21 d’ octubre del 17
Al racó de pensar
Ahir, molt bona part de la ciutadania es va espantar de veritat. Aquest 155 anunciat – que no encara aplicat i que el president Sr, Puigdemont pot evitar amb un acte tant democràtic com convocar eleccions - s’ ens ha ajuntat amb la DUI. I la parella que conformen causa terror. I indignació, tristesa i gran desànim . Es possible que algú hi trobi avantatges en aquest matrimoni. Potser aquells que esperen que tot vagi pitjor per després anar millor. Els que estan disposats al sacrifici al estil dels màrtirs antics o dels revolucionaris de fa dos segles: aquests que pensen que quants mes màrtirs , millor. D’altres pensen que cal un cop de puny sobre la taula, l’autoritat patriarcal disfressada de llei suprema arreglarà de cop els desarreglos de fa anys .. Doncs recordo a Bertold Bretch quan diu que malaurat el país que necessita màrtirs o herois . I pobres de nosaltres ens hem de veure estabornits pels cops de puny a la taula perquè ens quedi clar “qui mana aquí“. I estem tristos perquè allò que tant va costar d’obtenir , un estatut d’autonomia ( limitat si, retallat, també.. i una constitució pactada, limitada però útil que també pot ser modificada...), que tot allò, imperfecte, millorable si, però que tant ha servit per conviure en lo quotidià, ara en tres dies se’n pot anar en orris. I es fàcil que passi. Em temo que es una mort anunciada. Perquè la cultura política del diàleg i el pacte ha desaparegut per donar pas al “ a veure qui pot mes” cada un amb les seves raons, recolzaments i forces. Uns a cops de trampes legislatives, de desobeir les pròpies lleis, i valent .se de l’entusiasme de la gent al carrer. I el altres a cops de sordesa, , cops de porra emprats contra la gent i de codis penals aplicats injustament.. I mentre, esperem un mediador que en forma d’àngel ha de baixar d’Europa. On per cert, amb l’alegria dels petits diem que ja hem assolit que es parli de nosaltres, tant cofois ( n’han parlat pels passadissos...) I no faig referencia al malestar obvi i obviat pel que tothom ja sap i diu ( les empreses, el PIB, el malestar entre persones, l’augment de les angoixes etc...)
Que voleu que us digui! Som molts els que no desitgem ni per nosaltres ni pels nostres estimats cap sacrifici mes enllà dels que ja ens porta la vida , ni volem martiri actual per un futur gloriós i llunyà que ho arreglarà tot. Tampoc volem tornar enrere quan – i es un record ben present ens costava tant escriure en català o disposar dels nostres drets ciutadans plens. Som molts. I es per això que demano enviar als mes entusiasmats amb la situació d’un costat i a l’altre i sobre tot als que tenen les altes responsabilitats polítiques que es retirin al racó de pensar . Recordem aquella practica pedagògica que fa uns s’aplicava als nens que es portaven malament. Els nostres dirigents es mereixen una bona estona al racó de pensar. Sobre tot en les conseqüències . S’ho mereixen. Encara hi son a temps: encara es pot parlar, si es deixa de banda aquesta lògica patriarcal de a veure qui guanya , o jo puc mes que tu, o com quedo jo davant la gent?. Em sembla a mi que el be comú ( quina paraula, eh? ) el be general es un be que ha de prevaldre sobre els estils ancestrals de manegar les qüestions polítiques.
Al racó de pensar.
O el pensar anirà a parar al racó

Apàtrida

Em resisteixo a parlar de La Cosa,  ja prou que me la trobo arreu. No solament a la televisió , sinó al cafè, a la peixateria, als diaris... i en el rostre preocupat de molta gent . Una amiga m’ha  dit que darrerament no dorm be i es veu que  alguns psicòlegs  i metges asseguren que les consultes per angoixa i petits malestars han anat en augment al mateix ritme que la tensió política. I quan ja creiem que alguna decisió es prendria, bona o dolenta, però alguna resulta que no. Que s’ha proclamat, però  no.  I que quan es pregunta, amb cara seriosa i conseqüències previsibles  si Sì o si NO , es contesa des de aquí que  ... no ben bé, però que ara tenim un a altre pregunta a fer. I Clar, així no hi ha manera de calmar les angoixes dels angoixats, ni de preparar.se psicològica i pràcticament pel que sigui,  ni  temperar l’entusiasme (gaire be fins al martiri, diuen)  dels entusiasmats.  Em dic que  es un cas exemplar  d’aquella màxima feminista- de la que encara no se’n han extret totes les conseqüències i que ens ajudaria a millor  comprendre el mon en que vivim. La màxima diu que  lo personal es polític. I lo polític es personal. I aquí estem . Donant.li voltes al ús abusiu d’algunes paraules clau: com “ poble”( de Catalunya..)on  sense cap pudor  s’empra la part pel  tot....També al nom de la meva terra “Catalunya”, que no es una massa homogènia sinó moltes i variades. I no parlem ja de “democràcia” que es ja una paraula inservible de tant gastada . I què dir-ne d’aquesta  formulació  “Ara o mai”, com si s’acabés el mon? . O potser si que aquesta es encertada. Mentre estem pendents del Si, No, ja veurem, potser- els Coreans del Nord i els EEUU ens poden donar un bon ensurt. I ben a prop crema Galicia perquè hi ha una sequera extra  i perquè s’ha derogat  una llei que prohibia construir quan un bosc es cremava . I segueixen morint gent a al   Mediterrani. I  no ho recordem. I aquí casa nostre  distrets com estem no ens adonem prou de  que aquest  PIB que tant ha crescut estigui beneficiant  a uns pocs i empobrint la majoria del la gent.   I es segueixen matant dones.  I per acabar-ho d’adobar, ara, entre el si i  el no, i el no se sap ben be... moltes empreses marxen.  I quan es parla d’aquest problemes amb alguna persona que suposes preocupada per la justícia social, la igualtat, els serveis públics, la infància etc. etc.et contesten que tot s’arreglarà quan siguem independents. I que la culpa tota sencera es del Estat ( una altre paraula sobre utilitzada o mal emprada i dels espanyols)...que resulten ser gent com tothom...

L’independentisme actual, tal com s’està conduint s’ha convertit en una gran “ capa que todo lo tapa”- Tapa, recull, dona nom a molts malestars socials  que no havien estat  atesos. A molts problemes que hem deixat de banda.  Una opció legitima , discutible, raonable  s’ha convertit gracies a la decidia i mals modus del Govern central i al poc respecte a les regles de joc comunes i al malestar social que s’ha generat  en una mena d’escalada sense aturador. I em pregunto, qui serà que rebrà les conseqüències d’una situació tant desestabilitzadora i empobridora ? Molt em temo que els de sempre, els mes dèbils  de la nostra societat..

Doncs si. He acabat parlant de La Cosa I d’aquesta,  em sembla que el millor que es pot fer es declarar.se apàtrida. O internacionalista mundial.  Perquè això de la Pàtria i dels ardors que aixeca, i dels màrtirs per ella,  fa una mica, bastanta  por. I el que es realment important es el benestar de les persones, lluitar contra la pobresa, acollir els que fugen de les guerres, la justícia social i l’educació i el benestar dels grans etc.. Aquestes haurien de ser les prioritats. I no sembla que ho siguin.  No veig enlloc quina es la Catalunya que es vol construir. I com . O també es  això de si però no, però ja veurem

 Parlem, si. ( Reflexions sobre els últims dies) .

Constato un peculiar progressió  en la dinàmica dels assumptes col·lectius. En primer lloc  es polaritzen les postures polítiques, es fa difícil l’acord i no diguem ja el diàleg sobre qüestions fonamentals allà on s’hauria de produir : en seu parlamentària. Després es polaritzen  les actituds socials i la gent surt molt al carrer a manifestar.se. Això s’acompanya de la dificultat de mantenir converses entre amics o familiars que semblen haver.se impregnat  dels desacords polítics. Amb una excepció: quan el grup humà al que es pertany o amb el que es comparteix un tros de vida, esta plena i totalment d’acord amb els mateixos plantejaments. Sense dubtes. I per tant hom se sent confortat i confortable.  Però es en aquest moments quan comencen a aparèixer els dimonis: en forma de desqualificació del que no pertany al grup corresponent prèviament etiquetat , en forma de noticies tergiversades o parcials. Res de nou; de  dimonis n’ hi ha sigut sempre, però controlats, amb la boca tapada , sotmesos a determinades regles. I constato que quan mes alta es la polarització , mes lliures se senten els dimonis: deixen anar foc per la boca  i caldegen  tot l’aire. Paraules ben gruixudes: d’una banda referencies a la guerra , de l’altre presos polítics...  paraules que conviuen amb d’altres mes freqüents  però tant gastades que ja han  perdut  tota la seva substància. Què vol dir ara democràcia ?  i com es fa servir abusivament  la paraula “ poble”? el nom de Catalunya ? i  d’Espanya ?  El desgast de les paraules  es directament proporcional a la polarització, a la agressivitat  latent. Que corre sempre el risc de convertir.se en oberta-

I vet aquí, que dins aquest enrenou es van colant disbarats, clares mentides .A tall d’exemple ant sols : la mes recent que he escoltat es la de que aquí s’educa, des de ben petits per odiar Espanya. I  es margina l’ensenyança del castellà: un desastre que prepara  a nous separatistes. Cal dir que  això es un gran mentida ...Des de on es varen impulsar  amb mes fora els moviments de renovació pedagògic que tant calia ? En uns anys ben difícils l’escola va començar a canviar a molt millor. I l’ús del català  ha servit per assolir un nivell d’integració social  que mai s’hauria assolit  d una altre manera. Un nivell que fa que avui als carres, als metros es parli, sense cap dificultat en una o altre llengua . Perquè s’ ha ensenyat el castellà..  Odi a Espanya ? impossible si no es fomenta . Mes de la meitat dels catalans te pares, avis o parents de diverses parts d’Espanya i els vincles es mantenen. Molt bojos hem d’estar tots plegats per – amb una o altre  tendència- trencar  una convivència i uns afectes que han estat i son un dels millors patrimonis d’aquest terr . I una font constant de creativitat a tots els nivells.

Però, esta dit: quan es polaritzen les situacions, quan es forcen decisions que  no se sap si son  majoritàriament acceptades, surten dimonis amagats. I persones de bona fe que no viuen la nostra realitat quotidiana, acaben creient.se tanta mentida. Quan els conflictes polítics surten dels seus àmbit de debat i s’escampen pels  carrers i sobre tot,  quan toquen  directament els sentiments mes elementals de les persones, les torna en enemigues i destrossa un patrimoni de tots que es diu convivència en la pluralitat..

Tornem als dimonis dels extremismes al seu cau  i no es deixem sortir per cap dels costats. Compte amb les paraules. Es urgent recomposar el diàleg polític al lloc  que correspon. I tant o mes, ho  es recosir el teixit social esquinçat, curar ferides i  retrobar la forma de conviure amb  orígens, pensaments, postures i arrels que tant  ha enriquit el nostre país. I ha generat  un benestar que ja comencen a enyorar

 Si us plau, parlem

. Mª Dolors Renau i Manen

Una tragèdia.                                          12 de octubre 5 mati         

 Sobre el Debat al Congres del 11 d’octubre del 17

Després d’unes poques hores esperançades m’assec a veure el debat al Congres dels Diputats.

I quan ja tard a la nit decideixo anar a dormir, rumio que estem on estàvem. Tal com es va dir, com hàmster donant voltes a la seva gàbia que també rodola sobre ella mateixa. Poca, gens esperança. Això si: almenys en el Congres dels Diputats el debat s’ha fet. I s ha fet de forma  formalment impecable.  Que ja es important. Amb la importància formal que cal . No com darrerament , en el nostre que s’ha permès tota mena de retards, canvis i alteracions de l’ordre del dia i i ha fet callar la veu opositora pels debats mes seriosos i  transcendents en aquest país-

He arribat a la conclusió, abans d’anar a dormir, que estem en front d’una Tragèdia. Com a Antígona. Per començar, malgrat el moment , cap canvi en el llenguatge ni en els conceptes que el sustenten. Cap canvi formal per part de ningú: l les mateixes paraules de sempre. I el que es pitjor el mateix discurs de sempre : uns dient el que ja sabem i sabent el que diran els altres. Potser si, amb un to mes amable que d’altres vegades, un pel mes de bons modus. Però cap canvi substancial en la forma del relat . Un sol canvi , únic, important : la pregunta, requeriment o com  se li vulgui dir de Rajoy sobre que volia dir exactament Puigdemont. Aquest si però no. Aquesta proclamació que no surt al Butlletí oficial del Parlament  i que sembla que no s’ha materialitzat ni formalment. Rajoy posa paraules polítiques al desconcert en els que ens va deixar Puigdemont.

I mentre ho mirava i escoltava les paraules de sempre, he pensat que al final l’ús de les paraules va  assecant. I les fa morir.  I quan ja s’han assecat , serveixen com bastons per donar.se cops els uns als altres. Democràcia, llei, convivència, poble... I com a bastons farcits de ferro es fan servir de forma mes o menys oportuna. I m’escandalitza, sobre tot, l’ús que els independentistes i el nostre govern fan  de la paraula poble, agafant una part pel tot, tapant la resta amb una capa homogènia de color gris que unifica, amaga, i devalua tant la seva existència com la seva varietat i pluralitat. Ens suprimeixen cada cop que diuen poble. I també quan diuen Catalunya. Aquí ho fan servir tant uns com altres. Com si hi hagués un enfrontament entre Catalunya-poble i la resta dels espanyols. I  es va parlant així per homogeneïtzar, simplificar i aixi  millor poder emprar la paraula com un garrot o un roc dialèctic

I  darrera les paraules, el relat. Inamovible Darrera la pregunta de Rajoy , lògica després de l’ambigüitat calculada del President- hi ha tot el pes de l’Estat. I darrer l’ambigüitat de  Puigdemont hi ha tota la mobilització d’anys, l'us  de les emocions, la tapadora dels autèntics problemes socials de la gent. I la voluntat de seguir, agosaradament un camí revolucionari que li ve gros perquè esta arlamentaria i politicament condicionat. I , com que el que esta mal fonamentat, no s’aguanta be  i la majoria es fictícia, a l’hora de la veritat , trontolla i s'embulla. .

Es una tragèdia, perquè els dos personatges, si es que encarnen com a les tragèdies, dues postures vitals i col·lectives, responen d’una banda a la seva lògica i d’una altre a la part de poble que diuen representar. Al cor que comenta, acompanya, plora o riu.. I no hi ha sortida. I quan mes difícil sigui  la decisió i mes desastrosos per la ciutadania els resultats, amb mes urgència es necessita passar la cupa a aquest enemic construit, responsable de tots els mals i s’aniran tirant pel cap les culpes. Mentre la gent patirà les conseqüències de la baralla, encara que sigui poc cruenta.

Els miro, escolto els discursos carregats de continguts  sabuts  i també de retòrica i trampes fàcils i sensibleres: ornaments sentimentals...

I sento que darrera hi ha un buit. Que hi manquen element importants: hi manca veritat en el debat, d’una banda , perquè no es un debat en el que es pugui modificar postures. No van allà per convèncer ni escoltar. Representen  el que ja esta decidit i pensat abans. Seria debat si les paraules d’un fossin escoltades, rebudes per l’altre . No es així. Les decisions estan preses i s’escenifiquen per a ciutadania. Tot esta preparat.

I manca algun  tipus de corrent que neixi de la realitat, que expressi que sota la carcassa de les formes i les paraules i els relats apresos, hi ha vida, de veritat.  El model de la no-vida va ser la declaració del Rei.

Un bon cirurja. Vist des de aquí, des de la meva terra, no ens calia que ens recordes la necessitat de respectar la Constitució.  Vist des de aquí, ens calia afecte, consol, pau . Dir-nos que ho arreglaríem . Va actuar com un bon cirujà que fa be la seva operació, però quan acaba no mira la cara del malat, ni sap com es diu: ha tallat, ha extret , ha cosit be. Es un professional que fa la seva feina. Però aquí la gent estava entusiasmada, entristida, expectant , adolorida, espantada, angoixada,  reticent o barallada amb amics i coneguts   ( menys aquells que es mouen solament en el nucli dels iguals que solen ser ara  i preponderantment  els mes visibles i almenys momentàniament triomfadors). I molts estan desorientats  i amb por.  A qui ha parlat ? a la Gent ? No. De cap manera  als d'aqui 
.

De la mateixa manera en el Congres hi manca vida real en els debats. I  amb ells la possibilitat de transformació mitjançant la paraula no repetitiva sinó oberta i nova. I manca afecte, i que arribi el sentir de la gent. Ara es tant sols un bon escenari on mostrar les figures principals de La tragèdia. Que sempre acaba malament.

I acaba malament perquè les lògiques que hi ha darrera son molt diferents. I no s’han deixat espais on confluir. Es un debat de màxims. I no de mínims comuns denominadors possibles. Els de Catalunya , perquè amb la seva lírica, creuen que o es ara o es mai. I treuen tot el sac de greuges ben reals. I  des del govern del Estat perquè no obren cap porta a modificacions constitucionals serioses i fins ra no havien fet res de bo per atendre els malestars . Com a les Tragèdies, estan sotmesos a la seva pròpia lògica impertorbable i monolítica. No puc deixar de pensar que hi ha molta mal entesa “ virilitat” en aquesta actitud. Cap dels dos homes vol quedar malament segons ells. Tota la cultura política es patriarcal. Competitiva. De guanyar o perdre. Practicada així per ells i elles. S’ha convertit des de fa segles  en un repte a cavall verbal per veure qui pot mes. I ara resulta molt difícil  que algú sigui capaç de reconèixer errors. I quan es fa- com en el Parlament de Catalunya- es fa amb veu baixa i dient , no ens quedava mes remei,  Negant que es van imposar perquè seguint les normes, no haurien pogut  fer ni aprovar els canvis legislatius que duien a la independència. Una estafa.

Que passaria si algu digues , ai perdoni, en això m’he equivocat. La Presidenta del Parlament. O el President del Govern? O que el Rajoy admetes que no ha fet res politicament adeuat per atendre les demandes de molts catlans? Una declaracio aixi  seria la veritat. I  la veritat, descansa tothom, ens tranquilitza . Però això no passarà, perquè el compromís amb la gent  bona i normal del carrer ha estat massa fort. Hi ha deixat la pell, per una causa...Quanta pau tindríem si  fossin capaços , els d’aquí i els d’allà de reconèixer els errors. Començarien a semblar humans.

Si no seguirà, fins quan la tragèdia representada als Parlaments. I les petites tragèdies reala i  quotidianes a les llars? . 

M'han portat un paquet. El noi, alt , moreno , mig rasta parla un catala perfecte. Comentant, em diu que es marroqui i que ara molta gent li retreu lo dels " moros" de Franco. I que ell esta be aqui. I que sap que abans era pitjor, que hi ha qui diu que alguns menjaven tant sols un cop al dia.... I que vaja en quin embolic s'han ficat tots plegats.

El paquet es de Planeta. Potser tem per la feina. .
I jo prenc nota d'quests petits fets quotidians que m'informen tant com els diaris. I parlo amb tota mena de gent: ventatges de ser una don gran, d'aspecte innocent. Tambe parlo amb una amiga que va anar a votar. I ara esta espantada per tot plegat, i els seus estalvis i .... Ningu li havia explicat be el que podia passar...I penso si calia malmetre tot plegat, si val la pena

 Mati , 10 octubre

Blanc.  ( per a les amigues  Pingüines) Dilluns 9  de octubre de 17

Blanc

com el llençol estès que

belluga l’aire del sol i l’ombreja.

Blanca com la neu fresca abans

no s’enfonsi resistint sota la bota negre-

Blanc com  full de paper sense renglons,

un tros de mur sense tanques ni  barreres.

Com carrers blancs sense banderes o

Blancs deserts de sorra blanca

estesa i quieta  sota el sol

buscant aixopluc en una ma oberta

Blanc, un llarg i secret silenci on creixi

la paraula justa.

la blanca, sabia paraula que emmudeix

els tambors i els crits de guerra.  

Vosaltres i Nosaltres.

Una de les transformacions accelerades d'aquets últims temps que s'han produït en el llenguatge, que com sabem es una forma de comunicació tant privilegiada com delicada, ha estat la de trobar-me en front d'un Vosaltres, allà on abans hi havia un Nosaltres. Sovint m'he quedat sense paraules: col·locada darrera, a l'altre costat d' una barrera que em separava de la persona amb la que estava parlant. Un mur,  una barrera alta, recent construïda, encara fresca i regalimant la humitat de les parets noves. Sovint he ressentit com un  cop, perquè jo no sabia que em separaven.  I a continuació, he sentit- , com ho han fet molts dels meus amics-  que un devessall de runes queien sobre el meu cap amb fúria, atribuint.me gaire be l’existència del Mal amb majúscules, gaire be totes les responsabilitats històriques d'aquest país meu  i de tots, ple d'angelets de Nostre Senyor, sense pecat original. I  el mes sorprenent he sentit coses com: Ara podem parlar, abans hem callat... .Mentre no m'atrevia jo a suggerir que fa anys que aquí tothom es pot manifestar I que fa anys que tots els grups i persones, s'han expressat amb tota llibertat.. I mes cascots han caigut mentre jo darrera el mur alçat no podia ni tant sols alçar les celles  ni fer cara de dubte:  Prohibit dubtar... He pensat en el preciós llibre de Victoria Camps, que justament es titula  : Elogi del Dubte.

Després tranquil·lament-, un cop he pogut separar.me del alt mur darrera el que m’han col·locat que separa qui pertany al nosaltres, els bons  i qui som aquest vosaltres, els dolents,  entre els que estic homologada , aleshores he pensat que potser estan intentant construir un Nosaltres mes reduït, on tots siguem iguals, amb un cor entusiasmadament líric, sense ni una petita ombra de dubte.. Potser tant sols es permet -sota risc de caure en les tenebres i l’exclusió que hi ha darrera el mur- , un entusiasme sense límits, disposat com els màrtirs,  al sacrifici ... En definitiva, I m'ha dolgut veure com el Nosaltres de sempre s'empetitia. I quedava reduït a la mitat. Vet aquí el que pot un lleuger canvi de paraules. Però les meves sorpreses dels darrers mesos.no s'aturen aquí.

Fa uns anys , vaig visitar Sarajevo i part de Bosnia Herzegovina. La visita i el que vaig veure em va deixar recorda que no puc oblidar. I el dolor que em va produir, esta, encara que modestament expressat, en aquest poema, que avui dia recordo i copio

Sarajevo

Rímel negre a les pestanyes.

Ulls opacs com  pous sense aigua.

Crits de guerra  en llavis  rojos.  

Somrís  grec  de  quieta estàtua  .

Vestit  morat balder i  flonjo.

Collet blanc,   punta  esquinçada   

massa cops emmidonada

Camina talons difícils.

Mans  d’ungles vermelles    

que assenyalen,  dits en flames,

un espai  minso de terra,   

una creu petita i blanca

amb una data: seixanta  set – noranta quatre

sota un  ramell  de flors   tendres .

Una  creu petita i blanca  

com cents d’altres

en el  camp de festa i futbol  

de quan la ciutat jugava.

De quan el  mercat

 venia  fruita i  verdura fresca

i els forns coïen pastissos

i cada mati,  el seu pa tendre.

I els firaires cridaven.

I  els infants reien  tres llengües

I molts resaven

I d’altres no ho feien.

Si els franctiradors disparen, que disparin

La dona  morena  d’ungles vermelles

Es vesteix a poc a poc, peça a peça:

Em poso el  vestit brillant  de  tanta   planxa freda

M’encenc el llavis  amb   color de  la   sang  tendra

I perfilo els  ulls guerrers  amb  el dol del  llapis negre

I em calço sabata alta.

No vull córrer, ni amagar-me , ni mirar enrere.

Si els franctiradors disparen, que disparin

Estesa a terra serè mes bella.

I

 .

2 de octubre 2017, en calent encara...

Se que el que vaig a dir, rebrà moltes critiques. Però no vull entrar en el silenci
Deixeu.me dir que, malauradament, em temia el que ha passat. No sabíem com es el govern del PP ? No sabíem que son hereus directes del franquisme ? Si ho se jo... no ho saben els del govern? I Perquè , saltant.se totes les normes Parlamentaries, L'estatut i els pactes constitucionals- que es poden canviar,- mai es tard- , han propiciat, estimulat un pseudo referèndum que no te garanties de serietat, i que ha posat tanta gent bona i il·lusionada en perill? Amb uns resultats que no sabrem mai si son o no son ? A que juguem? A la no-llei? Feia dies que pensava: es necessiten víctimes. I ja les tenim.  Crec que s'ha d de denunciar Rajoy en els tribunals internacionals i tots els possibles per l’ús de la violència injustificada i brutal que entristeix i fa vergonya. Però això no impedeix creure de veritat que el Govern i el President han estimulat una mobilització de la ciutadania que en part, s'ha vist estimulada i augmentada per la resposta dels guàrdies civils i el sofriment que han generat amb una actuació sense cap mena de raó.   .
No voldria estar a la consciencia de Puigdemont. Perquè continuo creient que es fonamental que hi haguí una ètica en la vida política. Unes regles de joc. Que no tot s'hi val, malgrat siguin ben legítims els objectius Ho sento molt, no tot s'hi val. I m'esvera quan amics i familiars diuen que si. Que Ara si. Que Ara sí que es pot fer trampes. Penso que els mitjans han de ser honestos si es que l'objectiu es honest. I crec que Catalunya , el seu poble, es mereix uns mètodes de lideratge mes ètics, menys falsejats pel desig- tant legítim com opinable d’independència.  I  si s'ha de trobar una sortida, no pot ser ni amb el PP ni amb l'actual President i el seu govern.