i ha una gran trampa darrera l'allau de noticies dolentes que acaben essent "noticia", que es consideren que val la pena divulgar. Sembla com si es tractes de que tots plegats perdem tota esperança i aixi som mes facils de dominar, sobre tot en epoques de crisi.
M'agradaria que ens dediquessim a donar bones noticies. Que existeixen. Cada dia hi ha gent que venc, que fa coses pels altres, que ajuda a viure, que crea... Petites ? No arreglen, el mon? Son fruit d'aquest "bonisme" del que tant malament s'ha parlat? Hi ha molta gent comodament instal.lada en el pesimisme, ben raonat o inclus il.lustrat. Mentre amb tota mena de raons t'expliquen lo l malament que esta tot, viuen Mes o menys be, però viuen en aquest mon desastros. I riuen, i mengen i veuen la tele, i crien fills i llegeixen i veuen futbol dia si dia no
Res a dir. . ...
Pero jo em pregunto fins on aquest es un tret de poca humilitat. Es un tret patriarcal: si jo no ho puc arreglar tot, no puc arreglar res.Lo universal o res.
Les dones rondinem, protestem, som massa obedients o massa poc. Pero, entretant ens ocupem de la vida , de que no falti res, del dia a dia, de la cura...I es mes dificil que decretem la fi del mon i el desastre general. Algunes si, pero no la majoria que esta massa ocupada en que el mon vagi girant i es mengi cada dia...
I mentre es declara gairebe la fi del mon, s'intenta acabar amb l'esperança . I aquesta es justament el motor que belluga tot el canvi. Casual, oi?
Doncs em declaro esperançada. I si hi ha un pesimisme il.lustrat o no , enim dret a tenir un optimisme il.lustrat o no . Ens cal per ajudar.nos a viure.
I a canviar, potser no tot el mon de cop, pero si una mica cada dia.
Bonisme ? A mi plim.