Fa una setmana varen començar les Jornades sobre Coeducació, organitzades per FETE UGT  sota  el titol " Aprendre a estimar a l'escola ". Ha estat una alenada de aire fresc que amb tabtes idees i antusiasme, ens han donat energies per a seguir. Hem explorat el valor dels sentiments com a estructuradors de la personalitat, el valor de l'amistat com a protecció contra la violencia i sobre tot,el valor de la coeducacio, ( diferent de l'escolaritzacio mixta)  per perprar els infants a ser ciutadans solidaris, respectuosos i justos. Mes de cent mestres, tallers i debats de primera. Un gust.  Les conclusions penjen al meu facebook  i a Educando en igualdad FETE UGT. Evidentment defensem l'Escola Publica, ara tant  atacada.

Vet aqui que jo creia que viure molts anys, una llarga vida, era quelcom desitjable. I que uns dels  avenços de la Ciencia es manifestava en vides mes llargues..... I a viure'ls de forma mes plena, mes activa. I resulta que no. Que el Fons Monetari clama ,en veu alta, que hi haura problemes l'any 2050... ( `per cert, des de quan els savis economistes  fan previsisons tant a llarg plaç?...) I si les fan ( com pot ser que errin tant, com per no endevinar el que està succent ara???) .. Em tenen escandalitzada.  Cada dia una mica mes...Aviat no es podra ni voler viure uns quans anys mes. Tant sols ho podran fer els rics.... Ja fa temps que aquests calculs, em treuen de polleguera... Si els fan, perquè no fomenten la natalitat? Perqué no milloren la vida de la gent, de les sones? Per qué no monten mes llars d'infants ? Per qué els homes no aprenen a compartir? Per qué  no sáfavoreix l'acces al treball?  Per qué  les dones es puguin realitzar  mentre son mares i els homes  fan de pares? Per qué no faciliten la vida educativa i sanitária? La cura ?
En comptes d'aixo , aquests calculs que es fan en forma de " projeccions objectives" els porten a retallar, limitar prestacions i serveis de tot ordre que afecten la maternitat, la criança, l'educacació i la cura, el treball i en defintiva , fan mes dificil viure. Es que  aviat sera una vergonya arribar a vell? Aixo s'esta convertint amb el mon al revés.

M'envien un article que val la pena copiar.

Mort voluntària i testimonial a Grècia

Publicat el 9 abril 2012 per La Lamentable

Nombrosos ciutadans grecs porten flors a l'indret de la plaça Sintagma on el farmacèutic jubilat es va suïcidar

Josep Clusa
Psiquiatre

9-4-2012 (0:25)
El suïcidi públic del pensionista grec de 77 anys, afectat per una forma greu de càncer, una neoplàsia de pròstata, segons una primera informació, segurament interessada, recollida en un periòdic, constitueix una forma tràgica de testimoniar el destí al qual sembla conduir-nos la gran crisi-fallida del nostre model social. El suïcidi, la mort voluntària avançada, s’ofereix en aquest cas com un acte que vol donar significat i dramatitzar un patiment, una desmoralització, un desconcert, una por i indignació viscudes a nivell individual i col·lectiu.

I la mort, i molt més quan es tracta d’un suïcidi, acostuma a mobilitzar complexos i contagiosos sentiments de culpabilitat. Sentiments que poden arribar a ser tan punyents que tendeixen a ser externalitats i projectats en els demés. Circumstància que coneixen molt bé, i pateixen conflictivament, els que han de prendre cura dels malalts terminals en les unitats de cures pal·liatives.

Arran del suïcidi del pensionista grec he tornat a reflexionar sobre la tendència culpabilitzadora de la ciutadania atiada des de representants polítics governamentals: “tothom ha estirat més el braç que la màniga; tothom va llançar-se a demanar hipoteques; la gent va al metge i li demana medicaments i al més petit símptoma acudeix a les urgències hospitalàries…”. Ignorant, a part de la incitació a hipotecar-se, la progressiva medicalització de la salut potenciada des de la indústria farmacèutica; fins al punt, exemplificat a través de l’aparador televisiu de medicaments, que s’ha arribat a parlar d’una “construcció industrial de malalties”. El cas és no planteixar-se les qüestions estructurals del nostre model social, greument afectat per la fallida de la política consumista i des reguladora causant d’un morbós creixement desvitalitzant i desmoralitzador, d’una mena de creixement neoplàsic a nivell social. Seria aquesta la raó de fer al·lusió indirectament , en alguna de les notes de premsa, a un càncer que hipotèticament patiria i constituiria la motivació del suïcidi del nostre pensionista?.

Les notícies sobre un increment de suïcidis a França per motius vinculats a les exigències d’una elevació de la productivitat difícil d’acomplir, associades al temor a l’acomiadament ; l’increment de suïcidis a Grècia (i a España?), amb la culminació del recent suïcidi del pensionista grec de 77 anys, es produeixen en el curs d’unes dades epidemiològiques alarmants (anteriors fins i tot a l’esclat de la crisi-fallida, que les han fet més greus) pel que es refereix a la previsió d’afectació de trastorns psiquiàtrics per part de la població europea. I així la UE en el seu Llibre Verd sobre la salut mental reconeix que :

> un de cada quatre ciutadans pateix alguna malaltia mental que pot conduir al suïcidi, font d’un número progressivament elevat de morts, també en els adolescents;

> les malalties mentals causen importants pèrdues i càrregues als sistemes econòmics, socials, educatius, penals i judicials;

> persisteixen la estigmatització, la discriminació i la manca de respecte pels drets humans i la dignitat de les persones amb alteracions o discapacitats psíquiques, la qual cosa posa molt en qüestió valors europeus fonamentals;

> en el 2020 els trastorns mentals suposaran la causa més freqüent de la càrrega de discapacitat a Europa per davant de les malalties cardiovasculars i del càncer. S’estima que el seu cost econòmic correspon entre el 3 i el 4% del PNB. Aquestes xifres probablement s’incrementaran en el futur.

El suïcidi del pensionista grec, el seu missatge guardat a la butxaca del seu pantaló (en el qual no fa cap referència al patiment d’un càncer), transmet un crit de desesperació que hauria de donar vida a una reacció esperançada i combativa a la recerca d’aquell altre món possible que esbandís “l’espectre que recorre Europa…”.

Un futur imperfecte.

El futur no està escrit,  es va construint, dia a dia. Tampoc  la desitjada sortida de la crisi, ens tornarà al passat. I potser siga millor així si considerem on ens ha  conduit la cultura de la competència salvatge, del estímul al  consum  i l’individualisme  descontrolat…   Quin pot ser  doncs  el futur d’aquest país nostre  ara tant sotragat, tant espantat que sembla solament ser capaç de  creuar els dits, i esperar que escampi mentre els dirigents consagren que  hi ha tant sols una única manera de sortir del forat? Quan l’horitzó mes esperançador  es resumeix en l’assoliment dels  límits del  deute fixats per la Unió Europea, situat cap el 13 o el 14 i això comptant amb que tots ens portem bé i no protestem gaire? .

 Potser te raó   Edgar . Morin   quan diu   que o bé canviem de direcció a anem  de cap a una catàstrofe de desconegudes  dimensions…També ens diu que “denunciar”  ( cosa que ja s’està produint ) es ben diferent “d’enunciar”, el que implica  poder  formular,  proposar i assajar  noves formes de viure, conviure  i produir, que descansin en altres valors i produeixin canvis  personals i coŀlectius.  Sembla, doncs,  que ha arribat el temps de la ciutadania. Ha d’anar creixent  una nova “presa de consciencia” tant transformadora com la  que, gaire bé  espasmòdicament al llarg del últims segles,  ha anat consolidant els avui tant amenaçats,  Drets  Humans fonamentals

Pero, per avençar cap a aquest futur,  hem d’encarar tres tipus de reptes: en primer lloc  ens cal esdevenir ben descreguts  en front el discurs de la inevitabilitat i la contundència de les dràstiques mesures emprades pels dirigents. En segon lloc es tracta de prendre en les nostres mans aquella part del nostre destí que podem modificar. I finalment hem d’identificar quins son i han estat els trets mes destructius de la nostra  cultura, els que ens han dut fins on som. . Si ho fem els  podrem combatre; d’altre manera, infiltrats com estan en la nostra vida, revestits d’una enganyosa  familiaritat present en el llenguatge, en les representacions  que tots compartim, no podrem  canviar-los. Perquè darrera el que se’ns ofereix com a única i natural realitat, n’hi ha una altre  mes difícil d’evidenciar. Hi ha una  determinada concepció de qui es l’ésser humà i què es el que el mou, el que el motiva..  Segles de historiografia ens expliquen que l’home es un llop per l’home,  i,   la majoria d’interpretacions de les teories de Darwin, serveixen per afirmar amb contundència que  el progrés ( també hi ha molt a dir sobre què s’entén per progrés...), es  resultat de la competència mes brutal que legitima el domini  dels mes forts  Aquest principi impregna, de forma oberta o camuflada la nostra cultura publica i es mostra descaradament i.  n’és  un exemple tant sols, quan un debat polític televisat  queda immediatament traduït. reduït a un guanyador i a un perdedor com si d’un partit de futbol es tractes, mentre s’oblida el contingut de les diverses formes de mostrar opinions que gaire be sempre tenen  varies cares i formes d’expressió. El “rankins”, les competicions, minimitzen el camp del pensament, desdibuixen els  continguts. I.  mes greu encara, dificulten  la possibilitat  de cooperació, de construcció conjunta. I en canvi,  cada cop hi ha mes estudis científics  com els de Genoveva Sastre i Montserrat Moreno que demostren no solament l’existència de capacitats humanes cooperatives,  sinó  la seva importància per a la vida, pel  seu desenvolupament, des de les primeres celludes fins a les formes mes avençades de relacions humanes i grupals. El progrés humà, es fonamentaria, no en la competència, sinó en la cooperació. Alguns exemples ben significatius trobem en l’evolució de la vida  la vida individual i en la dels pobles. Ara faríem bé d’ optar per aprofundir en el sentit humà de la cooperació.. Potser  així, començaríem a concebre un   futur imperfecte, sí,  però  no un futur  catastròfic.