Parlem, si. ( Reflexions sobre els últims dies) .

Constato un peculiar progressió  en la dinàmica dels assumptes col·lectius. En primer lloc  es polaritzen les postures polítiques, es fa difícil l’acord i no diguem ja el diàleg sobre qüestions fonamentals allà on s’hauria de produir : en seu parlamentària. Després es polaritzen  les actituds socials i la gent surt molt al carrer a manifestar.se. Això s’acompanya de la dificultat de mantenir converses entre amics o familiars que semblen haver.se impregnat  dels desacords polítics. Amb una excepció: quan el grup humà al que es pertany o amb el que es comparteix un tros de vida, esta plena i totalment d’acord amb els mateixos plantejaments. Sense dubtes. I per tant hom se sent confortat i confortable.  Però es en aquest moments quan comencen a aparèixer els dimonis: en forma de desqualificació del que no pertany al grup corresponent prèviament etiquetat , en forma de noticies tergiversades o parcials. Res de nou; de  dimonis n’ hi ha sigut sempre, però controlats, amb la boca tapada , sotmesos a determinades regles. I constato que quan mes alta es la polarització , mes lliures se senten els dimonis: deixen anar foc per la boca  i caldegen  tot l’aire. Paraules ben gruixudes: d’una banda referencies a la guerra , de l’altre presos polítics...  paraules que conviuen amb d’altres mes freqüents  però tant gastades que ja han  perdut  tota la seva substància. Què vol dir ara democràcia ?  i com es fa servir abusivament  la paraula “ poble”? el nom de Catalunya ? i  d’Espanya ?  El desgast de les paraules  es directament proporcional a la polarització, a la agressivitat  latent. Que corre sempre el risc de convertir.se en oberta-

I vet aquí, que dins aquest enrenou es van colant disbarats, clares mentides .A tall d’exemple ant sols : la mes recent que he escoltat es la de que aquí s’educa, des de ben petits per odiar Espanya. I  es margina l’ensenyança del castellà: un desastre que prepara  a nous separatistes. Cal dir que  això es un gran mentida ...Des de on es varen impulsar  amb mes fora els moviments de renovació pedagògic que tant calia ? En uns anys ben difícils l’escola va començar a canviar a molt millor. I l’ús del català  ha servit per assolir un nivell d’integració social  que mai s’hauria assolit  d una altre manera. Un nivell que fa que avui als carres, als metros es parli, sense cap dificultat en una o altre llengua . Perquè s’ ha ensenyat el castellà..  Odi a Espanya ? impossible si no es fomenta . Mes de la meitat dels catalans te pares, avis o parents de diverses parts d’Espanya i els vincles es mantenen. Molt bojos hem d’estar tots plegats per – amb una o altre  tendència- trencar  una convivència i uns afectes que han estat i son un dels millors patrimonis d’aquest terr . I una font constant de creativitat a tots els nivells.

Però, esta dit: quan es polaritzen les situacions, quan es forcen decisions que  no se sap si son  majoritàriament acceptades, surten dimonis amagats. I persones de bona fe que no viuen la nostra realitat quotidiana, acaben creient.se tanta mentida. Quan els conflictes polítics surten dels seus àmbit de debat i s’escampen pels  carrers i sobre tot,  quan toquen  directament els sentiments mes elementals de les persones, les torna en enemigues i destrossa un patrimoni de tots que es diu convivència en la pluralitat..

Tornem als dimonis dels extremismes al seu cau  i no es deixem sortir per cap dels costats. Compte amb les paraules. Es urgent recomposar el diàleg polític al lloc  que correspon. I tant o mes, ho  es recosir el teixit social esquinçat, curar ferides i  retrobar la forma de conviure amb  orígens, pensaments, postures i arrels que tant  ha enriquit el nostre país. I ha generat  un benestar que ja comencen a enyorar

 Si us plau, parlem

. Mª Dolors Renau i Manen