Una tragèdia.                                          12 de octubre 5 mati         

 Sobre el Debat al Congres del 11 d’octubre del 17

Després d’unes poques hores esperançades m’assec a veure el debat al Congres dels Diputats.

I quan ja tard a la nit decideixo anar a dormir, rumio que estem on estàvem. Tal com es va dir, com hàmster donant voltes a la seva gàbia que també rodola sobre ella mateixa. Poca, gens esperança. Això si: almenys en el Congres dels Diputats el debat s’ha fet. I s ha fet de forma  formalment impecable.  Que ja es important. Amb la importància formal que cal . No com darrerament , en el nostre que s’ha permès tota mena de retards, canvis i alteracions de l’ordre del dia i i ha fet callar la veu opositora pels debats mes seriosos i  transcendents en aquest país-

He arribat a la conclusió, abans d’anar a dormir, que estem en front d’una Tragèdia. Com a Antígona. Per començar, malgrat el moment , cap canvi en el llenguatge ni en els conceptes que el sustenten. Cap canvi formal per part de ningú: l les mateixes paraules de sempre. I el que es pitjor el mateix discurs de sempre : uns dient el que ja sabem i sabent el que diran els altres. Potser si, amb un to mes amable que d’altres vegades, un pel mes de bons modus. Però cap canvi substancial en la forma del relat . Un sol canvi , únic, important : la pregunta, requeriment o com  se li vulgui dir de Rajoy sobre que volia dir exactament Puigdemont. Aquest si però no. Aquesta proclamació que no surt al Butlletí oficial del Parlament  i que sembla que no s’ha materialitzat ni formalment. Rajoy posa paraules polítiques al desconcert en els que ens va deixar Puigdemont.

I mentre ho mirava i escoltava les paraules de sempre, he pensat que al final l’ús de les paraules va  assecant. I les fa morir.  I quan ja s’han assecat , serveixen com bastons per donar.se cops els uns als altres. Democràcia, llei, convivència, poble... I com a bastons farcits de ferro es fan servir de forma mes o menys oportuna. I m’escandalitza, sobre tot, l’ús que els independentistes i el nostre govern fan  de la paraula poble, agafant una part pel tot, tapant la resta amb una capa homogènia de color gris que unifica, amaga, i devalua tant la seva existència com la seva varietat i pluralitat. Ens suprimeixen cada cop que diuen poble. I també quan diuen Catalunya. Aquí ho fan servir tant uns com altres. Com si hi hagués un enfrontament entre Catalunya-poble i la resta dels espanyols. I  es va parlant així per homogeneïtzar, simplificar i aixi  millor poder emprar la paraula com un garrot o un roc dialèctic

I  darrera les paraules, el relat. Inamovible Darrera la pregunta de Rajoy , lògica després de l’ambigüitat calculada del President- hi ha tot el pes de l’Estat. I darrer l’ambigüitat de  Puigdemont hi ha tota la mobilització d’anys, l'us  de les emocions, la tapadora dels autèntics problemes socials de la gent. I la voluntat de seguir, agosaradament un camí revolucionari que li ve gros perquè esta arlamentaria i politicament condicionat. I , com que el que esta mal fonamentat, no s’aguanta be  i la majoria es fictícia, a l’hora de la veritat , trontolla i s'embulla. .

Es una tragèdia, perquè els dos personatges, si es que encarnen com a les tragèdies, dues postures vitals i col·lectives, responen d’una banda a la seva lògica i d’una altre a la part de poble que diuen representar. Al cor que comenta, acompanya, plora o riu.. I no hi ha sortida. I quan mes difícil sigui  la decisió i mes desastrosos per la ciutadania els resultats, amb mes urgència es necessita passar la cupa a aquest enemic construit, responsable de tots els mals i s’aniran tirant pel cap les culpes. Mentre la gent patirà les conseqüències de la baralla, encara que sigui poc cruenta.

Els miro, escolto els discursos carregats de continguts  sabuts  i també de retòrica i trampes fàcils i sensibleres: ornaments sentimentals...

I sento que darrera hi ha un buit. Que hi manquen element importants: hi manca veritat en el debat, d’una banda , perquè no es un debat en el que es pugui modificar postures. No van allà per convèncer ni escoltar. Representen  el que ja esta decidit i pensat abans. Seria debat si les paraules d’un fossin escoltades, rebudes per l’altre . No es així. Les decisions estan preses i s’escenifiquen per a ciutadania. Tot esta preparat.

I manca algun  tipus de corrent que neixi de la realitat, que expressi que sota la carcassa de les formes i les paraules i els relats apresos, hi ha vida, de veritat.  El model de la no-vida va ser la declaració del Rei.

Un bon cirurja. Vist des de aquí, des de la meva terra, no ens calia que ens recordes la necessitat de respectar la Constitució.  Vist des de aquí, ens calia afecte, consol, pau . Dir-nos que ho arreglaríem . Va actuar com un bon cirujà que fa be la seva operació, però quan acaba no mira la cara del malat, ni sap com es diu: ha tallat, ha extret , ha cosit be. Es un professional que fa la seva feina. Però aquí la gent estava entusiasmada, entristida, expectant , adolorida, espantada, angoixada,  reticent o barallada amb amics i coneguts   ( menys aquells que es mouen solament en el nucli dels iguals que solen ser ara  i preponderantment  els mes visibles i almenys momentàniament triomfadors). I molts estan desorientats  i amb por.  A qui ha parlat ? a la Gent ? No. De cap manera  als d'aqui 
.

De la mateixa manera en el Congres hi manca vida real en els debats. I  amb ells la possibilitat de transformació mitjançant la paraula no repetitiva sinó oberta i nova. I manca afecte, i que arribi el sentir de la gent. Ara es tant sols un bon escenari on mostrar les figures principals de La tragèdia. Que sempre acaba malament.

I acaba malament perquè les lògiques que hi ha darrera son molt diferents. I no s’han deixat espais on confluir. Es un debat de màxims. I no de mínims comuns denominadors possibles. Els de Catalunya , perquè amb la seva lírica, creuen que o es ara o es mai. I treuen tot el sac de greuges ben reals. I  des del govern del Estat perquè no obren cap porta a modificacions constitucionals serioses i fins ra no havien fet res de bo per atendre els malestars . Com a les Tragèdies, estan sotmesos a la seva pròpia lògica impertorbable i monolítica. No puc deixar de pensar que hi ha molta mal entesa “ virilitat” en aquesta actitud. Cap dels dos homes vol quedar malament segons ells. Tota la cultura política es patriarcal. Competitiva. De guanyar o perdre. Practicada així per ells i elles. S’ha convertit des de fa segles  en un repte a cavall verbal per veure qui pot mes. I ara resulta molt difícil  que algú sigui capaç de reconèixer errors. I quan es fa- com en el Parlament de Catalunya- es fa amb veu baixa i dient , no ens quedava mes remei,  Negant que es van imposar perquè seguint les normes, no haurien pogut  fer ni aprovar els canvis legislatius que duien a la independència. Una estafa.

Que passaria si algu digues , ai perdoni, en això m’he equivocat. La Presidenta del Parlament. O el President del Govern? O que el Rajoy admetes que no ha fet res politicament adeuat per atendre les demandes de molts catlans? Una declaracio aixi  seria la veritat. I  la veritat, descansa tothom, ens tranquilitza . Però això no passarà, perquè el compromís amb la gent  bona i normal del carrer ha estat massa fort. Hi ha deixat la pell, per una causa...Quanta pau tindríem si  fossin capaços , els d’aquí i els d’allà de reconèixer els errors. Començarien a semblar humans.

Si no seguirà, fins quan la tragèdia representada als Parlaments. I les petites tragèdies reala i  quotidianes a les llars? .