A l' hora del café.

 Avui , que ja estem a 25 de setembre no he anat al meu cafe de sempre. Al Novell. Un amic em diu que han penjat un SI  a dins. No ho havia vist i va ser al  sortir que ell m'ho va comunicar. Ja vaig soportar l'entrega dels Premis Bertrana a Girona i penso que cada cop em sento mes invadida per aquesta exaltacio patriotica que no comparteixo gens. I respecto que pensin diferent. Però no que vagin  envahint la meva vida mes intima: lo de les cançons de Raimon, i Mª del Mar Bonet com a reivindicacio pel referendum , em varen fer sentir malament. No saben el que es una dictadura de veritat. Era com una prositucio.
No vull entrar en el cafe , que en pricipi es per totho, on es fa propaganda politica.  I tinc ganes de tenir temps per escriure el conte de la maquina trituradora. Convergéncia i Unio, el PSC i Mes, els Comuns que no s'aclaren, es liders sindicals, el Parlament, els juristes, els amics ( com dic a la carta a Puigdemont) el silencis a les families, els Mosoos d'esquadra i els guardies civils, l'Associacio de veins ,. I per dins, internament, com l'obligacio d'haver de triar entre dues postures irracionals i enfrontades que sembl una lluita de galls. Quanta cutura politica masclista estem soportant? .