssils carregats de bombes nuclears. I recordem, mes a prop de casa, que  millers  de humans moren ofegats en el nostre mar tant blau i desitjat per vacances. I la civilitzada Europa alça fronteres cada dia i pacte amb règims ben  sospitosos que no els deixin passar. I nosaltres hem acollit  un deu per cent  d’aquests humans desvalguts bo i trencant els compromisos  que vàrem prendre. I encara mes a prop, a la cantonada de casa, molts  joves continuen buscant feina. I hi escoles publiques que han començat el curs en  barracons i  les llistes d’espera als hospitals no milloren. I , molts depenents   han mort esperant que els  arribi el torn. I  moren dones assassinades... Però el que es greu i em deixa muda es que tot plegat sembla ara poc important;   ha desaparegut del mapa engolit per la Gran Cosa que ens diuen que  ho arreglarà tot.  De moment però tapa amb una gran capa de silenci  tots a els problemes que  viuen moltíssimes persones. I l’aire entre les amistats properes s’ha enrarit, i s’ha d’anar en compte a no trencar relacions, perquè la vida emocional esta desfermada. I  queda poc espai per escoltar, contenir, obrir.se cap enfora

I  un article, un escrit , una opinió s’ escriu tenint present el  batec de la societat en la que vius. I buscant paraules que puguin ser  rebudes, escoltades i contestades si convé. I avui de la Cosa no em vull parlar mes. Segurament n’hem parlat massa i malament. I estem saturats- No se quan tornarem a mirar al nostre voltant i recomposarem les converses tranquil·les. Ara estem en el terreny de les passions i no de les paraules..

Per això  escric aquest No article.

I faig silenci.

A l' hora del café.

 Avui , que ja estem a 25 de setembre no he anat al meu cafe de sempre. Al Novell. Un amic em diu que han penjat un SI  a dins. No ho havia vist i va ser al  sortir que ell m'ho va comunicar. Ja vaig soportar l'entrega dels Premis Bertrana a Girona i penso que cada cop em sento mes invadida per aquesta exaltacio patriotica que no comparteixo gens. I respecto que pensin diferent. Però no que vagin  envahint la meva vida mes intima: lo de les cançons de Raimon, i Mª del Mar Bonet com a reivindicacio pel referendum , em varen fer sentir malament. No saben el que es una dictadura de veritat. Era com una prositucio.
No vull entrar en el cafe , que en pricipi es per totho, on es fa propaganda politica.  I tinc ganes de tenir temps per escriure el conte de la maquina trituradora. Convergéncia i Unio, el PSC i Mes, els Comuns que no s'aclaren, es liders sindicals, el Parlament, els juristes, els amics ( com dic a la carta a Puigdemont) el silencis a les families, els Mosoos d'esquadra i els guardies civils, l'Associacio de veins ,. I per dins, internament, com l'obligacio d'haver de triar entre dues postures irracionals i enfrontades que sembl una lluita de galls. Quanta cutura politica masclista estem soportant? .

Mes apunts  sobre paraules. ( aquest es el segon article per Elpunt avui sobre "Les paraules". Surt el diumenge 24 de setembre

 Quan mes ens dominen les emocions mes ràpidament ens surten, com d’estampida o com coets,  les  paraules.  Aquell sentiment  viu que teníem en un racó, contingut  sovint per d’altres com l’ afecte , la solidaritat o l’interès, salta en un moment donat,  ocupa tot l’espai psíquic i explota en forma de llenguatge parlat.  Passa en les relacions tant interpersonals com en  les  col·lectives. I de   la mateixa manera poden despertar  respostes col·lectives constructives o fer-ho de forma destructiva.  Es tornen destructives quan, en primer lloc,  serveixen per posar etiquetes, classificar persones;  la majoria dels humans  no se  sent còmode  sota una definició que l’encapsula  ja que la capsula es dispensa carregada d’un significat social positiu o negatiu segons  moment i circumstàncies. Les etiquetes agrupen sota una sola paraula persones diverses, identitats sovint  complexes  .. En segon lloc, no parlem ja de com se sent  tota persona  objecte d’insults que  a la seva vegada desperten  respostes emocionalment defensives. Quan això s’escampa i es fa freqüent es quan apareix un  malestar  social de baixa intensitat, que cal vigilar per tal de que no es torni  d’alta intensitat. Un  altre aspecte a considerar es el de quines son  les paraules que, en un moment donat,  semblen dominar  els discursos i relats socials i polítics  Un exemple: en aquests moments , la presencia de la paraula “ democràcia”  s’ha multiplicat per mil. Emprada  com un roc contra l’adversari serveix per atacar  postures divergents. Una pena devaluar una paraula tan noble. Acabarà tant gastada que pot quedar buida. I  de paraules buides i gastades  ja  n’hi ha masses. D’altres  semblen oblidades: dreta, esquerra, on heu anat a parar?

Pel  be de la vida comuna  aniria bé col·locar les paraules en un lloc on  puguin ser sospesades i gestionades: en  el punt de la consciencia on es   calibren  les  reaccions que poden generar i si  aquestes son desitjables, constructives. O no. Convé recordar que la paraula es necessària,  es   vehicle del diàleg i això significa  escoltar  l ‘altre.  I en la vida política com també en la personal cal  intentar trobar els mínims denominadors comuns que permetin la convivència en la pluralitat  Un  cop mes recordem  Hanna  Arendt, quan  ens diu que tant sols la violència es muda. Quan ella arriba, s’acaben les paraules i s’entra en el terreny de les emociones mes primitives.

 Potser sona tot plegat a un sermó d’aquells anomenats “ bonistes”: aquest es un qualificatiu aparentment neutral, però carregat de males intencions. Un altre dia en parlarem.

M'han demanat de ElPunt avui que escrigui una carta de 1300 caracters al President Puigdemont. I he enviat aixo.

Carta al President Puigdemont.

Li diria: President, l’informo del  malestar  que la situació política actual  esta  produint sovint en  la convivència entre amics, en  les relacions dins les  famílies de   bona part de la ciutadania.  La divisió te  política esta impregnant el nucli mateix de la convivència , fent bona aquella frase de “lo personal es polític i lo polític es personal” Un malestar que s’expressa en l’exaltació d’uns i la reserva i el silenci dels altres. Molts  catalans  callen bo i sentir  que els separen  i classifiquen.  Coneixem les arrels d’aquesta situació que darrerament s’ha escenificat  en el Parlament. La  polarització recent   que deixa poc espai a la paraula i   a la negociació,  porta a un enfrontament que no sabem com acabarà i posa en risc vincles fonamentals  per  viure i conviure. Vostès no haurien de parlar en nom del poble, sinó d’una part d’aquest poble. Vostè es  el President de tots, també dels molts que comencen a sentir-se com “ els altres “ perquè pensen o senten diferent. I tampoc  vostès  han  explicat els trets reals d’aquesta Catalunya nova..  Passi el que passi el dia 1 octubre , com reconstruirà el teixit  de les relacions,  afectes i vincles ferits? Aturi aquesta dinàmica, doni temps a  rumiar, a fer pedagogia, a  renegociar  un  procés que tal com va no pot acabar be. Hi ha altres vies. No vull  que ningú haguí de callar   en  família, ni pensar  on prendre el cafè  del  mati.

Mº Dolors Renau

Moments de confusio.

Penso que la millor forma d ajudar a recomposar relacions i la vida collectiva, , a part del que es faci en la vida .politica,  passa just en aquests moments per un altre eix: hem de resistir.nos, individual, personalment , a la destruccio de vincles personals,familiars i emotius per aquesta causa que te la virtut d anar triturant tots els col.lectius. Resistir.se es ara col.laborar a recomposar una societat ferida. I aixo.implica vigilar el llenguatge, pensar , admetre errors, ser educats i tractar be. Res a veure amb ser tontos o fluixos. Aquests son criteris masclistes que mai he acceptat.
Es una mena de manament, precepte personal. No vull deixar.me.envahir pel.veri que hi ha en l aire. Fa mal col.lectiu. Pero tambe a qui s hi abandona.

Amics: he dit.

 I avui, 10 de setembre 2017, copio un  poema antic, escrit fa anys i pensant en les nostres reunions clandestines.

Les ocultes reunions de transcendents motius
I solemnes noms
eren, pell endins, raó per apropar te'm .
La serena discussió: una barrera al desig.
Les paraules: filtres d’or pel corrent de la mirada.

Per això
quan em conten com es convertiren en Història aquells actes,
m’estranyen els noms que hi posen,  me’n estranya la heroica imatge, .
no en reconec els perfils, ni em ressonen les paraules.

Tot plegat no era per a mi mes que l’imprecís escenari
envoltant la rotunda presencia
d’aquell a qui jo estimava

Reflexions desordenades

Notes per moments de tristesa i desànim. 8 de setembre 2017

Tal dia com avui, 8 de setembre després  del bany de televisió on he contemplat-com en un serial – el que ha passat al Parlament.

Anoto, desordenadament, observacions sobre la conducta  personal, individual . I la col·lectiva. Es podria escriure un conte centrat en el Cafè de cada dia, el lloc on he vist , cada mati la cara de la gent coneguda de fa temps . I on es produeixen sempre comentaris. I bromes..

La primera persona que em va fer arribar un toc d’alarma va ser l’ I. No se com va sortir això que jo anomeno “ la  cosa”  I ell va saltar , realment saltar, com un esperitat. Amb una vehemència que , al meu entendre no estava justificada pels meus comentaris.. Fa ja un temps d’això.

Després va ser la meva germana, totalment entregada , convençuda . Tant sols llegeix un diari i mira una televisió. Amb el mateix to tancat em va contestar. I exaltat mes enllà de les raons. . Es com si es llencessin al mar, passi el que passi. M’ha estranyat que una persona raonable com ella, perdés la capacitat de pensar en la societat en el seu conjunt. I veies tant sols una idea una solució. Un únic camí, com una gran revenja.

L’ús , constant del que ha fet malament  l’altre, com  resposta de frontó ,  rebot a la paret.

La exaltació: es com si tinguessin bula per ajuntar la idealització, sempre simplificada , amb una agressivitat amagada que ara es permet. I es deixa al costat la cordura. Em pregunto: quant desencís personal, quantes altres raons hi ha ? per exemple , econòmiques, de malestar social etc. Es com si recollissin el malestar personal i trobessin un camí de sortida en una idea col·lectiva.  Descarrega emocional.  Personal. I col·lectiva que no es dirigeix al vertader objectiu .

Al mati següent de l esperpèntica aprovació de la Llei del Referendum, exactament ahir mati, jo esperava que  El  Gerard  estigues exultant. Ell i l’Humet que el dia anterior es va riure quan va veure que mirava el Periodico- que ha caigut en desgràcia... Paro la cafeteria estava mig buida, i silenciosa. En comptes  d’alegria  vaig veure silenci  i distancia ...Com certa pesantor. I vaig pensar: els que se suposa que han guanyat, no poden estar contents. Perquè no eta content qui guanya de mala manera. I l’espectacle va ser de lo mes penso.

I ahir també.  No poden estar contents amb aquella foto del Parlament  buida a la mitat  en el moment de aprovar una llei  , d’aquella manera...

I no veig alegria. I es que , veig ira, decepció...saben que no ho han fet be , malgrat diguin que no els quedava mes remei...que la culpa es....

Es una proposta Trituradora.

Fem el recompte.

Comença per dividir  Els socialistes.

Convergència i UNio

Podem i les seves diferents versions.

I darrerament, els últims dies, el propi Parlament : Consell de Garanties / Ple.

Ho tritura tot .

Fins arribar als amics, les famílies. I el moment de cafè del mati. Hi seguiré anant jo al Novell? amb el Gerard? Parlarem  amb llibertat amb la família o callaré per evitar conflictes ?

Com a fenomen social digne de ser estudiat.  Populisme  pur com deia el Santi Guillen. Es canalitzen els malestars per aquí: Bonic, lluny, ho arreglarem  tot.  I la culpa sempre es dels altres...

Quina destrossa!!!!

.

Les Paraules.

Les Paraules.

Una amiga diu:  Les paraules son com  globus:  un cop llençats  ja no es poden  recuperar,   observació  escaient al moment actual.  Paraules carregades d’una gran potencial emocional es pronuncien amb gran lleugeresa com si haguéssim , tots plegats, perdut el respecte al valor actiu i transformador  del llenguatge; que es tant una forma de comunicació i relació com d’expressió  de  la nostra concepció del mon  S’ha perdut el respecte a la paraula. I de retruc, al silenci i al seu valor,  una altre forma d’expressió . Estem en front d’un fenomen general que sociòlegs i lingüistes, estudien  i que solen relacionar  amb transformacions tecnològiques  i  nous sistemes en les xarxes socials. D’arreu reben mals exemples quotidians. Trump  parla per sintètics tweets d’assumptes de gran impacte. . Hollande  pronuncia la paraula “ guerra” en el moment mes inoportú possible, després dels atacs terroristes ...En lo quotidià, desde les teles arriben espectacles penosos, formes de comunicar.se  a crits, sovint insultants;  les interrupcions en els debats polítics i socials sovintegen. I tot plegat  ha arribat a  casa. En  la nostra civilitzada Catalunya, s’està imposant la moda de transformar  la paraula raonada en una manca de respecte, en l’ús de qualificatius  d’agressius . Malauradament no  es la primera vegada . L’ús de l’agressió verbal, sigui en forma d’insult directe o de qualificatius  denigrants es correspon perfectament a un tipus de pensament que   va desdibuixant   matisos i consideracions i nega tota discrepància mentre enforteix el poder de la simplificació i l’etiquetatge. Un etiquetatge que no es mai neutral o simplement informatiu, com el dels productes de consum. En la realitat social i política, implica jerarquitzar,  catalogar,  ubicar entre els bons o els dolents , els  “amb mi  o contra mi”. “O penses com jo o ets un traïdor” Pocs matisos.  Soc testimoni d’aquesta progressiva simplificació del pensament i de la paraula que  desprèn,  de la desqualificació que atura ja d’entrada qualsevol possibilitat de diàleg o demana la paciència de Job per mantenir-lo  Si no cregués en el valor de les paraules potser no  escriuria. Si no sabes com aquestes actuen sobre les persones,   potser callaria. Però el silenci , que sovint es una bona resposta,  pot ser interpretat com un “qui calla atorga”. Resulta difícil contestar amb  bons modus  llenguatges descalcificadors i simplistes- M’agradaria molt, desitjo,  que les diferents formes d’entendre el  complex moment polític actual a casa nostra es manifestessin de forma mes civilitzada en  la seva concepció i expressió, tant en les institucions com en els mitjans  de comunicació. El que es diu , compte, sovint fereix. I col·labora a construir  el perfil del ““enemic”  imprescindible per actuar després de forma agressiva. I no ho vull per aquesta terra nostra tant plural, tant capaç de negociar , pactar i mantenir el cap en el seu lloc.  No llencem   globus que  no puguem recuperar.

Mª Dolors Renau i Manen.

. .