Robinson Crusoe i les disfresses del poder.

 “ Tot el que succeïa era real perquè passava en l’espai públic: no hi havia res de misteriós o secret. I , malgrat tot no fou visible  i no era gens fàcil  de percebre…perquè fins el mateix moment en que la  catàstrofe  va caure sobre tothom, va estar amagada, no per les realitst . sino per l’eficiencia del discurs, del llenguatje ambiguo de gaire be totes les repesentacions  oficials que, en  enginyoses explicacions  feien desaparèixer els fets desagradables i la legitima preocupació”  H. Arendt, en el pròleg  de “ Homes en temps d’obscuritat” a l’any 1968. 

Cap acció de govern, a menys que sigui imposada per la força bruta,  es viable sense el  discurs corresponent. Avui correm  el risc de creure’ns  aquell que,  per  tal  d’apaivagar una ciutadania espantada, se’ns mostra tant ben  disfressat que pot arribar no solament a camuflar  la realitat sinó a fer-la  invisible.   El primer i  mes insistent  dels missatges es el que ens repeteix que les mesures que s’estan prenent son les úniques possibles respostes a  esdeveniments fatals i incontrolables  d’origen gaire bé desconegut, Sobre  l’escenari, la representació d’aquesta fatalitat ens arriba disfressada de frases empàtiques que  exhibeixen  una constant i  “dolorosa comprensió” del sacrifici; sacrificis que, , al seu torn, com ens diu A. Grijelmo,  apareixen  camuflats sota  una delicada, preciosa  capa de eufemismes i   pacificadores metàfores trufades de tecnicismes. Per acabar d’amansir-nos tracten també de dir-nos  que la responsabilitat  dels problemes i solucions recau sobre la mateixa ciutadania, que en el fons del fons, la culpa es nostre: hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem demanat masses crèdits... Aquesta, però, es la versió  “light” del discurs. Perqué cada cop mes, com un núvol tòxic i sense cap escrúpol ètic, es va assenyalant, els “ abusos” dels “aprofitats” que , curiosament, una mirada  fixa i severíssima identifica com a  receptors de rendes mínimes, aturats, desnonats  o “ dependents”. Els  mes desvalguts, serien, des d’aquesta òptica,  causants de problemes comuns  i els  responsables  de les seves pròpies desgràcies. No ens ha d’estranyar. Aquest repartiment de culpes, aquesta desviació de  responsabilitats cap als mes   vulnerables s’escau perfectament amb la ideologia que ha fomentat l’ individualisme i la competència com a motor del que  s’ha entès per  “progrés”  Si el benestar d’una persona no  depèn d’altre cosa que  del propi esforç i vàlua, i si els recursos comuns serveixen tant sols per limitar la llibertat,   s’ha d’ acceptar la responsabilitat personal  pel fet de ser pobre o vulnerable.  Responsables únics del nostre benestar, seriem tots una nova versió  de Robinson Crusoe , exclusivament   dependents de la nostra habilitat per sobreviure en  illes desertes, separades,  lluny de cap forma  d’espais comunitari i de responsabilitats col.lectives.... El discurs disfressat pretén amagar les actuals formes de domini, bo i   fomentant la creença en la inutilitat de qualsevol alternativa, mentre descarreguen en els desvalguts la culpa  de  la pròpia dissort. D’aquí a la depressió individual greu hi ha tant sols una passa. Però la realitat desborda el discurs, es filtra i es mostra  per totes les escletxes de la vida quotidiana. Cada cop son mes les persones indignades i propositives. Ens cal. Perquè si  aquests despietats discursos s’enforteixen, alguns col.lectius esdevindran  els bucs expiatoris del malestar  social. . I no hi haurà prou professionals de la Salut Mental en el mon per alleujar tanta malaltia social  convertida  en  malaltia individual.  

Mº Dolors Renau.