Escriure, llegir, pintar  els Drets Humans.

En una primera ullada pot semblar que  als responsables polítics els hi es permès d’ asfixiar  la vida cultural i artística sense  haver  de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l’escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al mon de la cultura i les arts , mentre ho justifiquen en la necessitat d’atendre  prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem mes d’a prop, però,  veurem que les autèntiques urgències humanes (l’habitatge, l’alimentació, l’educació,  l’atenció als mes  vulnerables, la sanitat per a tothom, es a dir: els Drets Humans Universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i porten camí de convertir- se en  bens escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l’asfixia de la cultura, les arts i no diguem ja de   l’educació.  Sembla,  al contrari, que es tracta de deixar intactes i  tant a l’ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien al petit grup dels poderosos. D’altre banda, darrera l’escàs valor atribuït  a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica  i elitista  que exclou tant  la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores  de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar  que la necessitat d’expressió artística ha  acompanyat els humans des dels inicis  de la seva història impulsada pel  desig de transcendir  la quotidianitat i de conèixer i  imaginar altres  mons desconeguts. Es la mateixa necessitat que avui en dia experimenta molta gent  que sovint,   sense avals  acadèmics ni títols oficials,  es  capaç de gaudir  de Bach, comprendre  Tolstoi  i captar  la vigència  de les tragèdies que des de  Sofocles  donen paraules a drames  actuals.  Recordem,  a més, que,   tal com diu  Freud, una vessant  de la cultura està directament relacionada   amb l’organització de  la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com,  cultura  i arts han col·laborat a transformar el mon en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels Drets Humans. Un exemple:  la capacitat d’escriure,  narrar i llegir, han jugat un paper fonamental  en la sensibilització de milions de persones envers d’altres sers humans “diferents”, invisibilitats, durant segles, darrera les creences imperants.  El reconeixement de l’altre  en tant que esser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gracies al desvetllament d’una nova sensibilitat. I aquesta    s’ha anat  traduïnt en normes, lleis, proclamacions publiques, acords entre estats, tribunals etc.  Lynn Hunt  en un llibre apassionant  “ La invención de los Derechos Humano “, ens explica com moltes narracions escrites o protagonitzades per  dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers  un sofriment silenciat darrera l’etiqueta de “natural” durant segles.  També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels Drets dels Infants, ( tant temps considerats  una possessió més  del “pater  familias”)  les narracions de  Dikens.   I sense La cabana del Tio Tom, o Beloved , hauríem entès la brutalitat  del esclavatge, duran segles tingut per “ normal”?  Cada avenç en la direcció dels Drets Humans Universals te darrera anys de lluites i desobediències, de revoltes i castics. I també una llarga tasca  d’escriptura, de creació d’imatges,  de música, d’obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística  d’una comunitat estan  cultivant la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen  en  perill l’existència i l’avenç dels Drets Humans,  fomenten tota mena  de desigualtats i posen  en risc la  convivència dels pobles. Afavoreixen l’ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.

Mª Dolors Renau.