Ultims dies de vacances. Es amb ganes que tornaré a la normalitat. De moment intento copiar l'article meu que va sortir a El Punt, l'Avui del dia 25 d'agost.

Vet aqui que estem en " Temps d'obscuritat" com ens deia en un llibre Hanna Arendt. L'obscuritat no ens ve tant sols de que hem comprovat com el capital, els mercats, estant devorant la politica, sino per la manca de relat i discurs politic que l'esquerra, la nostra , esta exhibint. Mentre, els mercats ens dicten la vida, Europa ens empeny, els sabis mostren la seva inutil sabiduria congelada i ben il.lustrada , els mitjans no fan altre cosa que parlar de catastrofes actuals o futures, els sindicats s'emprenyen i tots plelgats ens sentim com en un carreró sense sortida , obligats a estampar-nos contra una paret o llançar-nos al mar; i aixó ens passa sobre tot a la gen t d'esquerres per els qui l'esperança es sempre font de l'acció .

Doncs jo no m´hi conformo. Despres de dos o tres mesos de llegir articles, diaris, veure programes a la televisió, m´ha arrivat l'hora de dir la meva, amb tota la humilitat dels meus desconeixaments, pero amb tot el dret que tinc com a ciutadana emprenyada i alhora compromesa amb el bé comú, des de que tinc us de raó.

Constato i em planyo de la dificultat del moment. I com tanta gent, penso que la maxima responsabilitat de tanta foscor la tenen els que han predicat i han fet un us egoista i usurer dels diners reals o ficticis. els que han especulat. Especulen , pressionen els governs...Esta clar qui es el maxim responsable de tot plegat. Però, la socialdemocràcia, no hi te res a aveure? Fa anys que fer politica equivalia gaire bé a fer economia. Hem estat debilitant nosaltres mateixos la politica al estar prioritàriament preocupats per " fer creixer la tarta". I menys per com distribuir-la i amb quines paraules i relats, amb quins principis mirar de que els bens tots arrivessina tothom.
No hem construit relat politic capaç de depassar el debat economic. Per esser justa he de dedir que , almenys, no n'hem construit prou. Malgrat que hem fet moltes coses bé en l'ambit social, ja fa anys que la nostra llunyania respecte a la ciutadania es grossa. Quina mena de discurs poliitc hem fet? No hem contribuit a afeblir el discurs dels valors?

Hauriem de veure quina part de responsabilitat tenim nosaltres: quan terreny hem cedit, qué ens ha encisat i seduit de la florida economia dels anys passats a tot Europa...

I ara, com podem sortir d'aquesta mena de pou de pessimisma que paralitza l'acció?

Mirant cap a un altre costat. I escoltant coses diferents. Poso dos exemples recents.

En una entrevista amb Manuel Castells ell va explicar que els canvis que venen ara - que ell havia predit des de fa temps- ens obligaran a dotar-nos de mes creativitat, autonomia, flexibilitat a les persones. Que sera important que es doni valor a la individualitat ( i en un moment donat, amb gran sorpresa per part meva vaig sentir que deia que el que realment volien les persones era ser estimades ...) Castells marcava un camí, assenyalava coses a fer , nous aires... I potser per aqui trobariem que el seu discurs lliga amb un fet important en aquests moments : la recuperacio de la vitalitat de la ciutadania : no puc deixar de recordar els moments de la transició quan bona part de la ciutadania va fer seva la capacitat d'utilitzar la mica de poder personal per transformar el petit troç de vida col.lectiva que li pertanyia....

Un altre exemple : fa pocs dies va haver-hi una trobada europea organitzada per la Conselleria de Treball que sota el nom de She. leader va reunir cents de dones empresàries , dirigents i estudioses. Les aportacions varen ser d'un gran interes, però sobre tot , l'entusiasme de les dones, l'estil de comunicació , la flexibilitat de les formse de abordar els temes del poder, eren inusualment nous. Un altre aire es respirava. I si es comparava amb el que podria ser la mateixa activitat feta amb "ells dirigents" podriem pensar que viviem en un altre mon.
Això fa pensar. Es que " elles" estant construint , estan obrint-se pas. No estant contemplant , amb certa inmovilitat patriarcal i rigor mental, com les coses van malament. No han canviat el lloc ni la mirada des de la que jutgen el mon, fan previsions a treinta anys vista com si res estigues canviant... Elles tenen l'entusiasme dels que estant construint: i aixo en aquests moments es una virtut impagable, tant necessària com l'aire que respirem. No es quelcom d'artificial, sobraposat, sino que incardina la mateixa energia i esperança que ens cal, per analitzat el que passa, saber col.locar-nos i oferir alternatives vitals i collectives. Això si que es " capital humà" com sén diu ara.


Aquest son dos exemples que em serveixen per acabar amb quatre consideracions sencilles


1. Per " Dalt" calen controls a les transaccions, a les grans finances, a la banca, als paraisos fiscals et tuti quanti. Perquè no es tornin a repetir els mals que ara patim.

2. Hem de recuperar el discurs politic : el que esta destinat, no tant sols a ben gestionar, sino a sumar voluntats, a encoratjar la llibertat de la gent per a que se sumin a tasques comunes: també en aquest aspecte el mercat ha menjat el terreny a la vida col.lectiva i ens ha fet " separats" i " Individualistes"

3. Hem de treballar amb la ciutadania perque digui la seva cada cop mes i sigui conscient del seus drets i del seu poder. Encara que això espanti.

4. Hem d'incentivar la creativitat personal, treballar amb la pluralitat. Canviar de cultura politica, una cultura que s'ens ha quedat enquilosada en carrecs, jerarquies...i ha perdut el saber escoltar de tant parlar.

5. Hem de potenciar les veus de les dones que ja estan formades, que saben el que volen, pero que disposen de pocs espais en tant que subjectes col.lectius . On son les nostres economistes que tenen tant clares altres propostes? Per qué no s'els hi consulta ? L'espectacle de " corbates " i " trajos " es repeteix en les mes altes instàncies de l'economia i dels poders. Pero moltes i molts sabem que hi ha altres maneres d'enfocarles questions humanes col.lectives. La potencia del discurs obscur i gris s'ho menja tot, ocupa tot l'espai.


No ens ho deixem fer. Podem tenir molts problemes ben reals. Però no ens deixem prendre la confiança ni l'entusiasme pel treball col.lectiu. I menys encara la llibertat. Es el nostre patrimoni espiritual i val mes que ens posem a buscar llum pels racons, per fora del escenari, sota les pedres, bo i acceptant que ens cal canviar de costums i mirades. Però no de ganes de transformar les coses.

Me embarga la preocupación por la deriva que esta tomando Europa. Como bien dijo Iñaki Gabilondo ( hay que verle todos los días, se ha convertido en un referente...) es curioso que sean los tres paises con Gobiernos socialistas los más atacados por los lobos. Caperucita y los lobos en el mismo mundo... Alguna buena señal hay ante tanto deastre: por primera vez - y no por casualidad- Europa hace politica , sino economica, sí monetaria conjunta. Pero aqui y aceptando que, como barco que se hunde, hay que salvar lo más imprescindible gracias a los limitesque nos impone el capitalismo una vez más, hay que plantearse dos cosas básicas. La primera, ¿ donde estan las medidas solidarias de los que mas se han aprovechado de la crisis? ¿ Por qué no se regulan de una vez las opacas transsacciones, los pingües beneficios de los especuladores? ¿Las rentas más altas? ¿ El fraude fiscal? Nos consolaria que se hablara de estas medidas... ¿ Que temen? ¿ Que tememos?

Pero, a pesar de todo ello, hay que seguir. Fortalecer la politica ante ese " avaricioso" mercado. Una politica que tenga en cuenta a las personas, no solo en función de su dignidad y sus derechos , sino, ya puestos a hablar así, que tenga en cuenta el capital humano renovable. Con nuevas virtudes y creatividad. Existe un yacimiento de virtudes humanas no explotadas que encarnan las mujeres. La única solución al problema demografico, a las pensiones futuras, ..¿ Es recortarlas? ¿ No habrá que incentivar la realización laboral y personal a la vez de las mujeres? ¿Por qué demonios se olvidan de este detalle?
Hay que hacer otra politica: con más etica, más presencia operativa del " bien común". Refundar los principios de la izquierda... Tal vez los que estan gobernando tienen que ajustarse a unos limites muy fuertes. Pero la ciudadania i la ciudanía comprometida tiene que pensar, trabajar, aunar, proponer, imponer otra manera ( y algunas ideas hay al respecto) de hacer política.
Tal vez así los lobos no detenten ni amenacen con tanto poder y podamos tener cierta esperanza en un futuro mas humano.

Garzon

Vet aqui que sembla que passen dues coses : que els fatxes estan logrant carregar-se a Garzòn. I que la transició política no ha afectat prou el funcionament de la justicia. Garzón pot no ser sant de la meva devoció. Com va dir sensatament ahir Iñaki Gabilondo ( que per cert, es de lo millor que tenim...) es un jutge que juga al limit sempre... Però com a socialista i malgrat que recordo que de tant en tant ens ha fet patir, no puc deixar de pensar que gràcies a ell no han quedat impunes molts delictes contra la humanitat , sobre tot a Llatino America. I com a dona, penso que va fer cas a les mares de la Plaça de Mayo que varen, elles, iniciar, de forma sencillla i contundent, una manera d' exigir justicia que ha tingut conseqüencies bones pels Drets humans universals. M''es igual que sigui una mica xuleta i que s'arrisqui. Ningú es perfecte. Però això de que l' acusin de " prevaricació" no te cap ni peus..Estic indignada. .

D'altre banda, avui hi ha una noticia interessant sobre el paper de les Dones indies a Liberia. Dones que fan tasques de vigilància i control incorporades a un cos de Nacions Unides. Motiu de debat el paper de les dones als exercits. I també com a garants de Pau: motiu de debat que potser es hora d' obrir

No legislar a cop d'emocions.

Resulta molt inquietant que es parli d'endurir la Llei dels Menors en aquest moment. A cops d' emocions- per explicables i legítimes que siguin- no es pot modificar el Codi Penal. En primer lloc perquè els problemes que es generen a la societat no es resolen amb lleis penals. Mes aviat es tracta de problemes socials, educatius i derivats de la nostra forma de viure. I es per aqui per on cal treballar. I perquè demanar, ara, endurir les lleis ( que es sempre un recurs dels mes conservadors) es indecent. Es treure profit d'un dolor molt aseriós Al dolor se l' ha d' acullir, comprendre,acompanyar, fer-lo nostre...Però no legitima , per ell mateix, canvis legals que l' unic que feran sera marginar i excloure als desgraciats , sí, desgraciats, que cometen delictes tant horrorosos com aquests. Com diu Jaume Funes, els adolescents tenen uns codis que no comprenem, tant lluny estem...

Quan jo era Directora de Proteccio Juridica del Menor, a finals dels 8o, al Ministeri de Justicia , sempre sentia la mateixa canço: s'els ha de tractar mes durament; es parlava sempre- i ja han passat mes de vint anys- de la inseguretat, de la joventut... es l'eterna canço. La via de solucio esta en un altre lloc: mes educacio, mes igualtat, mes socialització de veritat , menys competitivitat: es a dir, una vida mes civilitzadora.. S' ha de llegir l' article de El Pais d' avui, amb el que estic totalment d'acord

Les ombres.

Vull fer referencia a un article que va publicar ahir, diumenge , dia 21 de març Rosa Montero, a El Pais setmanal. El titol: "La tierra es plana y hay gente que se cae". Fa referéncia a una pelicula documental sobre els sense papers a casa nostra. No te perdua. Com que no se prou informàtica no puc afegir la copia amb PDF, però l'aconsello igualment. Estic orgullosa de que el cineasta sigui fill meu i vull compartir aquesta noticia amb els amics i amigues de bona voluntat, empatia i capacitat de co-sentir amb els altres.

Elles i nosaltres

La globalització ha portat a casa nostra reptes als que hem de fer front recolzant-nos en els pocs, però sòlids principis que guien el socialisme. I fer-ho tant en l' accio de govern com en el nostre relat politic que sovint s'ens queda curt.
Perquè vivim al costat,a tocar, de dones procedents d'altres països, de diferents cultures i religions, de diverses formes d'entendre la vida. Viuen amb nosaltres, son part del nostre país. I ens plantejen qüestions que incideixen de forma directa en qué entenem per drets humans, i drets humans de les dones. Es que les dificultats d' aquestes dones son menor, menys importants que les nostres? Tenen menys importància? No crec que la resposta a la vulneracio real o simbolica d'aquests drets mereixi el mateix rebuij que el que desperten les amenaçes a dones nascudes aquí. Tres exemples: les pressions que ha rebut la mediadora marroquina de Cunit de part d'un Imà ...ha rebut per part dels i de les socialistes el recolzament que calia? Evitar un conflicte, esta bé, però fer-ho sense encarar i aturar la pressió, ens fa mal a totes. D'altre banda coneixem el risc d'ablacions que corren moltes nenes africanes; en aquest cas sembla que si que s'esta seguint de forma amatent la vida de les nenes. I finalment, una tercera situació m ben complexa es la de les dones que sofreixen el trafec de essers humans per a laprostitució: Fem el que podem ?
No es tant sols pel respecte que debem a aquestes dones en tant que essers humans, que ens cal actuar i si convé, cridar. Es per a nosaltres mateixes, pels nostres propis drets tant dificilment conquerits. Cada cop que mirem a un altre costat, que transiguim o no actuem afeblim la nostra força en tant que dones i lluitadores pels drets humans universals. Cada cop que vulneren drets de les dones, siguin de on siguin i no responem estem ajudant a desmontar el mur que ens protegeix a nosaltres mateixes. Sobre el que anem avançant. Aquesta es una altre dimensió de la globalització que ens atany directament.