Ja ets una dona !

En un moment determinat de la nostra infància, vàrem escoltar la veu de les nostres mares (emocionades de vegades, temoroses   d’altres ...) dient-nos que acabàvem de convertir-nos en “ dones”.  Als tretze , deu,  onze anys?... De fet  érem encara ben nenes . Però ja sagnàvem. Un cop al mes. I vàrem haver d’aprendre  moltes coses en poc temps: a anar netes, a no fer olor, a suportar  un neguit especial els dies previs mentre seguíem tenint,  això, onze deu, dotze anys...

Actualment sembla que a  les nenes no els hi arribi la “ visita”, la menstruació. Potser se’n parla en família, però persisteix un gran silenci públic sobre un fet que  afecta, en un moment donat, la meitat de la població infantil i pre-adolescent. A elles els passen moltes coses, moltes peripècies que semblen no existir en els llocs  on aprenen a viure amb les iguals i els diferents: a les escoles. Sembla que el que  passa a la meitat del alumnat d’una aula – aquest fer-se dona- es considerat molt menys important que els resultats dels  partits de futbol que es juguen, (i que de  de fet, envaeixen gaire bé  tot l’espai dels patis ). Però els passen moltes coses. Hi ha  moltes nenes que baixen en el seu rendiment escolar ja des d’una temporada abans  de tenir la seva primera menstruació, d’altres  estan neguitoses, desorientades;  el canvis hormonals , tan escandalosos a aquesta edat , fàcilment les fan irritables, inestables..

No  entenc bé quines son les raons que ens han portat a dissimular col·lectivament  les moltes contradiccions i complexes experiències que viuen les nenes en aquest període, que no es tradueixen en  paraules públiques, en cap atenció especial, ni en tenir-ho en compte, mes enllà  de les explicacions que una educació sexual, amb gravats de  caire anatòmic els hi proporcionem a les aules. Per què es fa com que  no passes res, quan tantes coses succeeixen a la meitat del alumnat?  Quines raons expliquen aquest silenci els adults responsables com si es voles amagar un  esdeveniment  tant decisiu per a les nenes? O be les deixem soles amb les seves espesses angoixes, o permetem que s’arreglin entre elles en un xiuxiueix que es forma en cercles, en els racons dels patis entre rialles incomodes. Sembla alhora que tota la societat s’impacienti, no les hi doni temps  i les empenyi  a cercar una identitat  eròtica prematura , que es va avançant en el tems , que es  disfressa amb els  primers maquillatges, les faldilles curtes i exhibicionistes , de vegades des dels vuit, nou anys .... I em pregunto el perquè  hi ha aspectes vitals de la vida de les nenes, de les futures dones, potser els mes específic , que no em sabut encara tractar col·lectivament amb tot el respecte, la naturalitat i el rigor que calen. Aspectes de la vida femenina que haurien de formar part del nucli dur de l’educació de nens i nenes  i que es tracten com d’incògnit, mentre perdem la ocasió d’ensenyar a respectar la igualtat  , si, però també  les diferencies existents, que ens fan justament mes complerts com a essers humans.

Quina es la nostra responsabilitat com a dones que hem lluitat per la igualtat? Temem generar burles  en un mon que encara avui en dia mesura  el valor dels fets mitjançant  criteris misògins? ?

M’ho pregunto. I ho pregunto a tota persona interessada en educar per una societat mes igualitària i alhora mes plural i diversa, que valori les capacitats i experiències femenines com a art dels trets humans necessaris per a la convivència i el creixement humà. I per això, les mes delicades d’aquestes experiències existents han de tenir un nom, un espai  en el pensament i en la practica educativa  de nens i nenes, els homes i dones del demà.

Mª Dolors Renau i Manent

Mª Dolors Renau