Vet aqui que estem en " Temps d'obscuritat" com ens deia en un llibre Hanna Arendt. L'obscuritat no ens ve tant sols de que hem comprovat com el capital, els mercats, estant devorant la politica, sino per la manca de relat i discurs politic que l'esquerra, la nostra , esta exhibint. Mentre, els mercats ens dicten la vida, Europa ens empeny, els sabis mostren la seva inutil sabiduria congelada i ben il.lustrada , els mitjans no fan altre cosa que parlar de catastrofes actuals o futures, els sindicats s'emprenyen i tots plelgats ens sentim com en un carreró sense sortida , obligats a estampar-nos contra una paret o llançar-nos al mar; i aixó ens passa sobre tot a la gen t d'esquerres per els qui l'esperança es sempre font de l'acció .

Doncs jo no m´hi conformo. Despres de dos o tres mesos de llegir articles, diaris, veure programes a la televisió, m´ha arrivat l'hora de dir la meva, amb tota la humilitat dels meus desconeixaments, pero amb tot el dret que tinc com a ciutadana emprenyada i alhora compromesa amb el bé comú, des de que tinc us de raó.

Constato i em planyo de la dificultat del moment. I com tanta gent, penso que la maxima responsabilitat de tanta foscor la tenen els que han predicat i han fet un us egoista i usurer dels diners reals o ficticis. els que han especulat. Especulen , pressionen els governs...Esta clar qui es el maxim responsable de tot plegat. Però, la socialdemocràcia, no hi te res a aveure? Fa anys que fer politica equivalia gaire bé a fer economia. Hem estat debilitant nosaltres mateixos la politica al estar prioritàriament preocupats per " fer creixer la tarta". I menys per com distribuir-la i amb quines paraules i relats, amb quins principis mirar de que els bens tots arrivessina tothom.
No hem construit relat politic capaç de depassar el debat economic. Per esser justa he de dedir que , almenys, no n'hem construit prou. Malgrat que hem fet moltes coses bé en l'ambit social, ja fa anys que la nostra llunyania respecte a la ciutadania es grossa. Quina mena de discurs poliitc hem fet? No hem contribuit a afeblir el discurs dels valors?

Hauriem de veure quina part de responsabilitat tenim nosaltres: quan terreny hem cedit, qué ens ha encisat i seduit de la florida economia dels anys passats a tot Europa...

I ara, com podem sortir d'aquesta mena de pou de pessimisma que paralitza l'acció?

Mirant cap a un altre costat. I escoltant coses diferents. Poso dos exemples recents.

En una entrevista amb Manuel Castells ell va explicar que els canvis que venen ara - que ell havia predit des de fa temps- ens obligaran a dotar-nos de mes creativitat, autonomia, flexibilitat a les persones. Que sera important que es doni valor a la individualitat ( i en un moment donat, amb gran sorpresa per part meva vaig sentir que deia que el que realment volien les persones era ser estimades ...) Castells marcava un camí, assenyalava coses a fer , nous aires... I potser per aqui trobariem que el seu discurs lliga amb un fet important en aquests moments : la recuperacio de la vitalitat de la ciutadania : no puc deixar de recordar els moments de la transició quan bona part de la ciutadania va fer seva la capacitat d'utilitzar la mica de poder personal per transformar el petit troç de vida col.lectiva que li pertanyia....

Un altre exemple : fa pocs dies va haver-hi una trobada europea organitzada per la Conselleria de Treball que sota el nom de She. leader va reunir cents de dones empresàries , dirigents i estudioses. Les aportacions varen ser d'un gran interes, però sobre tot , l'entusiasme de les dones, l'estil de comunicació , la flexibilitat de les formse de abordar els temes del poder, eren inusualment nous. Un altre aire es respirava. I si es comparava amb el que podria ser la mateixa activitat feta amb "ells dirigents" podriem pensar que viviem en un altre mon.
Això fa pensar. Es que " elles" estant construint , estan obrint-se pas. No estant contemplant , amb certa inmovilitat patriarcal i rigor mental, com les coses van malament. No han canviat el lloc ni la mirada des de la que jutgen el mon, fan previsions a treinta anys vista com si res estigues canviant... Elles tenen l'entusiasme dels que estant construint: i aixo en aquests moments es una virtut impagable, tant necessària com l'aire que respirem. No es quelcom d'artificial, sobraposat, sino que incardina la mateixa energia i esperança que ens cal, per analitzat el que passa, saber col.locar-nos i oferir alternatives vitals i collectives. Això si que es " capital humà" com sén diu ara.


Aquest son dos exemples que em serveixen per acabar amb quatre consideracions sencilles


1. Per " Dalt" calen controls a les transaccions, a les grans finances, a la banca, als paraisos fiscals et tuti quanti. Perquè no es tornin a repetir els mals que ara patim.

2. Hem de recuperar el discurs politic : el que esta destinat, no tant sols a ben gestionar, sino a sumar voluntats, a encoratjar la llibertat de la gent per a que se sumin a tasques comunes: també en aquest aspecte el mercat ha menjat el terreny a la vida col.lectiva i ens ha fet " separats" i " Individualistes"

3. Hem de treballar amb la ciutadania perque digui la seva cada cop mes i sigui conscient del seus drets i del seu poder. Encara que això espanti.

4. Hem d'incentivar la creativitat personal, treballar amb la pluralitat. Canviar de cultura politica, una cultura que s'ens ha quedat enquilosada en carrecs, jerarquies...i ha perdut el saber escoltar de tant parlar.

5. Hem de potenciar les veus de les dones que ja estan formades, que saben el que volen, pero que disposen de pocs espais en tant que subjectes col.lectius . On son les nostres economistes que tenen tant clares altres propostes? Per qué no s'els hi consulta ? L'espectacle de " corbates " i " trajos " es repeteix en les mes altes instàncies de l'economia i dels poders. Pero moltes i molts sabem que hi ha altres maneres d'enfocarles questions humanes col.lectives. La potencia del discurs obscur i gris s'ho menja tot, ocupa tot l'espai.


No ens ho deixem fer. Podem tenir molts problemes ben reals. Però no ens deixem prendre la confiança ni l'entusiasme pel treball col.lectiu. I menys encara la llibertat. Es el nostre patrimoni espiritual i val mes que ens posem a buscar llum pels racons, per fora del escenari, sota les pedres, bo i acceptant que ens cal canviar de costums i mirades. Però no de ganes de transformar les coses.