Un futur imperfecte.

El futur no està escrit,  es va construint, dia a dia. Tampoc  la desitjada sortida de la crisi, ens tornarà al passat. I potser siga millor així si considerem on ens ha  conduit la cultura de la competència salvatge, del estímul al  consum  i l’individualisme  descontrolat…   Quin pot ser  doncs  el futur d’aquest país nostre  ara tant sotragat, tant espantat que sembla solament ser capaç de  creuar els dits, i esperar que escampi mentre els dirigents consagren que  hi ha tant sols una única manera de sortir del forat? Quan l’horitzó mes esperançador  es resumeix en l’assoliment dels  límits del  deute fixats per la Unió Europea, situat cap el 13 o el 14 i això comptant amb que tots ens portem bé i no protestem gaire? .

 Potser te raó   Edgar . Morin   quan diu   que o bé canviem de direcció a anem  de cap a una catàstrofe de desconegudes  dimensions…També ens diu que “denunciar”  ( cosa que ja s’està produint ) es ben diferent “d’enunciar”, el que implica  poder  formular,  proposar i assajar  noves formes de viure, conviure  i produir, que descansin en altres valors i produeixin canvis  personals i coŀlectius.  Sembla, doncs,  que ha arribat el temps de la ciutadania. Ha d’anar creixent  una nova “presa de consciencia” tant transformadora com la  que, gaire bé  espasmòdicament al llarg del últims segles,  ha anat consolidant els avui tant amenaçats,  Drets  Humans fonamentals

Pero, per avençar cap a aquest futur,  hem d’encarar tres tipus de reptes: en primer lloc  ens cal esdevenir ben descreguts  en front el discurs de la inevitabilitat i la contundència de les dràstiques mesures emprades pels dirigents. En segon lloc es tracta de prendre en les nostres mans aquella part del nostre destí que podem modificar. I finalment hem d’identificar quins son i han estat els trets mes destructius de la nostra  cultura, els que ens han dut fins on som. . Si ho fem els  podrem combatre; d’altre manera, infiltrats com estan en la nostra vida, revestits d’una enganyosa  familiaritat present en el llenguatge, en les representacions  que tots compartim, no podrem  canviar-los. Perquè darrera el que se’ns ofereix com a única i natural realitat, n’hi ha una altre  mes difícil d’evidenciar. Hi ha una  determinada concepció de qui es l’ésser humà i què es el que el mou, el que el motiva..  Segles de historiografia ens expliquen que l’home es un llop per l’home,  i,   la majoria d’interpretacions de les teories de Darwin, serveixen per afirmar amb contundència que  el progrés ( també hi ha molt a dir sobre què s’entén per progrés...), es  resultat de la competència mes brutal que legitima el domini  dels mes forts  Aquest principi impregna, de forma oberta o camuflada la nostra cultura publica i es mostra descaradament i.  n’és  un exemple tant sols, quan un debat polític televisat  queda immediatament traduït. reduït a un guanyador i a un perdedor com si d’un partit de futbol es tractes, mentre s’oblida el contingut de les diverses formes de mostrar opinions que gaire be sempre tenen  varies cares i formes d’expressió. El “rankins”, les competicions, minimitzen el camp del pensament, desdibuixen els  continguts. I.  mes greu encara, dificulten  la possibilitat  de cooperació, de construcció conjunta. I en canvi,  cada cop hi ha mes estudis científics  com els de Genoveva Sastre i Montserrat Moreno que demostren no solament l’existència de capacitats humanes cooperatives,  sinó  la seva importància per a la vida, pel  seu desenvolupament, des de les primeres celludes fins a les formes mes avençades de relacions humanes i grupals. El progrés humà, es fonamentaria, no en la competència, sinó en la cooperació. Alguns exemples ben significatius trobem en l’evolució de la vida  la vida individual i en la dels pobles. Ara faríem bé d’ optar per aprofundir en el sentit humà de la cooperació.. Potser  així, començaríem a concebre un   futur imperfecte, sí,  però  no un futur  catastròfic.