Reflexions desordenades

Notes per moments de tristesa i desànim. 8 de setembre 2017

Tal dia com avui, 8 de setembre després  del bany de televisió on he contemplat-com en un serial – el que ha passat al Parlament.

Anoto, desordenadament, observacions sobre la conducta  personal, individual . I la col·lectiva. Es podria escriure un conte centrat en el Cafè de cada dia, el lloc on he vist , cada mati la cara de la gent coneguda de fa temps . I on es produeixen sempre comentaris. I bromes..

La primera persona que em va fer arribar un toc d’alarma va ser l’ I. No se com va sortir això que jo anomeno “ la  cosa”  I ell va saltar , realment saltar, com un esperitat. Amb una vehemència que , al meu entendre no estava justificada pels meus comentaris.. Fa ja un temps d’això.

Després va ser la meva germana, totalment entregada , convençuda . Tant sols llegeix un diari i mira una televisió. Amb el mateix to tancat em va contestar. I exaltat mes enllà de les raons. . Es com si es llencessin al mar, passi el que passi. M’ha estranyat que una persona raonable com ella, perdés la capacitat de pensar en la societat en el seu conjunt. I veies tant sols una idea una solució. Un únic camí, com una gran revenja.

L’ús , constant del que ha fet malament  l’altre, com  resposta de frontó ,  rebot a la paret.

La exaltació: es com si tinguessin bula per ajuntar la idealització, sempre simplificada , amb una agressivitat amagada que ara es permet. I es deixa al costat la cordura. Em pregunto: quant desencís personal, quantes altres raons hi ha ? per exemple , econòmiques, de malestar social etc. Es com si recollissin el malestar personal i trobessin un camí de sortida en una idea col·lectiva.  Descarrega emocional.  Personal. I col·lectiva que no es dirigeix al vertader objectiu .

Al mati següent de l esperpèntica aprovació de la Llei del Referendum, exactament ahir mati, jo esperava que  El  Gerard  estigues exultant. Ell i l’Humet que el dia anterior es va riure quan va veure que mirava el Periodico- que ha caigut en desgràcia... Paro la cafeteria estava mig buida, i silenciosa. En comptes  d’alegria  vaig veure silenci  i distancia ...Com certa pesantor. I vaig pensar: els que se suposa que han guanyat, no poden estar contents. Perquè no eta content qui guanya de mala manera. I l’espectacle va ser de lo mes penso.

I ahir també.  No poden estar contents amb aquella foto del Parlament  buida a la mitat  en el moment de aprovar una llei  , d’aquella manera...

I no veig alegria. I es que , veig ira, decepció...saben que no ho han fet be , malgrat diguin que no els quedava mes remei...que la culpa es....

Es una proposta Trituradora.

Fem el recompte.

Comença per dividir  Els socialistes.

Convergència i UNio

Podem i les seves diferents versions.

I darrerament, els últims dies, el propi Parlament : Consell de Garanties / Ple.

Ho tritura tot .

Fins arribar als amics, les famílies. I el moment de cafè del mati. Hi seguiré anant jo al Novell? amb el Gerard? Parlarem  amb llibertat amb la família o callaré per evitar conflictes ?

Com a fenomen social digne de ser estudiat.  Populisme  pur com deia el Santi Guillen. Es canalitzen els malestars per aquí: Bonic, lluny, ho arreglarem  tot.  I la culpa sempre es dels altres...

Quina destrossa!!!!

.