Es la com-passió una virtut pública ?

 Se que la paraula “ compassió”  sovint desperta, en les persones feministes i progressistes un cert malestar. L’acompanya certa  olor de sagristia rància, de mantellines negres, de homes amb rellotges d’or que allarguen la ma per donar una moneda a persones mal nodrides a la porta de les esglésies. L’acompanya de forma ben malentesa, “la caritat” . O també  pot fer referencia a una virtut individual que s’ha atribuït prioritàriament  a les dones, un pel mes pietoses que ells en front de la necessitat de cura dels petits, els malalts els desemparats , sols i vells. Potser per això es una virtut devaluada. Virtut llargament explotada i alhora exaltada pel nostre sistema que divideix els treballs del viure per sexes, i ha dipositat en mans de les dones tots aquells que tenen  a veure amb la creació, la cura i la prolongació de la vida. De la vida i la vida quotidiana., Mentre els  grans assumptes, els públics,  les coses “ serioses” han estat en mans dels poderosos homes que han anat determinant, amb els fets, el destí de tots nosaltres homes i dones…

Però ens cal abandonar aquesta òptica. Deixem apart el que  ha significat, el que hem rebut” d’aquest terme. I pensem-lo de nou. Perquè es pot convertir en un terme  que tingui la màxima dignitat publica, que  s’incorpori,  sense cap vergonya,  al conjunt dels termes significatius pel avenç humà; que tractem la com-passió com una  urgent virtut  humana, laica, pública i política.  

Diu Paul Krugman  en un breu i sucós article a El Pais, que als Estats Units, el que determina les diferents visions polítiques, son actituds “ morals “. Elles conformen quina concepció es te del ésser humà i que cal fer amb la “ cosa pública”. I diu que , en l’actualitat, el pensament republicà gaire bé s’identifica amb haver abandonament total de la  “ compassió” envers els altres éssers humans.Aquesta pèrdua  està darrera  també del discurs  de Cameron front als  disturbis de Londres, quan atribuïa la violència a una mala educació en família, a una pèrdua dels  valors de l’esforç individual, de la disciplina... Al cap i a la fi tots som iguals i lliures,  ve dir...Ai, la llibertat... En nom seu  es volen  tapar les cada cop mes flagrants desigualtats que la fan impossible.... Responsabilitat personal. Que s’espavilin. No hi ha mes que això…L’oblit no es mai innocent.  En cap cas fa referencia a les condicions econòmiques i socials que  estant causant tant de malestar arreu.

Però fem  una  aproximació diferent al terme com-passió: com-passió vol dir, patir amb… el que en termes mes psicològics es pot interpretar com a “ empatia”. I traduït a termes públics, el retrobem a l’arrel d’aquell principi que ha  animat sempre les grans mobilitzacions i ha permès construir amb molts esforços  un mon millor: la solidaritat. Podem rastrejar el camí que va d’una a l’altre. Dels  sentiments a la presa de postura, la implicació en els assumptes públics . La compassió i l’empatia,    d’arrel  individual  gaire bé intima, fan que el que el que succeeix a d’altres , pròxims o no tant pròxims, ens “ afecti “ personalment.  I es molt possible que aquesta experiència viscuda ens dugui al intercanvi entre  persones amb problemàtiques similars i desemboqui en la construcció de xarxes, organitzacions o moviments solidaris..  Reseguir el camí del procés que porta del sentiment a l’acció, identifica i ens conforta  sobre la capacitat  humana de la pietat, I ens fa confiar en  la possibilitat de transformar aquests sentiments en postura moral i per tant en un valor polític. Aquesta nova representació ens retorna la imatge de la dignitat humana , tant malmesa en els últims temps per un pensament que ha fet de la llibertat i la responsabilitat l’excusa per enfonsar la solidaritat.

La  compassió es educable i encoratjable i ha de traspassar la barrera dels sentiment, que pot resultar tant efímer i inestable així  que desapareix la imatge o la persona que el desvetlla. I s’hauria de convertir en una actitud estable que impregnes el nostre dia a dia. Solament així es por traduir en solidaritat- en construcció activa-  envers els nostres iguals que es troben en situacions de dificultat i  penúria…

Aquest camí, de la mateixa manera que ens ho demostra el camí invers,  té conseqüències polítiques. Que ens retornen  no solament els antics principis dels moviments d’alliberament, no solament a les conquistes que han fet als éssers humans  subjectes- que no objectes- de drets humans universals, que a la seva vegada han  actuat sobre el dret i la justícia, sinó també  en justícia  sinó en polítiques.  Polítiques  ben oposades contradictòries   amb el que s’està fent… On queda la compassió quan retallem ajudes als mes necessitats? 

Hem de recuperar la compassió  i coŀlocar la en el centre, en el nucli de la justícia i dels drets humans. Fer un sol conglomerat que doni suport a una nova política, que, com hem dit , tantes vegades, posi al ser humà al centre de la polític. Pero un ésser humà que no es lliure si te gana o no te feina, o es desnonat de la seva casa, en un discurs que  es conforma amb el.... sempre hi haurà rics i pobres… Cal donar un nou significat polític a la com-passió bo i enfortint així les possibilitats humanes de transformació. I  ja que hem de construir una nova realitat econòmica i social, haurem d’aprendre a extreure del fons de la vida humana virtuts que, durant segles, han sobreviscut, mal que bé,  en l’àmbit privat, personal o religiós. I que ara  ens toca portar- com una grossa pancarta-  al discurs i les manifestacions de lo col.lectiu, lo públic. .