sábado, 14 de diciembre de 2013

Retallar i Tallar.



Retallar i Tallar. ( Article aparegut a El Punt Avui, 11 desembre )

“ Il y a  des cas où il faut  être personnel par modestie”  (Albert Camus a Carnets.
Aquest es un escrit “ personal”. No pretén més  que expressar la  gran  vergonya que sento, en tant que ciutadana  d’un país europeu fronterer i d’aquest nostre , en concret, quan veig imatges de tanques metàl·liques trenades farcides  de fulles afilades, de petits ganivets, per on s’enfilen homes, necessàriament joves i forts.  Aquestes imatges n’esborren d’altres que, malgrat la seva gravetat aportaven  un cert consol:  les de membres de la Creu Roja proporcionant flassades i begudes als rescatats de pasteres, als  infants d’ulls esbatanats, o a tremoloses dones embarassades- Almenys  no tindran fred, dormiran sota un sostre, les veurà un metge, he pensat mes d’un cop. Però les darreres  noticies i les imatges de les “ concertines”  mostren, amb tota cruesa,  el què  significa rebutjar brutalment a esser humans que  tan sols pretenen  fugir de guerres i misèries. I ens  diu el Ministre, amb  cara de circumstàncies, que si troben un sistema mes “eficaç” per dissuadir  els que  volen entrar, potser s´ho repensaran. Dins d’aquesta concepció de l’eficàcia se li poden suggerir altres sistemes. Per exemple, deixar que s’enfonsin les petites embarcacions i morin tots ofegat com a Lampedusa. O  simplement allunyar-los a trets. O, encara millor,  llençar-los olles d’aigua bullint com es feia des de les torres dels castells  a  l’edat mitjana.. Escandalitza l’ús de tanta i tant  primitiva repressió corporal, que , plàsticament,   ensenya les vergonyes d’un sistema  que  ataca  sistemàticament els  Drets Humans Fonamentals.. I no  s’hi val a dir que aquest mètode barbar fou instaurat pel govern socialista, que  prou vergonya fa recordar-ho. Ni que, en d’altres fronteres es de ús sovintejat. Perquè aquí i ara, hi ha responsables del assumpte,  mentre han disminuït, fins gaire be desaparèixer, els ajuts al desenvolupament, justament quan  haurien d’augmentar  perquè la gent pogués viure decentment  a la seva terra; ara, quan  es restringeix l’atenció sanitària a molts dels que ja eren aquí, i  darrerament inclús es culpa als escolars vinguts de fora del fet que el discutible Informe Pissa  pinti els nostres resultats  escolar amb tons grisosos . L’eficàcia que reclama el ministre no te res a veure amb els filferros ni amb la sang a les mans. Te a veure amb polítiques, amb pactes diplomàtics, amb persecució de màfies,  amb ajuts al desenvolupament....
El procediment actual es senzill i lineal i correspon perfectament a una manera  determinada de fer, com si una única, obsessiva,  passió  inspires tota mesura política: es tracta de retallar i si es possible, tallar.  Es retallen prestacions sanitàries, sous de mestres,  recursos per les escoles, pels  dependents...I en front de les protestes es pretén ara retallar les veus d’una ciutadania que reclama. I pels mes desvalguts, solucions  encara mes senzilles: es tracta de tallar “ eficaçment”  mans,  cames o altres parts  mes delicades del cos. A veure si així Europa i aquest país nostre fronterer viu amb mes silenci i ordre.
La regressió política i moral esta  servida: ja hem arribat als  cossos

Mª Dolors Renau..-

domingo, 1 de diciembre de 2013



Escriure, llegir, pintar  els Drets Humans.

En una primera ullada pot semblar que  als responsables polítics els hi es permès d’ asfixiar  la vida cultural i artística sense  haver  de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l’escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al mon de la cultura i les arts , mentre ho justifiquen en la necessitat d’atendre  prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem mes d’a prop, però,  veurem que les autèntiques urgències humanes (l’habitatge, l’alimentació, l’educació,  l’atenció als mes  vulnerables, la sanitat per a tothom, es a dir: els Drets Humans Universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i porten camí de convertir- se en  bens escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l’asfixia de la cultura, les arts i no diguem ja de   l’educació.  Sembla,  al contrari, que es tracta de deixar intactes i  tant a l’ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien al petit grup dels poderosos. D’altre banda, darrera l’escàs valor atribuït  a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica  i elitista  que exclou tant  la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores  de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar  que la necessitat d’expressió artística ha  acompanyat els humans des dels inicis  de la seva història impulsada pel  desig de transcendir  la quotidianitat i de conèixer i  imaginar altres  mons desconeguts. Es la mateixa necessitat que avui en dia experimenta molta gent  que sovint,   sense avals  acadèmics ni títols oficials,  es  capaç de gaudir  de Bach, comprendre  Tolstoi  i captar  la vigència  de les tragèdies que des de  Sofocles  donen paraules a drames  actuals.  Recordem,  a més, que,   tal com diu  Freud, una vessant  de la cultura està directament relacionada   amb l’organització de  la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com,  cultura  i arts han col·laborat a transformar el mon en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels Drets Humans. Un exemple:  la capacitat d’escriure,  narrar i llegir, han jugat un paper fonamental  en la sensibilització de milions de persones envers d’altres sers humans “diferents”, invisibilitats, durant segles, darrera les creences imperants.  El reconeixement de l’altre  en tant que esser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gracies al desvetllament d’una nova sensibilitat. I aquesta    s’ha anat  traduïnt en normes, lleis, proclamacions publiques, acords entre estats, tribunals etc.  Lynn Hunt  en un llibre apassionant  La invención de los Derechos Humano “, ens explica com moltes narracions escrites o protagonitzades per  dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers  un sofriment silenciat darrera l’etiqueta de “natural” durant segles.  També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels Drets dels Infants, ( tant temps considerats  una possessió més  del “pater  familias”)  les narracions de  Dikens.   I sense La cabana del Tio Tom, o Beloved , hauríem entès la brutalitat  del esclavatge, duran segles tingut per “ normal”?  Cada avenç en la direcció dels Drets Humans Universals te darrera anys de lluites i desobediències, de revoltes i castics. I també una llarga tasca  d’escriptura, de creació d’imatges,  de música, d’obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística  d’una comunitat estan  cultivant la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen  en  perill l’existència i l’avenç dels Drets Humans,  fomenten tota mena  de desigualtats i posen  en risc la  convivència dels pobles. Afavoreixen l’ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.
Mª Dolors Renau.



Ja ets una dona !
En un moment determinat de la nostra infància, vàrem escoltar la veu de les nostres mares (emocionades de vegades, temoroses   d’altres ...) dient-nos que acabàvem de convertir-nos en “ dones”.  Als tretze , deu,  onze anys?... De fet  érem encara ben nenes . Però ja sagnàvem. Un cop al mes. I vàrem haver d’aprendre  moltes coses en poc temps: a anar netes, a no fer olor, a suportar  un neguit especial els dies previs mentre seguíem tenint,  això, onze deu, dotze anys...
Actualment sembla que a  les nenes no els hi arribi la “ visita”, la menstruació. Potser se’n parla en família, però persisteix un gran silenci públic sobre un fet que  afecta, en un moment donat, la meitat de la població infantil i pre-adolescent. A elles els passen moltes coses, moltes peripècies que semblen no existir en els llocs  on aprenen a viure amb les iguals i els diferents: a les escoles. Sembla que el que  passa a la meitat del alumnat d’una aula – aquest fer-se dona- es considerat molt menys important que els resultats dels  partits de futbol que es juguen, (i que de  de fet, envaeixen gaire bé  tot l’espai dels patis ). Però els passen moltes coses. Hi ha  moltes nenes que baixen en el seu rendiment escolar ja des d’una temporada abans  de tenir la seva primera menstruació, d’altres  estan neguitoses, desorientades;  el canvis hormonals , tan escandalosos a aquesta edat , fàcilment les fan irritables, inestables..
No  entenc bé quines son les raons que ens han portat a dissimular col·lectivament  les moltes contradiccions i complexes experiències que viuen les nenes en aquest període, que no es tradueixen en  paraules públiques, en cap atenció especial, ni en tenir-ho en compte, mes enllà  de les explicacions que una educació sexual, amb gravats de  caire anatòmic els hi proporcionem a les aules. Per què es fa com que  no passes res, quan tantes coses succeeixen a la meitat del alumnat?  Quines raons expliquen aquest silenci els adults responsables com si es voles amagar un  esdeveniment  tant decisiu per a les nenes? O be les deixem soles amb les seves espesses angoixes, o permetem que s’arreglin entre elles en un xiuxiueix que es forma en cercles, en els racons dels patis entre rialles incomodes. Sembla alhora que tota la societat s’impacienti, no les hi doni temps  i les empenyi  a cercar una identitat  eròtica prematura , que es va avançant en el tems , que es  disfressa amb els  primers maquillatges, les faldilles curtes i exhibicionistes , de vegades des dels vuit, nou anys .... I em pregunto el perquè  hi ha aspectes vitals de la vida de les nenes, de les futures dones, potser els mes específic , que no em sabut encara tractar col·lectivament amb tot el respecte, la naturalitat i el rigor que calen. Aspectes de la vida femenina que haurien de formar part del nucli dur de l’educació de nens i nenes  i que es tracten com d’incògnit, mentre perdem la ocasió d’ensenyar a respectar la igualtat  , si, però també  les diferencies existents, que ens fan justament mes complerts com a essers humans.
Quina es la nostra responsabilitat com a dones que hem lluitat per la igualtat? Temem generar burles  en un mon que encara avui en dia mesura  el valor dels fets mitjançant  criteris misògins? ?
M’ho pregunto. I ho pregunto a tota persona interessada en educar per una societat mes igualitària i alhora mes plural i diversa, que valori les capacitats i experiències femenines com a art dels trets humans necessaris per a la convivència i el creixement humà. I per això, les mes delicades d’aquestes experiències existents han de tenir un nom, un espai  en el pensament i en la practica educativa  de nens i nenes, els homes i dones del demà.

Mª Dolors Renau i Manent

Mª Dolors Renau